El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

El disbarat del tramvia per la Diagonal

Aquests dies hem pogut llegir l'estudi encarregat pel govern municipal d'Ada Colau sobre la unió de les dues línies de tramvia. L'estudi havia de resoldre quina de les quatre opcions plantejades per unir les dues línies de tramvia era la que podia ser més convenient: la unió per la Diagonal, la unió per la Diagonal però soterrada, la unió per provença-diagonal o la unió amb autobusos.
El que poso en dubte és la premisa inicial: NO CAL UNIR LES DUES LÍNIES DEL TRAMVIA. No he acabat d'entendre mai la mania d'alguns a partir de la premisa contrària. Em sembla més una necessitat freudiana que no pas quelcom nascut de la necessitat real.
Tota gran ciutat ha de tenir grans avingudes pel trànsit (privat o públic), com son la Diagonal, la Gran Via, la Meridiana... i poc a poc caldrà anar introduïnt estratègies per a la reducció d'aquest trànsit. Barcelona ha de traçar un pla per a la reducció del trànsit privat, ha de projectar com reduir la contaminació. En aquest marc, la prioritat l'hauríem de situar en les superilles, en la pacificació del trànsit als carrers secundaris, en la millora de la intermodalitat del transport públic, en el desplegament de la xarxa ortogonal d'autobusos, en la incorporació de vehicles elèctrics a la xarxa de busos i taxis, la millora de la freqüència de pas del transport públic (bus i metro)...
Per reduir el trànsit, també a la Diagonal, primer hem de millorar el tren de rodalies, per a que sigui més fiable, hem de posar en marxa el metro que ha de donar servei a La Marina i la Zona Franca, hem d'anar incorporant busos de gran capacitat a les grans artèries de la ciutat, hem d'ampliar l'amplada dels carrils bus per poder incrementar la velocitat mitjana dels busos, podem d'optimitzar la distència entre parades del bus,... Tot això és l'urgent, l'imprescindible, i no unir dues línies de tramvia.
Tinguem en compte alguns dels desaventatges més importants del tramvia respecte el bus:

• el traçat del tramvia no es pot modificar si amb posterioritat es veiés un traçat més òptim
• si un tramvia té una averia la línia deixa de funcionar
• el tramvia ocupa més espai a la via, la inversió és més elevada (motiu pel qual es dóna a gestionar a un privat)
• la presència de les vies del tramvia dificulta els girs del trànsit rodat (també dels busos)
• el tramvia és més car (tant d'inversió com de manteniment)
• el tramvia no representa un estalvi en el cost mediambiental

Si tenim tot això en compte, si afegim que el finançament del transport públic és un dels principals maldecaps econòmics de l'administració local, si a més hi afegim que el tramvia (a diferència del Bus i el Metro) el gestiona un privat (és una concessió),... perquè la ciutat de Barcelona ha de destinar 175 milions d'euros d'inversió (i 6,1 milions d'euros anuals en despesa) per unir dos línies de tramvia? Per mi la resposta està clara: per tenir un argument electoral per esgrimir d'aquí a 3 anys, a les properes eleccions municipals.

Si en el futur la situació econòmica del transport públic permet plantejar una inversió d'aquesta magnitud, potser cladria pensar en que la prioritat del transport públic és la intermodalitat (la facilitat per canviar d'un mode a un altre) i no el trasllat punt a punt (Francesc Macià - Glòries), i essent així, el traçat més atinat seria el de fer baixar el tramvia per Urgell i Paral·lel, i unir-los per la façana marítima; un traçat que passa per totes les línies de metro, per un munt de línies de bus, que conectaria amb Sants, Estació de França, terminals del port,... el paradigma de la intermodalitat. No us sembla?
En fi... el govern de l'Ada Colau pretén aprovar una unió del tramvia per la diagonal per satisfer l'ego de la gent d'ICV i per poder-ne fer bandereta d'aquí a 3 anys, quan tinguem la Diagonal empantantegada altra vegada, si és que troben prou consens al Consell Plenari de l'Ajuntament.

