El canvi que no va canviar res

A les eleccions municipals de 2015, a Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors (i el 41,18% dels vots), mentre les unionistes es van quedar a 12 (i el 29,6% dels vots). Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú (11 regidors, 25,21% dels vots), la nova ICV. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17. El 2019, per primera vegada des de la República, ERC va guanyar les eleccions. Les forces independentistes van obtenir 15 regidors (i el 39,45% dels vots), les unionistes 16 (i el 37,78% dels vots) i els tebis 10 (el 20,71% dels vots).

Tant el 2015 com el 2019 Barcelona en Comú, la nova ICV + part del moviment del 15M que havia d’arribar a les institucions per a canviar-ho tot, va apostar pel govern de l’establishment, pel govern “de sempre” amb els socialistes. A partir del 2019 amb el suport (imprescindible per evitar que ERC tingués l’alcaldia) de la dreta xenòfoba representada per Manel Valls.

Fent balanç dels 7 anys de govern Colau + PSOE costa de trobar polítiques transformadores de la ciutat. Hi ha un munt de titulars interessants que acaben concretant-se en polítiques més aviat cutres, poc consensuades i amb un impacte social més aviat tebi. Les superilles, l’urbanisme tàctic, la promoció de l’habitatge públic, l’aturada de desnonaments, la reducció del vehicle privat,... han estat propostes d’entrada interessants, d’execució pobre i d’impacte positiu minso. I la transformació ha brillat per la seva absència. Deixant de banda la manca de política cultural (més enllà de l’exitosa (i improvisada) biennal de pensament), la desastrosa gestió dels cossos de seguretat, l’anecdòtica política de salut comunitària, l’estancament en polítiques educatives, les polèmiques en la gestió del turisme i en la promoció econòmica... crec que és objectiu dir que els darrers 7 anys la ciutat ha empitjorat. I ha estat així per culpa de l’alcadessa Ada Colau i per la seva manca de valentia per apostar pel canvi. Velles receptes (ICV+PSC) canviant les tornes, però res més. Canviar-ho tot per no canviar res.

Barcelona té un repte majúscul, que l’alcaldessa i el seu equip esquiven: la transformació de la ciutat en una metròpoli europea, en una gran ciutat, capaç de ser capital. Cal agafar les regnes de la transformació de la ciutat des de la visió metropolitana, tant a nivell urbanístic com de mobilitat, habitatge, polítiques socials i de salut, educatives,... Totes les grans ciutats del món han fet aquesta transformació metropolitana... de fet Barcelona ja va fer una transformació metropolitana a principis del segle XX, i ara toca fer-ne una altra. Toca entrar a la lliga de les grans ciutats amb un objectiu clar: no volem ser COM altres capitals, volem ser una gran ciutat amb identitat pròpia. No hem de pretendre ser COM Londres, COM Roma o COM Nova York. Hem de ser Barcelona, la gran capital del sud d’Europa, sense perdre el nostre caràcter cosmopolita, innovador, inquiet, generador de talent, d’art, d’idees... no podem deixar de repensar-nos, de cercar el nostre lloc dins de l’imaginari mundial.

El 2023 Barcelona tornarà a anar a les urnes, i caldrà que la ciutadania defenestri l’establishment, giri full dels governs “de sempre”, aposti pel canvi, per la transformació metropolitana de Barcelona. Els barcelonins i barcelonines haurem de triar entre continuar essent una capital de província, la capital del canvi de paper mullat, o si volem ser una metròpoli moderna, activa, amb identitat pròpia, preparada per esdevenir la Capital de la República Catalana.

Sobre indults i independència

Els propers dies el gobierno ha de prendre una decisió sobre els indults dels presos i preses polítiques. Crec que tothom està d'acord que aquests indults no representen un punt i final a la repressió de l'Estat sobre l'independentisme, atès que no resol la situació de l'exili ni dels milers de represaliats que actualment es troben en algun procés judicial. Ara bé, poden suposar un primer pas cap a la reparació d'una estratègia del deep state per ofegar l'independentisme (descabezar que va dir la Soraya Santamaría).

