Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Barcelona tindrà un Consell Assessor per a la construcció de la Capital d'Estat

Una capital és a un país el que el cervell és al cos humà. Les capitals són el centre, el resum i el símbol de la vida d’un país. Barcelona ha de donar energia i ambicions als catalans; no pas tallar-los les ales. Barcelona és la garantia que Catalunya pugui pensar en gran.

La capital de la República Catalana ha de ser la Gran Barcelona. Una Gran Barcelona que distribueix les estructures de capital d’Estat en tot el seu territori i que continua estimulant una Barcelona Ciutat emprenedora, pionera, puntera, generadora d’idees i de coneixement. Barcelona serà una capital d’estat diferent, capaç de modular-se entre el tremp que històricament ha tingut i el seny que comporta la capitalitat.

Si els catalans i les catalanes decidim el 9 de novembre que volem una Catalunya Estat, Barcelona haurà d’esdevenir la capital d’un Estat nou, i s’hauran de replantejar moltes coses a la ciutat. És necessari que tinguem clar quin és el full de ruta de la ciutat, que estiguem preparats per respondre a la voluntat de la ciutadania.

Al darrer Consell PLaneri de l'Ajuntament de Barcelona en Jordi Portabella va aconseguir el compromís de l'Alcalde per crear un consell format per representants civils i polítics, un consell de suport al govern municipal, per assessorar-nos sobre aquest full de ruta per que Barcelona esdevingui una Capital d’Estat a l’alçada del que ens mereixem, a l’alçada del que s’espera de la nostra ciutat.

En un any particularment important en el que la ciutat ha de plantejar solucions en relació al moment sòcio-econòmic que vivim, en què cal redefinir el paper dins del procés de transició nacional i en què ha de preparar el seu proper status quo com a capital d’estat, Barcelona no pot faltar a la cita, i hi hem d’arribar el més ben preparat possible.

El Consell Assessor per a la construcció de la Capital d’Estat, ens hauria d’ajudar a planificar aquesta transformació econòmica, urbanística i social.

Els darrers 2 anys aquest Consell Plenari s’ha posicionat obertament a favor del procés nacional que estem vivint, a instàncies del grup municipal presidit per Jordi Portabella:

A l’octubre de 2012 vam aprovar una proposició per impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme els procés de decisió lliure i democràtica del nostre futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, els desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies i el full de ruta consegüent.

El gener de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, proclamada pel Parlament de Catalunya.

El juliol de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A l’octubre de 2013 es va atendre un prec del nostre grup per tal que s’elabori una campanya internacional per reforçar la identificació de Barcelona com a Capital de Catalunya.

El desembre de 2013 vam aprovar una proposició de suport a la celebració el dia 9 de novembre del 2014 del Referèndum que consultarà, en els termes acordats i amb la pregunta majoritàriament pactada, al poble de Catalunya.

El març de 2014 vam aprovar una proposició per formalitzar el compromís de l’Ajuntament de Barcelona amb la Hisenda Catalana.

Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; els darrers mesos el Parlament de Catalunya ha marcat el rumb de la nostra nació, hi ha hagut un acord molt majoritari per la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i la seva capital, Barcelona, hi ha de tenir un paper protagonista, ha d’exercir lideratge.

La crisi és l’oportunitat i la independència el procés per tal que Barcelona torni a ser pionera, lideri el país i prengui la rellevància internacional que li pertoca.

No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix, de la mateix manera que no podem pretendre resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els hem creat. No superarem la crisi amb velles maneres de fer política. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones, de les ciutats, dels països... és la mandra per trobar les sortides i les solucions. A nosaltres no ens fa cap mandra, ans al contrari, volem arremangar-nos per treballar de valent per acabar d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, la electricitat i l’energia atòmica: la fermesa d’un poble que defensa la seva identitat.

«La crisi és una oportunitat perquè porta progrés; la creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de l’obscuritat. És en la crisi que sorgeix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix sense quedar superat»

Albert Einstein

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes: construir la capital d’un nou país.