Gestionar i coordinar les infraestructures des de Barcelona

La plataforma logística del Delta del Llobregat és una de les concentracions d’infraestructures i activitats logístiques més importants d’Europa: Port, Aeroport, polígon industrial de la Zona Franca, Mercabarna, terminals ferroviàries, plataformes logístiques, etc. Aquest pol logístic constitueix un actiu importantíssim per al desenvolupament econòmic de Catalunya, per a la competitivitat de les empreses catalanes i per a la qualitat del servei logístic a l’àrea de consum de Barcelona.

Perquè Barcelona i Catalunya esdevinguin el principal pol logístic del sud d’Europa és necessari que les principals infraestructures (port, aeroport, ferrocarrils, zona franca) es gestionin des de Catalunya i de manera coordinada. Una gestió propera i coordinada, que defensi els interessos de Barcelona i Catalunya i que ens permeti competir amb els principals nusos logístics d’Europa. Barcelona ha de poder aprofitar la posició estratègica com a porta de l’Europa mediterrània, garantint les infraestructures que permetin tenir una connexió eficient amb el món.

El port, l’aeroport i una xarxa avançada de ferrocarril d’alta velocitat i ample europeu són els eixos sobre els quals descansa el hub logístic de Catalunya. Es tracta de tres infraestructures vitals que s’han de coordinar i interconnectar i que han de ser motors de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La proximitat de totes aquestes infraestructures entre sí (tren, aeroport i port), i amb Mercabarna i un pol industrial com la Zona Franca posicionen el port i l’aeroport de Barcelona com un dels pols econòmics d’Europa amb més possibilitats de ser centre de referència intercontinental.

La gestió unificada de totes aquestes infraestructures, així com la planificació de polítiques conjuntes, permetria una millora en l’eficiència d’aquest pol d’infraestructures, i ens situaria al capdavant a nivell europeu.

El fet que sigui el govern espanyol i no Barcelona qui governa el Port, l’Aeroport, el Consorci de la Zona Franca i les inversions en les infraestructures viàries i ferroviàries, és el que ens ha dut a la situació kafkiana que tenim, amb un port sense les connexions viàries i ferroviàries que requereix, sense l’eix ferroviari mediterrani embastat, amb un aeroport supeditat i governat des de l’aeroport de Madrid, malgrat tenir més passatgers que el de la capital espanyola, amb un Consorci de la Zona Franca que juga contra els interessos comercials de la capital catalana i amb unes estacions de tren a Barcelona pròpies d’una ciutat mitjana i no d’una gran metròpoli com som.

Cal exigir que l’estat espanyol faci les inversions previstes i compromeses, cal exigir a l’estat espanyol que doni compliment a la Carta Municipal i obri la porta a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del port i l’aeroport. Tot això permetria dinamitzar el gran potencial comercial i econòmic de l’Àrea Metropolitana per tal que esdevingués motor de creació de llocs de treball.

Espanya: Democràcia?

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "El dèficit democràtic a l'estat espanyol"

(...) "Els catalans estem acostumats a que l’estat espanyol trepitgi els nostres drets culturals, lingüístics, econòmics,… ja ni tan sols ens sorprèn que l’estat ens negui reiteradament, per activa i per passiva, el dret a poder decidir democràticament, en urnes, el nostre futur polític. Estem avesats a les mentides constants, els menyspreus, els insults, les agressions, les calúmnies…" (...)

Llegir-ne més...

Amb la independència assegurem les pensions

Ara que finalment sembla que el procés de transició nacional cap a la independència sembla que s’ha iniciat, ara que a les properes eleccions els catalans i catalanes estem cridats a decidir quin accent ha de tenir aquest procés (amb polítiques de justícia social o amb polítiques neoliberals), miraré d’anar resolent alguns dels dubtes i temors que desperta la independència. 

Què passarà amb les pensions, les prestacions socials, la prestació d’atur, el dia després de la independència? Si Catalunya fos independent les prestacions socials i les pensions no correrien perill. Fins i tot es podria incrementar significativament el valor mitjà de les pensions a Catalunya.