Dit això, crec que a l'Estat Espanyol no estan entenent l'abast de les conseqüències del moviment independentista català. Espanya es troba en un encreuament: hi ha un camí cap a la superació del règim del 78, cap a l'aprofundiment i la radicalitat democràtica, cap a una segona transició, per fer saltar tot el deep state, per apartar l'establishment del atado y bien atado, i per esdevenir un país homologable a l'Europa del segle XXI. L'altre camí és el de status quo, el de creure's la mentida de la separació de poders, el del centralisme madrileny en detriment de tota la resta, el de la monarquia, l'exèrcit, l'església i la tribuna del Bernabeu. Espanya ha de decidir si supera les amenaces dels poders fàctics i s'encamina cap a la reformulació de l'Estat, si indulta com a primer pas cap a l'amnistia, si dona la veu a la ciutadania (també per l'autodeterminació), si camina cap a una república española, o bé si s'enquista el Reino de España. 

Pedro Sánchez se sotmetrà a l'establisment (IBEX, Aznar, González, exèrcit, casa reial, Conferencia Episcopal,...) o farà una proposta de reforma profunda de l'Estat? Si no està disposat a la reforma, al progressisme, el PSOE deixarà de ser una eina útil pels espanyols, i ja poden anar plegant veles i deixar pas a un cicle de governs del PP + VOX. En canvi, si està disposat a enterrar les rèmores de la dictadura, a enderrocar el règim del 78, pot ser que engresqui una bona part de l'electorat espanyol, que habitualment no se sent interpel·lat davant d'opcions polítiques que no tenen cap intenció de respondre als seus anhels, també republicans.

Només serà possible parlar d'amnistia i d'autodeterminació si Pedro Sánchez està disposat a iniciar una segona transició de l'Estat Espanyol. Altrament, la taula de diàleg només ens haurà de servir per carregar-nos de raons davant la comunitat internacional, per fer caure les caretes del règim del 78 davant la comunitat internacional, i per fer entendre que només la via unilateral pot resoldre els anhels de la població a Catalunya.  

Fem la República Catalana

El 21D el 80% dels catalans i catalanes exercir el nostre dret a vot en unes eleccions il·legítimes, convocades il·legalment pel Govern de l’Estat, sota amenaces judicials, amb ostatges polítics i associatius a Estremera i a Soto del Real, amb una Junta Electoral Central parcial al dictat del gobierno, amb els piolins al carrer,… és a dir, vam votar en un estat d’excepció, amb els àrbitres comprats i en camp contrari.

Malgrat tot, el #21D va deixar aquests resultats:

1. Status quo, tendint a la recentralització (PP + C's): 29,6%
2. Fer una revisió light de la constitució (PSC): 13,9%
3. Fer la República Espanyola (Podemos + Comuns): 7,5%
4. Fer la República Catalana (ERC, CUP, PDeCAT): 47,5%
5. Altres (sense representació al Parlament) 1,5%

I ara què? Doncs ara toca aplicar els resultats. Aplicar els resultats vol dir, de forma immediata, revertir els efectes de l’aplicació de l’Art. 155 (hi ha feina per mesos) i recuperar totes les lleis socials que el Tribunal Constitucional va tirar enrere. Cal recuperar les eines per la internacionalització de la nostra economia, cercar noves empreses per substituir les que han canviat la seva seu social i aixecar la pressió sobre els nostres centres educatius. Cal revertir els efectes de la decisió arbitrària d’Hisenda sobre l’IVA dels centres culturals i continuar defensant el nostre patrimoni cultural i artístic.

El 2017 la ciutadania hem posat els fonaments de la República Catalana i hem internacionalitzat la nostra voluntat republicana. Tot el món sap què volem fer, i que ho volem fer per la via democràtica. Tot el món ha vist que hem validat a les urnes el nostre projecte de República, malgrat la repressió de l’Estat. El 2017 ens hem estructurat per defensar els nostres drets i deures col·lectius. Els CDR, l’ANC i ÒMNIUM en són una expressió evident.