Així doncs, estem vivint EL moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres, els representants legítims de la ciutadania, hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania ens demana que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. Els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital pionera, Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

Més programes d'ocupació, lluita eficient contra la pobresa

L’atur i les condicions de treball són el principal problema dels barcelonins segons ens diuen els darrers baròmetres,  a molta distància de la resta: seguretat, immigració o neteja. Aquesta preocupació s’ha disparat en els darrers sis mesos, període en el qual el nombre d’aturats a la ciutat ha assolit un nivells que feia dècades que no vèiem.

En una situació tan delicada com l’actual, la prioritat ha de ser crear llocs de treball, vinguin d’on vinguin i sense menysprear cap opció. En aquest sentit les polítiques actives d’ocupació són un element clau alhora de facilitar la inserció laboral de col·lectius especialment desafavorits i que en una situació com l’actual caldria potenciar-les.

I és que a Barcelona s'han detectat un nou perfil d'aturats de llarga durada, d'entre 40 i 60 anys, que necessiten trobar feina i no coneixen les eines per fer-ho. Com a resposta per donar-los la formació que necessiten l’Ajuntament compta amb el programa Proper (Programa Personalitzat de recerca de feina), un programa complementari als que Barcelona Activa ja oferia per donar orientació i formació a 1.000 persones. També tenim el programa PILS (Programa d’Inserció Sòcio-Laboral), per a 400 places i pensat per a persones en situació de risc d’exclusió social, persones en situació d'atur i derivades de Serveis Socials. Aquests programes funcionen i són el camí per lluitar contra l’exclusió social i la pobresa tot generant ocupació.

Fa un parell de setmanes els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, vam aconseguir el compromís del govern municipal per incrementar la dotació econòmica per aquests programes fins als 2 milions d'euros, i poder oferir uns 5.000 programes ocupacionals.

Les administracions públiques són part fonamental del procés de consolidació de l’economia social. És evident que davant els alts índexs d’atur correm el perill que s’incrementin els processos d’exclusió social davant els quals l’administració ha de garantir uns serveis d’ocupació públics i de qualitat. Ha de facilitar la formació continua de les persones i l’oportunitat de redirigir la seva vida professional si ho considera oportú. En aquest sentit, creiem en el foment de la innovació social mitjançant la iniciativa interdepartamental amb el tercer sector.

Cal promoure la qualitat de l’ocupació i les polítiques de responsabilitat social corporativa (RSC) com a factor de competitivitat de les empreses. Cal incloure en el Pacte per a l’Ocupació de Qualitat de Barcelona una àmplia representació de les organitzacions socials i laborals constituïdes a Barcelona, així com de sectors actualment sense representació (autònoms, aturats, persones dedicades a la cura de la llar i la família, professionals liberals o altres no organitzats). Cal promoure els principis i valors del tercer sector i del cooperativisme, tot destacant els avantatges competitius d’aquest model, aixi com els ajuts a la professionalització del tercer sector, especialment, en les àrees gerencials amb cursos específics de formació gerencial. Cal establir clàusules de discriminació positiva en els concursos públics per a aquelles empreses que demostrin pràctiques de responsabilitat social. Cal potenciar els itineraris personals d’inserció i programes d’orientació i suport a la inserció de col·lectius en situació de major vulnerabilitat.

Gestionar i coordinar les infraestructures des de Barcelona

La plataforma logística del Delta del Llobregat és una de les concentracions d’infraestructures i activitats logístiques més importants d’Europa: Port, Aeroport, polígon industrial de la Zona Franca, Mercabarna, terminals ferroviàries, plataformes logístiques, etc. Aquest pol logístic constitueix un actiu importantíssim per al desenvolupament econòmic de Catalunya, per a la competitivitat de les empreses catalanes i per a la qualitat del servei logístic a l’àrea de consum de Barcelona.

