ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Que l'estat compleixi amb Barcelona!

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona de juliol de 1997 va aprovar per unanimitat l’avantprojecte de llei especial de Barcelona, que el 30 de desembre de 1998 es va concretar en la Llei 22/1998, de la Carta Municipal de Barcelona. Posteriorment el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual es regula el Règim especial del municipi de Barcelona, va esdevenir l’aixopluc estatal de la Carta Municipal.

La Carta Municipal de Barcelona determina les competències especials de l’Ajuntament de Barcelona i el seu Règim financer especial.

Malgrat fa 7 anys de l’aprovació definitiva d’aquesta llei, encara ara no es dóna compliment a allò que estableix la Carta Municipal. Ve a ser el mateix conte que amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’estat espanyol incompleix reiteradament la llei.

L’Ajuntament de Barcelona ha declarat en incomptables ocasions la necessitat de donar compliment a la Carta Municipal. Aquests 7 anys han estat plens de peticions, demandes, precs per tal de donar compliment a la llei, però l’estat mai s’ha mostrat disposat a atorgar a l’Ajuntament de Barcelona el rol que estableix la Carta Municipal pel que fa al govern de les infraestructures (tren, port, aeroport), ni a desenvolupar el règim financer especial de Barcelona (com la participació de Barcelona en els tributs de l’estat).

Des del consistori hem lamentat la manca d'impuls i lideratge per a desenvolupar alguns dels temes fonamentals de la Carta Municipal de Barcelona en el seu tram estatal: la justícia de proximitat, el règim financer especial, la participació de l'Ajuntament de Barcelona en la gestió de les infraestructures estratègiques per la ciutat. Hem denunciat l’incompliment sistemàtic del govern de l’estat amb el règim financer especial de Barcelona, hem demanat constituir una comissió paritària formada per l’Ajuntament de Barcelona i AENA per tal de participar directament tant en la definició de la gestió de l’aeroport, com del proper model aeroportuari i convertir l’Aeroport de Barcelona en un aeroport intercontinental de referència; hem demanat que es doni compliment a l’Estatut d’Autonomia i la Carta Municipal de Barcelona pel que fa a la referència a la participació de les institucions catalanes en la gestió d’infraestructures i serveis i béns de domini públic; hem demanat emprendre mesures legals quan des de l’estat s’han infringit articles (com el 69) de la Carta Municipal de Barcelona per part del Decret - Llei 8/2010, de 20 de maig, en el seu article 14.2 (que prohibia endeutar-se als municipis l’any 2011 i que finalment el Govern central va rectificar); hem instat el Govern municipal a complir els acords de Plenari de cara a defensar davant les administracions competents el finançament especial que té reconegut i encara no desenvolupat la ciutat de Barcelona...

L’acord dels independentistes amb el govern municipal per a l’aprovació del PAM incorporava un punt en referència a la Carta Municipal:

«Exercir el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona atorga a l’Ajuntament de Barcelona, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures: port, aeroport i serveis ferroviaris (Rodalies i AVE)».

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, volem que l’Ajuntament de Barcelona exerceixi el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona li atorga, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures, organització i règim financer.

Exigim a totes les administracions respecte a la Llei i a les competències que la Carta Municipal atribueix a Barcelona, així com el compliment íntegre de les Lleis 1/2006, de 13 de març, i 22/1998, de 30 de desembre. I ens comprometem a actuar amb tots els mitjans disponibles front a qualsevol legislació que pretengui laminar les competències que ens són pròpies.

Cal que fem una proposta d’orgull de ciutat, de capital, que no deixa que li prenguin el número. Tenim uns drets i uns deures que volem exercir. La llei ens atorga capacitat d’autogovernança, i no pretenem renunciar-hi. L’Ajuntament de Barcelona ha de fer un pas ferm, exigir respecte a la seva especificitat com a gran ciutat, com a capital de Catalunya i fer valdre els seus drets i obligacions.

Barcelona vol i pot governar les seves infraestructures, Barcelona vol i pot decidir com s’organitza. Barcelona vol i pot desenvolupar el seu règim financer especial

Portabella proper alcalde de Barcelona?

El darrer Baròmetre Municipal de l’Ajuntament de Barcelona situa els independentistes com a segona força en intenció directa de vot, a menys de 4 punts de CiU, i confirma la davallada del PSC dins a la 4a o 5a força del consistori, empatant amb la CUP. El mateix baròmetre confirma que l’únic líder municipal que millora la seva valoració és en Jordi Portabella.