El 2018 cal continuar el nostre camí cap al reconeixement i la consolidació de la República Catalana. És necessari fer créixer el suport a la República, sobretot a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. No sabem quant temps necessitarem per fer-ho, uns mesos, potser un any, però si el govern republicà i la ciutadania treballem plegats, caminem junts i ferms per defensar el nostre projecte col·lectiu és evident que ho aconseguirem.

El 2019 serà clau. El 9 de juny de 2019 hi ha eleccions municipals i europees. És impossible no fer un paral·lelisme històric amb les eleccions municipals del 1931, a les que els republicans a Catalunya van obtenir 2/3 dels regidors. És clar que una victòria republicana aclaparadora el 9 de juny del 2019 podria esdevenir el cop definitiu per establir la República Catalana. Ho haurem d'aconseguir!

Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

El #21D ens ho juguem tot

El #21D ens hi juguem molt, de fet ens ho juguem tot. Estem davant d’unes eleccions il·legalment convocades, imposades per un estat autoritari que ha intervingut l’autogovern català de forma inconstitucional.

Faig aquesta entrada al meu bloc per demanar-te el vot per ERC. Atenent a les diverses enquestes publicades, tenim al nostre abast la majoria absoluta en escons, també la majoria absoluta en vots, i hi ha dos partits frec a frec al capdavant de les enquestes, disputant-se la victòria: ERC i C’s. Els independentistes no ens podem permetre que el missatge de la nit electoral sigui que Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions, i que serà la que ha de fer el debat d’investidura. Seria una gerra d’aigua freda per tots nosaltres, però també donaria una imatge equívoca a nivell internacional. El #21D hem de guanyar en vots, en escons, però també hem de guanyar les eleccions. El #21D hem d’impedir que Inés Arrimadas guanyi les eleccions. Per això és important donar suport a la candidatura d’ERC.

Tenim davant un estat que ha quedat desemmascarat pel procés republicà català; un estat hereu del franquisme més ranci, on la justícia està al servei del govern més corrupte que haguem tingut mai. L’Estat Espanyol està triturant els drets, no només dels catalans, sinó de tots els espanyols, amb la complicitat del PSOE i de C’s, i amb el silenci incòmode de Podemos. Estic convençut la independència de Catalunya és la única opció que els queda als espanyols de fer una revolució al seu país i mirar d’enterrar la dictadura per fer un país millor.

Els catalans, però, ja hem decidit que volem ser República. Ho vam fer el dia 27 de setembre de 2015, i el dia 1 d’octubre, i el dia 27 d’octubre, amb la proclamació de la República Catalana. Així doncs, el #21D hem de votar República. Hem de fer valdre la nostra veu, hem d’anar a votar per refermar la nostra voluntat majoritària, per tornar a dir que SÍ, que volem fer una República Catalana socialment justa, nacionalment lliure i fraternal amb la resta de pobles i nacions del món. #femRepública

Salut i República

El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

El disbarat del tramvia per la Diagonal

Aquests dies hem pogut llegir l'estudi encarregat pel govern municipal d'Ada Colau sobre la unió de les dues línies de tramvia. L'estudi havia de resoldre quina de les quatre opcions plantejades per unir les dues línies de tramvia era la que podia ser més convenient: la unió per la Diagonal, la unió per la Diagonal però soterrada, la unió per provença-diagonal o la unió amb autobusos.
El que poso en dubte és la premisa inicial: NO CAL UNIR LES DUES LÍNIES DEL TRAMVIA. No he acabat d'entendre mai la mania d'alguns a partir de la premisa contrària. Em sembla més una necessitat freudiana que no pas quelcom nascut de la necessitat real.
Tota gran ciutat ha de tenir grans avingudes pel trànsit (privat o públic), com son la Diagonal, la Gran Via, la Meridiana... i poc a poc caldrà anar introduïnt estratègies per a la reducció d'aquest trànsit. Barcelona ha de traçar un pla per a la reducció del trànsit privat, ha de projectar com reduir la contaminació. En aquest marc, la prioritat l'hauríem de situar en les superilles, en la pacificació del trànsit als carrers secundaris, en la millora de la intermodalitat del transport públic, en el desplegament de la xarxa ortogonal d'autobusos, en la incorporació de vehicles elèctrics a la xarxa de busos i taxis, la millora de la freqüència de pas del transport públic (bus i metro)...
Per reduir el trànsit, també a la Diagonal, primer hem de millorar el tren de rodalies, per a que sigui més fiable, hem de posar en marxa el metro que ha de donar servei a La Marina i la Zona Franca, hem d'anar incorporant busos de gran capacitat a les grans artèries de la ciutat, hem d'ampliar l'amplada dels carrils bus per poder incrementar la velocitat mitjana dels busos, podem d'optimitzar la distència entre parades del bus,... Tot això és l'urgent, l'imprescindible, i no unir dues línies de tramvia.
Tinguem en compte alguns dels desaventatges més importants del tramvia respecte el bus:

• el traçat del tramvia no es pot modificar si amb posterioritat es veiés un traçat més òptim
• si un tramvia té una averia la línia deixa de funcionar
• el tramvia ocupa més espai a la via, la inversió és més elevada (motiu pel qual es dóna a gestionar a un privat)
• la presència de les vies del tramvia dificulta els girs del trànsit rodat (també dels busos)
• el tramvia és més car (tant d'inversió com de manteniment)
• el tramvia no representa un estalvi en el cost mediambiental

Si tenim tot això en compte, si afegim que el finançament del transport públic és un dels principals maldecaps econòmics de l'administració local, si a més hi afegim que el tramvia (a diferència del Bus i el Metro) el gestiona un privat (és una concessió),... perquè la ciutat de Barcelona ha de destinar 175 milions d'euros d'inversió (i 6,1 milions d'euros anuals en despesa) per unir dos línies de tramvia? Per mi la resposta està clara: per tenir un argument electoral per esgrimir d'aquí a 3 anys, a les properes eleccions municipals.

Si en el futur la situació econòmica del transport públic permet plantejar una inversió d'aquesta magnitud, potser cladria pensar en que la prioritat del transport públic és la intermodalitat (la facilitat per canviar d'un mode a un altre) i no el trasllat punt a punt (Francesc Macià - Glòries), i essent així, el traçat més atinat seria el de fer baixar el tramvia per Urgell i Paral·lel, i unir-los per la façana marítima; un traçat que passa per totes les línies de metro, per un munt de línies de bus, que conectaria amb Sants, Estació de França, terminals del port,... el paradigma de la intermodalitat. No us sembla?
En fi... el govern de l'Ada Colau pretén aprovar una unió del tramvia per la diagonal per satisfer l'ego de la gent d'ICV i per poder-ne fer bandereta d'aquí a 3 anys, quan tinguem la Diagonal empantantegada altra vegada, si és que troben prou consens al Consell Plenari de l'Ajuntament.

540 dies per la independència?

S'acaba de constituir el Govern de la Generalitat que ha de dur-nos a la independència. Un encàrrec a desenvolupar en 18 mesos, 540 dies, que de ben segur seran apassionants, intensos, emocionants. 540 dies que aniran acompanyats de demagògies, de pressions, de pals a les rodes que vindran dels contraris al procés.

Tenim el front del NO (PP, PSOE i C's), que contraposen la legalitat a la sobirania de la ciutadania. Els demòcrates, els de veritat, no tenim cap dubte que en una situació de contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica de les persones, ha de prevaldre la voluntat de la ciutadania. L'estat espanyol és un estat democràtic, no una dictadura. I en un estat democràtic la llei no determina la voluntat de la ciutadania, sinó que és la ciutadania qui crea i modifica la legalitat. Per altra banda, el juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia dictaminava, en relació a la declaració d'independència de Kosovo, que "el dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència". Així doncs, l'ordenament jurídic no està per sobre de la sobirania del poble, ans al contrari. I no hi ha cap norma internacional contrària a les declaracions d'independència.