Perquè Barcelona i Catalunya esdevinguin el principal pol logístic del sud d’Europa és necessari que les principals infraestructures (port, aeroport, ferrocarrils, zona franca) es gestionin des de Catalunya i de manera coordinada. Una gestió propera i coordinada, que defensi els interessos de Barcelona i Catalunya i que ens permeti competir amb els principals nusos logístics d’Europa. Barcelona ha de poder aprofitar la posició estratègica com a porta de l’Europa mediterrània, garantint les infraestructures que permetin tenir una connexió eficient amb el món.

El port, l’aeroport i una xarxa avançada de ferrocarril d’alta velocitat i ample europeu són els eixos sobre els quals descansa el hub logístic de Catalunya. Es tracta de tres infraestructures vitals que s’han de coordinar i interconnectar i que han de ser motors de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La proximitat de totes aquestes infraestructures entre sí (tren, aeroport i port), i amb Mercabarna i un pol industrial com la Zona Franca posicionen el port i l’aeroport de Barcelona com un dels pols econòmics d’Europa amb més possibilitats de ser centre de referència intercontinental.

La gestió unificada de totes aquestes infraestructures, així com la planificació de polítiques conjuntes, permetria una millora en l’eficiència d’aquest pol d’infraestructures, i ens situaria al capdavant a nivell europeu.

El fet que sigui el govern espanyol i no Barcelona qui governa el Port, l’Aeroport, el Consorci de la Zona Franca i les inversions en les infraestructures viàries i ferroviàries, és el que ens ha dut a la situació kafkiana que tenim, amb un port sense les connexions viàries i ferroviàries que requereix, sense l’eix ferroviari mediterrani embastat, amb un aeroport supeditat i governat des de l’aeroport de Madrid, malgrat tenir més passatgers que el de la capital espanyola, amb un Consorci de la Zona Franca que juga contra els interessos comercials de la capital catalana i amb unes estacions de tren a Barcelona pròpies d’una ciutat mitjana i no d’una gran metròpoli com som.

Cal exigir que l’estat espanyol faci les inversions previstes i compromeses, cal exigir a l’estat espanyol que doni compliment a la Carta Municipal i obri la porta a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del port i l’aeroport. Tot això permetria dinamitzar el gran potencial comercial i econòmic de l’Àrea Metropolitana per tal que esdevingués motor de creació de llocs de treball.

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Prohibit prohibir o una ciutat d'ordre?

Poc a poc, dos anys després del "canvi" al capdavant de la ciutat, es deixa veure l'horitzó, el model que l'Alcalde Trias va determinant a través de les modificacions de normatives, de les decisions urbanístiques, de les planificacions sobre l'espai públic. CiU, acompanyada en tot moment pel PP, està configurant un model de ciutat, unes característiques per Barcelona que s'allunyen, i molt, d'un model de ciutat republicà. M'explico.

En aquests dos anys la ciutat ha vist com el paisatge urbà es modificava; ens hem allunyat de la ciutat amb les facanes netes, lliures de propaganda, que mostra la seva arquitectura amb orgull, que té cura d'un espai públic per al gaudi de la ciutadania, i hem pogut observar com han anat apareixent cartells dinàmics, pantalles de televisió amb anuncis a tot color, elements i estands de propaganda al bell mig del carrer (a la Plaça Catalunya, a l'Avinguda Catedral, al Passeig Lluís Companys, als Jardinets de Gràcia...).

CiU i PP pretenen aprovar una nova ordenança de terrasses (les dels Bars) que ha de permetre que fins al 50% de l'espai per a vianants s'ocupi amb taules i cadires dels bars i restaurants. Caldrà deixar, tans sols, un mínim d'1,5m per als vianants... m'imagino la gent passejant en fila índia pel Passeig de Gràcia, pel Portal de l'Àngel, per la Rambla de Catalunya,... enmig de terrasses, esquivant cambrers que aniran amunt i avall.