Els resultats de l’enquesta realitzada per l’Ajuntament de Barcelona apunten a un consistori amb una majoria sobiranista (24 regidors: 12 de CiU, 9 d’ERC i 3 de les CUP), front una minoria molt minoritària unionista (11 regidors: 7 del PP i 4 del PSC), i 6 indecisos d’ICV.

Aquesta projecció confirma la tendència a l’alça dels independentistes a totes les administracions i avala la bona feina duta a terme per Jordi Portabella i el seu equip a l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest nou panorama municipal és una gran notícia per tots els independentistes, i ens anima de forma especial als que treballem en el dia a dia de la capital del nostre país a continuar treballant com ho estem fent, sense canvis en la línia política, a centrar-nos en el futur proper (el referèndum per la independència), en ser útils per la ciutadania, en millorar la nostra ciutat, en assegurar el benestar i els serveis pels barcelonins i barcelonines, i en la construcció d'estructures d'estat per Barcelona, deixant de banda debats interns estèrils i interessats.

Un full de ruta per la Capital de la República Catalana

CiU ha presentat aquesta setmana la seva proposta de Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2012-2015, la seva proposta de full de ruta per l’Ajuntament aquest mandat. S’inicien doncs les negociacions per tal de definir quines han de ser les línies bàsiques de la política municipal a Barcelona, per determinar cap a on volem portar la ciutat.

Amb les dades de l’enquesta publicada pel Periódico a la mà, CiU té diverses opcions:

Pactar el full de ruta amb els que han governat la ciutat els darrers 32 anys, un PSC (cada vegada més PSOE) al que totes les enquestes auguren un enfonsament electoral.

Pactar el PAM amb el PP, el grup espanyolista amb qui ja han pactat els pressupostos i el Pla Econòmic Financer de l’Ajuntament, establint unes polítiques econòmiques «merkelitzants», prioritzant tenir superàvit per sobre de la inversió i la despesa en atenció a les persones i en polítiques d’ocupació.

Pactar amb l’esquerra catalana (la independentista i la catalanista), ICV-EUiA i ERC, que són els únics que les enquestes preveuen que millorin els seus resultats electorals, per traçar la ruta per fer de Barcelona una Capital d’Estat.

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona plantegem una negociació basada en definir mesures per (1) reforçar la capitalitat de Barcelona, (2) aprofundir en la democràcia participativa, i donar veu a la ciutadania en la vida política i en els afers municipals, (3) assegurar una atenció de qualitat a les persones i (4) estimular l’economia productiva, l’emprenedoria, el coneixement i el talent, que ens han de fer sortir de la crisi i crear nous llocs de treball.

Cal reforçar la marca Barcelona, cal reforçar la capitalitat de la nostra ciutat. Reforçar la capitalitat implica defensar la Llengua i la Cultura catalanes, promoure les Seleccions Esportives catalanes, estimular la promoció econòmica internacional de Barcelona (Consolats de Mar), reforçar les estructures de capital (serveis jurídics i d’inspecció) enfront d’estructures polítiques sense responsabilitat,... però també avançar cap a la sostenibilitat entesa en el sentit ampli (sostenibilitat econòmica, de mobilitat, del turisme,...).

L’atenció a les persones, i més en un context de crisi severíssima com el que estem patint, ha de ser la prioritat de l’actuació municipal. L’atenció a les persones que estan a l’atur (actualment més de 100.000 a la nostra ciutat), vetllar per a que aquestes persones es mantinguin actives, amb bona salut i ben formades és primordial.

Crear llocs de treball ha de ser l’eix vertebrador de la política municipal. En aquest context, el suport a Barcelona Activa, les incubadores d’empreses, la formació, el suport a la internacionalització de la nostra economia i les nostres empreses,... esdevenen claus i estratègiques per a la nostra ciutat.

Ha arribat l’hora de revisar seriosament la participació ciutadana en la vida política municipal, per transparència, per proximitat, per responsabilitat, per rigor. Cal estimular la participació veïnal de forma seriosa, essent crítics amb el que s’ha estat fent fins ara. Cal posar en crisi els mecanismes i òrgans participatius actuals (més informatius que participatius).