El sistema de pensions espanyol actual (i és de suposar que també el futur sistema de pensions català) és un sistema de repartiment. Això vol dir que les cotitzacions que es recapten avui serveixen per pagar les pensions d’avui. És un sistema de solidaritat on els treballadors joves paguen amb les seves cotitzacions les pensions dels jubilats. Les cotitzacions que cadascú va pagar en el passat van servir per pagar les pensions dels jubilats en el passat, no per garantir la seva jubilació futura. Per tant, les pensions dels jubilats catalans no estan garantides per l’Estat espanyol, estan garantides pels treballadors catalans. El fet de separar-se d’Espanya no canviaria el funcionament de la Seguretat Social.

En aquest sentit, un sistema de Seguretat Social catalana és viable perquè a Catalunya el que s’ingressa per cotitzacions supera el que es gasta en pensions i prestacions d’atur (13.000 milions en el període 2004-2007). Si fóssim independents aquests diners es podrien haver destinat a apujar les pensions (175 euros mensuals i 2.446 euros anuals) o a crear un fons de reserva català per garantir les pensions en el futur.

De fet, les pensions estarien més garantides en una Catalunya independent que formant part d’Espanya, perquè quan l’economia va bé la Seguretat Social a Catalunya té un superàvit superior al de la resta de l’Estat; i en períodes de crisi com l’actual, té un dèficit inferior al de la resta de l’Estat. Aquest dèficit es podria cobrir perfectament amb diners dels impostos o amb el superàvit dels anys anteriors.

Sí al comerç de Barri, no a l’espoli comercial!

El govern espanyol torna a carregar contra els interessos dels catalans i les catalanes, amb una nova forma d'espoli, l'espoli comercial. Es volen carregar la base del nostre model comercial, promovent unilateralment la liberalització dels horaris comercials.

Barcelona té una estructura comercial singular, en relació a altres ciutats europees de característiques similars, degut a la tradició gremial i associativa del petit i mitjà comerç, que avui es vertebra a partir dels eixos comercials. Una estructura comercial pròpia de la nostra ciutat, que aporta proximitat i seguretat, fomenta la cohesió social als nostres carrers, als nostres barris. Fruit de la naturalesa d’aquest teixit comercial propi, les grans superfícies no han penetrat a la ciutat de la mateixa manera que a altres indrets, fent de Barcelona una de les poques ciutat europees on el percentatge de vendes del petit i mitjà comerç és superior al de les grans superfícies.

Els horaris comercials han de permetre atendre de manera adequada les necessitats de la població i que facilitin la compra en aquells moments de l'any en què es generen puntes de demanda. Però també han de respectar el drets dels treballadors i treballadores, així com compaginar la vida laboral amb les relacions personals i familiars.

El comerç de barri, el comerç emprenedor (al 47% dels comerços catalans només hi treballa el propietari), malgrat la caiguda de vendes deguda a la crisi, ha garantit llocs de treball i ha facilitat la conciliació de la vida laboral i familiar.  Un exemple: el 2011 el petit i mitjà comerç va crear 11.000 llocs de treball a Catalunya. A Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va destruir 24.000.

La majoria dels països europeus han regulat els horaris comercials per evitar una liberalització total, on el gran beneficiat són les grans corporacions. La liberalització dels horaris comercials ens apropa a un model de ciutat que no es correspon ni amb el model urbanístic comercial de la ciutat mediterrània ni amb l’estructura socioeconòmica del nostre país.

Liberalitzar els horaris comercials implicaria la desaparició comerç de barri, de proximitat, que ens caracteritza, a favor de les grans corporacions. Comportaria una reducció de l’oferta, una pèrdua de llocs de treball, i la desertització comercial en les zones no turístiques o centrals de la ciutat. Tenir la botiga oberta més hores no implica incrementar les ventes, sinó dilatar-les en el temps, i sí que comporta un augment de les despeses. Liberalitzar els horaris farà les botigues petites i mitjanes hagin de tancar.

Només les grans superfícies i els grans comerços poden assumir un període de pèrdues econòmiques degut a l’increment de la despesa sense un augment de les vendes, a l’espera del tancament dels petits i mitjans comerços, la desertització comercial, per posteriorment poder monopolitzar el mercat.