Mentre, el govern de l'estat espanyol està en funcions, i una situació política espanyola que no sembla que tingui desllorigador. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez s'estan jugant el seu lideratge. Rajoy seguirà davant del PP només si aconsegueix ser president del govern (incorporant PSOE i C's). Sánchez seguirà essent secretari general del PSOE només si aconsegueix pactar amb PODEMOS, IU i els grups nacionalistes i independentistes. Atès que tots dos líders espanyols no sembla que vulguin plegar, tots dos escenaris son prou improbables com per pensar que hi haurà noves eleccions al congreso de los diputados.

Aquest és el nostre context. Un Govern de la Genearlitat de Catalunya fort, amb prou suport parlamentari com per desenvolupar el full de ruta cap a la independència de Catalunya, i un desgovern de l'Estat Espanyol, amb un congreso de los diputados inestable, i amb un horitzó que no sembla que tingui tendència a simplificar-se. Una Catalunya que construeix, que pacta, que acorda, que avança, i una Espanya que és incapaç de posar-se d'acord (de fet només es posen d'acord per anar en contra del dret a decidir a Catalunya). Així doncs, només podem ser optimistes respecte el procés català. La comunitat internacional acceptará la decisió dels catalans, i l'estat espanyol, si vol continuar essent considerat un estat democràtic, també haurà d'acceptar i seure a negociar el procés de "separació de béns".

540 dies passaran volant!

Encerts i audàcia

Finalment el Parlament de Catalunya ha encarregat a en Carles Puigdemont construir la República Catalana. Un encàrrec que el Parlament va rebre el 27S de part de 2.000.000 de catalans i catalanes. El nou govern de la Generalitat de Catalunya ens ha de dur a assolir la plena sobirania, a constituir una República Catalana lliure, justa, fraternal, que garanteixi la igualtat de tots i cadascun dels seus ciutadans. 
Serà un camí ple d'entrebancs, i de ben segur hi haurà joc brut per part d'altres. Però quan tot sembli massa difícil, quan sembli impossible, el president, els consellers i conselleres, tot el govern en ple podrà mirar enrere, i allí serem tots, els 2.000.000 de catalans i catalanes, de diversos orígens, credos, ideologies. I cada cop serem més.  Hi serem per empènyer, per acompanyar, per arremangar-nos, per protegir els nostres legítims representants. Hi serem per plantar cara als qui pretenguin posar pals a les rodes, hi serem per anar sumant persones a aquest projecte col·lectiu.
El proper govern de la Generalitat serà el responsable d'assolir amb èxti el nostre objectiu col·lectiu, però no ho faran sols. Tots som govern, tots en som responsables, i cap de nosaltres defallirà.
Haurem de teixir noves complicitats, sobretot amb aquells que ens son més propers però que encara no els ha caigut la bena dels ulls. Parlo per exemple dels companys i companyes de Catalunya Sí Que Es Pot i de Barcelona en Comú. Aquells que encara tenen alguna confiança en que un govern de l'estat espanyol convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya els queda un recorregut breu fins a constatar que això sí que és una quimera.
Al President, futurs consellers i conselleres, i a tot el govern de la Generalitat us desitjo molts encerts, i sobretot audàcia!

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Participació i transparència, la revolució política

Aquest 2015 serà un any electoral. Eleccions municipals, eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions al Congreso de los Diputados, eleccions al Senat, eleccions al Barça (ho ressalto perquè el Barça és una estructura d'estat, sense cap mena de dubte)...

Un any electoral i de canvis. Canvis en el bipartidisme espanyol, amb la irrupció de PODEMOS, aquest producte de politòlegs i especialistes en màrqueting polític que està quallant i molt a la societat espanyola. Canvis en les relacions Catalunya - Espanya, amb victòria segura del bloc sobiranista a les eleccions del 27S. Canvis en el govern de la ciutat de Barcelona, on de ben segur caldrà fer acords amplis per a una governabilitat que els darrers 4 anys ha estat hipotecada amb el PP.