CiU i PP pretenen aprovar una normativa de bars, restaurants i hotels per a Ciutat Vella (el que s'anomena un Pla d'Usos) que liberalitzi el sector. És a dir, que es puguin obrir nous bars, restaurants i hotels. Volen reactivar l'economia, diuen, però compten amb el rebuig de veïns i veïnes, del gremi de restauració, d'hotelers,... obvien que el que cal és estimular que s'obrin més establiments comercials, i evitar que se'n tanquin, i no més bars, restaurants i hotels. En aquest sentit és clau evitar la liberalització dels horaris comercials, una acció que provocaria que tot el petit comerç es veiés ofegat per les grans superfícies. O és que algú de nosaltres comprarà més coses pel fet que les botigues obrin més hores? Oi que no? Però obrir més hores implica multiplicar les despeses dels comerciants!

CiU i PP pretenen anar privatitzant els serveis, com els aparcaments públics, disfressant aquestes operacions d'una suposada bondat, ja que destinen els ingressos a polítiques socials. Obvien, però, que l'Ajuntament de Barcelona no necessita aquests ingressos extraordinaris per fe polítiques socials.

CiU i PP pretenen "aprimar" l'administració fins a uns nivells que impedeixen a que realitzi la seva funció. Un exemple: el que ha passat amb l'edifici dels Encants Vells. CiU i PP van aprovar eliminar les empreses municipals que s'encarregaven de les grans obres als districtes (com Proeixample, Pronoubarris...) i ha perdut capacitat de control sobre el que es construeix a la ciutat. Després passa el que passa...

CiU i PP pretenen enderrocar el tambor de la Plaça de les Glòries sense tenir en compte el caos circulatori que implicarà a la ciutat. Sense fer polítiques de promoció de l'ús del transport públic, sense planificar estratègies de mobilitat sostenible...

El més paradigmàtic de tot plegat és que en el context nacional que estem vivint, en Xavier Trias insisteixi tossudament a tenir com a soci de govern un PP que cada vegada és més dogmàtic, més sectari, més totalitari.

En fi... l'esperança és que les enquestes apunten a un escenari molt diferent a l'actual de cara a les properes eleccions municipals, on ERC passa a ser segona força, amb tendència a continuar creixent, i CiU (primera força) amb tendència decreixent. Confio, tinc esperança i il·lusió en que d'aquí a pocs mesos hi hagi un canvi de debò a Barcelona i siguem els republicans d'esquerres, ERC, qui governem la ciutat per fer-ne una capital de la República Catalana.

Trias posa Barcelona en venda

El nom de les parades de metro, de les línies de transport públic, d’espais singulars de Montjuïc i fins i tot els monuments de la ciutat estan en venda per esdevenir suports publicitaris.

L’Alcalde Trias ha obert la porta per deixar de tenir L1 de metro, i tenir la Línia «CocaCola», amb parada a «Corte Inglés Catalunya», o a «Telepizza Urquinaona». L’Alcalde Trias ha posat en venda també el nom dels equipaments esportius de la muntanya de Montjuïc.  Podria ser que El Palau Sant Jordi passés a ser el Palau Vodafone, i al costat hi trobaríem l’Estadi Movistar Lluís Companys! Trias ha vestit a Colom amb un pijama del Barça, desobeint les ordenances municipals. 

Amb quina autoritat vol fer complir les normes municipals un Alcalde que se les salta quan li convé? Amb quin criteri dirà que no a tenir a Rafael de Casanova vestit de l’Espanyol, o a la Dona del Paraigües vestida del Madrid?

Usar patrocinadors per a certs actes puntuals pot tenir sentit, però l’Ajuntament de Barcelona va tancar l’exercici del 2012 amb 60 milions d’euros de superàvit! No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona doni permisos per a fer publicitat en contra de la pròpia normativa municipal excusant-se amb els suposats ingressos que comporta!

Per posar un exemple: els ingressos que es podrien aconseguir amb el canvi de noms d’algunes estacions i línies de Metro,  no representarien ni l’1% del deute de TMB, sense tenir en compte les despeses que implicaria aquesta operació (canvis de retolació a totes les estacions, per exemple). Tan sols fen una política d’estímul de l’ús del transport públic que impliqués un increment del 2% del passatge ja s’ingressaria el mateix!

La ciutat no està en venda, Alcalde Trias. La ciutat és de tots, de la ciutadania, i vostè no se la pot vendre.