Cal defensar els eixos comercials, que enforteixen el comerç del barri, que donen serveis, que cohesionen. Els eixos comercials ben estructurats, forts, amb el suport de l’administració, són els únics que poden mantenir el pols a les grans corporacions, uniformitzades, anònimes, neutres.

Cal promoure un model de ciutat on es pugui viure, comprar i fer activitats de lleure sense haver de fer grans desplaçaments; una ciutat compacta. Un model econòmic basat en la petita i mitjana empresa i en el comerç de proximitat, que identifica el model Barcelona.

El comerç de barri no es rebaixa. No a la liberalització d'horaris comercials. No a l’espoli comercial!

Sociovergència NO, independència!!

«Com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola».

En un moment en que l’economia de les administracions es «merkelitza» (38M€ o la «merkelització» de #bcn) gràcies a pactes tàcits de CiU amb el PP (i en ocasions amb el PSC); en un context en què es debat el «pacte fiscal» que proposarà el Parlament de Catalunya a l’estat espanyol (Mas ha d'escollir); quan el sentir independentista dels catalans i catalanes està en una progressió constantment ascendent (No hi ha pla B #independènciaJA); ara que la societat catalana es comença a plantar (#novullpagaraespanya) davant d’uns pressupostos generals de l’estat que minimitzen i ofeguen intencionadament Barcelona (Espanya ens fa fora), mentre els dirigents de CiU es contradiuen els uns als altres constantment (Molt soroll per no res, o els eufemismes de CiU)... l’establishment ens comença a vendre les bondats d’una possible sociovergència.

Desconec què en pensaran els 175.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Xavier Trias com a alcalde, per un canvi de govern a la nostra ciutat. No puc preveure la reacció dels 134.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Jordi Hereu per tal que Xavier Trias no fos alcalde de la capital de Catalunya. Ara bé, no crec que m’equivoqui gaire si penso que si hi ha un pacte sociovergent, hi haurà més de 300.000 votants, barcelonins i barcelonines, que tindran un govern municipal contraposat a allò que van votar. Tampoc puc assegurar què preferirien els 257.645 barcelonins i barcelonines que van votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el 10 d’abril de 2011 a la nostra ciutat. Però m’inclino a pensar que un govern sociovergent tampoc és el que ells voldrien.

Les grans coalicions poden tenir un sentit en un moment concret d’amenaça externa contra l’autogovern, però no és el cas de Barcelona. Barcelona és una ciutat solvent, amb una economia forta i sòlida, i que no està essent amenaçada per cap altre govern o administració (més enllà de l’ofec econòmic premeditat que prové de Madrid, però que no compromet les fiances municipals). Així doncs, quin és l’autèntic motiu per plantejar la possibilitat d’un govern CiU-PSC? Entenc que motius partidistes: en el cas de Trias mostrar la seva «mà estesa» i netejar la imatge embrutida pels pactes amb el PP a través d’un trencament teatralitzat (encara que mantingui els pactes de govern a la Diputació i els pacte tàcit al Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados) i en el cas del PSC donar a conèixer un candidat que no coneix ningú.

Des d’ERC defensem un tercer espai polític, més enllà del nacionalisme conservador i del «socialisme» espanyol: el republicanisme independentista; defensem que les polítiques d’esquerres i la llibertat nacional no són conceptes contraposats, sinó que formen part del mateix. La justícia social s’assolirà quan puguem ser lliures nacionalment.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, deia a la roda de premsa posterior a la Cimera sobre el Pacte Fiscal que s’ha celebrat recentment al Palau de la Generalitat que els catalans i catalanes actuaran en conseqüència davant de les decisions que prenguin els partits polítics en aquests moments tant decisius pel nostre esdevenir. Si els 134.000 vots del PSC emesos per tal que CiU no governés la ciutat i els 175.000 vots de CiU emesos per tal que el PSC no governés la ciutat se senten orfes davant d’un possible pacte CiU-PSC, només cal que mirin al voltant i vegin que hi ha alternatives, serioses, rigoroses, solvents,... i una de les alternatives, ERC, persegueix un objectiu ben èpic, a la vegada que just: establir la República Catalana, una república lliure, justa i solidaria.