Un any de revolució política. La revolució a la política Catalana vindrà de la mà del procés cap a la independència que iniciarem a partir del 27S. Però també revolució a la política perquè més enllà dels eixos tradicionals esquerra-dreta, sobiranisme-unionisme, s'afegeix com a eix vertebrador de la nova política l'empoderament de la ciutadania, la proximitat, la participació ciutadana, la transparència. Tots ells valors molt lligats al republicanisme.

Aquest any electoral estarà farcit de promeses, bones intencions, proclames i compromisos. Més enllà de les bones paraules que s'enduu el vent, hi ha els qui tenim en el nostre ADN polític els valors republicans. Els drets i deures de la ciutadania, una ciutadania lliure, igualitària, compromesa, fraternal.

La política municipal és clau. El municipi és l'administració més propera a la ciutdania, la que regula la nostra quotidianetat. És precisament en aquest esglaó de la política on la participació ciutadana és la clau. És en la política municipal on tenim l'oportunitat de tornar a presitigar la política, entesa com la vocació de servei a la comunitat.

A Barcelona s'ha fet bona feina durant molts anys en l'àmbit de la participació. Comptem amb molts espais de participació, consells sectorials, consells de barri, audiències,... ara cal empoderar-los. Cal deixar enrere la política paternalista per aplicar mesures de codecisió, espais de corresponsabilitat. Hem de passar de la ciutat per les persones al govern amb la ciutadania. I això només ho aconseguirem amb polítics compromesos, que tinguin per bandera la transparència, l'ètica, la vocació de servei. Governs formats per persones preparades, disposades a arremangar-se, a treballar de valent per la comunitat, a predicar amb l'exemple.

Tan sols amb uns municipis governats des del compromís ètic, des de la vocació de servei, des del coneixement, des de la defensa dels drets i deures de la ciutadania, amb transparència i rigor, amb la complicitat de la ciutadania,... tan sols així serem capaços de construir un nou país, una nova República Catalana.

Honestedat, proximitat, transparència, política

Fa pocs dies vaig anunciar la meva candidatura per esdevenir Regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ERC Barcelona Vella. Vaig justificar la meva candidatura amb la fòrmula CONEIXEMENT + RENOVACIÓ + REPÚBLICA.

Presento candidatura en un escenari post 9N, tenint en compte que probablement d'aquí a pocs dies (potser demà mateix) el President de la Generalitat convocarà eleccions anticipades (plebiscitàries? constituents?), segurament per a principis de febrer de 2015. En l'eix nacional, Barcelona (i Ciutat Vella) ha donat un tomb de 180º. El 9N a Barcelona van votar 500.000 persones, prop de 400.000 a favor de la independència. Mai cap alcalde de Barcelona ha rebut tant suport. Per altra banda, a les darreres eleccions europees ERC va guanyar per primera vegada en democràcia a Barcelona, també als 4 barris de Ciutat Vella.

Les darreres enquestes publicades respecte la intenció de vot a les municipals (de juliol d'enguany) apunten a una victòria d’ERC a Barcelona. Tenim l’oportunitat de recuperar l’Alcaldia de la Capital de Catalunya. Ara més que mai hem de fer una proposta nítidament d’esquerres, republicana, no dogmàtica. 

Cal disposar d’un equip solvent, preparat, arrelat als barris, que siguem capaços de governar amb la ciutadania. Cal capgirar les polítiques d’habitatge, les polítiques en matèria de turisme, en matèria d'ocupació, les polítiques en matèria d'atenció a les persones, de la promoció de la vida independent. Cal revertir el procés liberalitzador de les polítiques econòmiques que ha materialitzat el govern de CiU (ordenança de terrasses, plans d’usos, horaris comercials). Cal fer una aposta sincera cap a la codecisió, la cogestió, la participació ciutadana en la presa de decisions del consistori, en la planificació. 

A Barcelona actualment hi ha més de 100.000 persones a l'atur, el doble que abans de la crisi. A Ciutat Vella 8.500 veïns i veïnes. La creació de llocs de treball, doncs, ha de ser la primera prioritat de qualsevol govern. Cal recuperar les polítiques actives d’ocupació, cal exercir lideratge en les polítiques educatives (Projecte Educatiu de Ciutat), cal invertir en la formació continuada, cal aprofundir en l’atractivitat per a l’activitat industrial (nova indústria, economia verda, biomedicina, tecnologia,...), cal preservar el sòl industrial de la ciutat. Ser independents ens permetrà governar les infraestructures (port, aeroport, Mercabarna, Consorci de la Zona Franca) i liderar el procés de reindustrialització.  Esdevenir capital d'un nou estat és el nou projecte de ciutat, transformar Barcelona en la Gran Barcelona (Àrea Metropolitana), elements clau per poder recuperar la prosperitat de la nostra ciutat.

La segona prioritat del proper govern municipal ha de ser l'atenció a les persones, la promoció de la vida independent de la gent gran, dels joves, de les persones amb discapacitat,... Cal garantir la distribució de la riquesa, la lluita contra les desigualtats i posar el peu al coll a la xacra de la Barcelona de les dues velocitats. L’any 2008, sobre una renda mitjana de 100 a Barcelona, a Pedralbes la renda mitjana era de 194’7 i a Ciutat Meridiana de 58’8. Quatre anys més tard, el 2012, la renda a Pedralbes va ascendir a 240’7 i a Ciutat Meridiana va descendir a 37’5. A Ciutat Vella la renda mitjana dels barris se situa, també, sota de la mitjana:

• El Raval: 62
• Gòtic: 94
• Casc Antic: 88
• La Barceloneta: 64

Aquesta Barcelona a dues velocitat és una xacra que s’ha expressat, per exemple, en episodis com els desnonaments i la conseqüent aparició de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques (PAH) esdevenint aquest, un instrument que s’ha mostrat útil i eficaç en els seus objectius, i èticament valuós en els seu plantejament. Una xifra: es tramiten 20 desnonaments al dia a la ciutat de Barcelona. Així doncs, les polítiques d’habitatge han d’esdevenir també una prioritat del govern municipal. Després de 40 anys de governs municipals (amb ICV al capdavant de les polítiques d’habitatge) Barcelona no disposa d’un parc públic d’habitatge suficient. L’habitatge públic s’ha venut. Cal corregir aquesta situació. I mentre no disposem del parc públic suficient, l’Ajuntament de Barcelona ha d’adquirir temporalment, en règim de lloguer, un parc d’habitatge suficientment nombrós com per poder fer política de preus.

L’Ajuntament no pot romandre impertèrrit davant l’elevat nombre de pisos buits (prop de 20.000), molts en mans de les entitats financeres. Més quan algunes d’aquestes entitats han estat rescatades pel govern de l’estat espanyol. Cal abordar aquesta prioritat de forma valenta, amb lideratge i decisió. 

Finalment, l’empoderament de la ciutadania, una autèntica aposta per la participació ciutadana, esdevé un element clau per tornar a prestigiar les administracions, la política. Els nombrosos casos de corrupció política han esquitxat a tots els nivells tant de les institucions espanyoles com les catalanes. Ciutat Vella no n’ha quedat al marge. Des dels casos de corrupció que va fer aflorar la Regidora Itziar González fins a les detencions vinculades al Teatre Principal (amb suborn a membres de la Guàrdia Urbana inclosos), passant per les deficiències en la inspecció d’activitats, com els pisos turístics, posen de manifest la necessitat de regenerar la política, també la política municipal. Calen representants polítics honestos, amb vocació de servei, que no tinguem cap mania a fer net. 

Si surto escollit com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona em comprometo a arremangar-me, a treballar de valent per la justícia social, per la creació de llocs de treball, per la igualtat, per la solidaritat, des de l'honestedat, la transparència, la proximitat.

A Ciutat Vella, primàries

Fa força setmanes vaig presentar oficialment la meva candidatura a esdevenir regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona. A ERC els candidats a regidors/es es trien inicialment als casals dels Districtes, i en el cas de Ciutat Vella l'elecció es farà el 19 de gener en una jornada d'urnes a la que podran participar militants i amics del partit, en un procés de primàries.

Aquest dijous passa vaig presentar la meva candidatura davant un grup nombrós de militants i amics d¡ERC Ciutat Vella, però també es van presentar les candidatures de la Maria José López, de la Barceloneta, per acompanyar-me a la llista de les municipals com a número 2 de Ciutat Vella, i les candidatures a esdevenir Consellers i Conselleres de Districte del Jordi Bordas, el Marc Borràs, la Maria José López i la Georgina Vidal. Tots vam recollir els suports / avals necessaris per presentar-nos.

Perquè presento candidatura?

• Perquè estic preparat

Tinc 38 anys. Sóc Biòleg. Els darrers 20 anys he treballat en diversos àmbits, sempre vinculats a la ciència: d’assessor de projectes educatius vinculats al 2.0, a la ciència, a la salut, he fet de monitor de teatre, de colònies d’estiu... i durant 10 anys he estat professor de ciències i matemàtiques de l’ESO, i director de secundària d’una escola del barri de Can Baró, a Horta-Guinardó. Fa 38 anys que visc al Barri Gòtic. Tota la vida. 38 anys fent vida al barri, a l’escola Sant Felip Neri, al mercat de Santa Caterina, al colmado de la Plaça dels Sants Just i Pastor, a la Plaça de les Olles, al Jaica de la Barceloneta, als carrers del Raval... tota la vida vinculat emocionalment i en la quotidianitat amb el nostre Districte. 

Fa 25 anys que estic vinculat al partit. 10 a les JERC, 15 a ERC. Aquests 25 anys la meva feina dins el casal sempre ha estat vinculada a la política municipal. 25 anys fent política al partit i al barri. Des del partit i des de l’activitat social. Exercint de veu de l’independentisme d'esquerres i republicà amb els veïns i veïnes, comerciants, amics,... per exemple, coordinant la consulta del 10A al Districte, ara farà 4 anys.

Fa 8 anys el casal va confiar en mi per acompanyar en Xavier Roman com a Conseller de Districte. Participar en primera línia de la política del districte va ser tota una experiència. A meitat de legislatura, fa 6 anys, el grup municipal de casa gran em va oferir responsabilitzar-me de la coordinació de la feina d’ERC a l’Ajuntament.  Aquests darrers 6 anys han estat com una carrera universitària sobre el funcionament de l’Ajuntament, urbanisme, participació, acció social, seguretat, mobilitat, cultura, educació, esports, sostenibilitat, polítiques de joventut, LGBT, d’ocupació, pressupostos... una feina apassionant que m’ha permès estar preparat per un nou repte: ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

• Perquè represento la renovació

El cert és que malgrat tota aquesta experiència, sobretot la dels darrers 8 anys, mai m’he presentat a cap càrrec electe. No he format mai part de cap llista electoral. Així doncs, responc al perfil de persona preparada i nova que demanda el partit, tant a nivell nacional com a nivell municipal. Una renovació vinculada a la meritocràcia, a les persones millor preparades per a desenvolupar la tasca que se'ls encomana. No una renovació de canvi de cares sense sentit. 

• Perquè represento els valors republicans i d’esquerres

Sóc una persona de profundes conviccions republicanes. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, els drets i deures de la ciutadania, la corresponsabilitat, el rigor, la transparència, la vocació de servei... Vaig participar en la redacció de la ponència política d’ERC, ara fa un parell d’anys, en la part dels valors republicans. És quelcom que m’identifica. Sóc una persona clarament d’esquerres. Defenso la transformació de la societat, la justícia social, les llibertats individuals i col·lectives.

• Perquè em fa il·lusió

Crec sincerament que estic en el meu millor moment professional, tinc autèntica devoció per la política municipal (per la proximitat, per la capacitat de solucionar els problemes de la gent, pel contacte directe amb la ciutadania), crec que la meva preparació és un actiu per la candidatura d’ERC a Barcelona, i em fa molta il·lusió poder representar el Casal Enriqueta Gallinat al Cap i Casal.

Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.