S’han d’acabar aquelles audiències públiques que recorden més els greuges medievals al senyor feudal que no òrgans de participació del s. XXI. Els Consells de Barri han de ser espais útils per als veïns i veïnes. Cal reforçar els Consells Sectorials i les Comissions Consultives de districte, fer-ne publicitat i convidar entitats i persones a participar-hi de manera activa. Han de ser comissions i consells participatius i no merament informatius. Aquests consells haurien de ser propositius, haurien de poder presentar iniciatives als Plenaris dels Districtes. Caldrà abordar la figura del Conseller de Barri, la seva elecció i la seva vinculació al Consell de Barri.

Cal estimular la participació dels Consells Sectorials, dels Consells Ciutadans i del Consell de Ciutat, i donar-los la veu en l’impuls i control de l’acció del govern municipal, cal implicar les entitats i associacions de la ciutat i motivar la seva participació en la vida política municipal. Per això estem treballant en la reforma del Reglament Orgànic Municipal, les Normes Reguladores del Funcionament dels Districtes i les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana.

Tan sols ens en sortirem si som capaços de definir unes prioritats clares, assegurant l’estat del benestar, reforçant la capitalitat i la catalanitat de Barcelona, estimulant la petita i mitjana empresa, l’emprenedoria que tant ens caracteritza, un desenvolupament econòmic sostenible, buscant la complicitat i la coresponsabilitat dels ciutadans i les entitats.

A Barcelona hi ha una majoria catalanista suficient per avançar en aquesta línia. I doncs, alcalde Trias, avancem?

Sociovergència NO, independència!!

«Com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola».

En un moment en que l’economia de les administracions es «merkelitza» (38M€ o la «merkelització» de #bcn) gràcies a pactes tàcits de CiU amb el PP (i en ocasions amb el PSC); en un context en què es debat el «pacte fiscal» que proposarà el Parlament de Catalunya a l’estat espanyol (Mas ha d'escollir); quan el sentir independentista dels catalans i catalanes està en una progressió constantment ascendent (No hi ha pla B #independènciaJA); ara que la societat catalana es comença a plantar (#novullpagaraespanya) davant d’uns pressupostos generals de l’estat que minimitzen i ofeguen intencionadament Barcelona (Espanya ens fa fora), mentre els dirigents de CiU es contradiuen els uns als altres constantment (Molt soroll per no res, o els eufemismes de CiU)... l’establishment ens comença a vendre les bondats d’una possible sociovergència.

Desconec què en pensaran els 175.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Xavier Trias com a alcalde, per un canvi de govern a la nostra ciutat. No puc preveure la reacció dels 134.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Jordi Hereu per tal que Xavier Trias no fos alcalde de la capital de Catalunya. Ara bé, no crec que m’equivoqui gaire si penso que si hi ha un pacte sociovergent, hi haurà més de 300.000 votants, barcelonins i barcelonines, que tindran un govern municipal contraposat a allò que van votar. Tampoc puc assegurar què preferirien els 257.645 barcelonins i barcelonines que van votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el 10 d’abril de 2011 a la nostra ciutat. Però m’inclino a pensar que un govern sociovergent tampoc és el que ells voldrien.

Les grans coalicions poden tenir un sentit en un moment concret d’amenaça externa contra l’autogovern, però no és el cas de Barcelona. Barcelona és una ciutat solvent, amb una economia forta i sòlida, i que no està essent amenaçada per cap altre govern o administració (més enllà de l’ofec econòmic premeditat que prové de Madrid, però que no compromet les fiances municipals). Així doncs, quin és l’autèntic motiu per plantejar la possibilitat d’un govern CiU-PSC? Entenc que motius partidistes: en el cas de Trias mostrar la seva «mà estesa» i netejar la imatge embrutida pels pactes amb el PP a través d’un trencament teatralitzat (encara que mantingui els pactes de govern a la Diputació i els pacte tàcit al Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados) i en el cas del PSC donar a conèixer un candidat que no coneix ningú.

Des d’ERC defensem un tercer espai polític, més enllà del nacionalisme conservador i del «socialisme» espanyol: el republicanisme independentista; defensem que les polítiques d’esquerres i la llibertat nacional no són conceptes contraposats, sinó que formen part del mateix. La justícia social s’assolirà quan puguem ser lliures nacionalment.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, deia a la roda de premsa posterior a la Cimera sobre el Pacte Fiscal que s’ha celebrat recentment al Palau de la Generalitat que els catalans i catalanes actuaran en conseqüència davant de les decisions que prenguin els partits polítics en aquests moments tant decisius pel nostre esdevenir. Si els 134.000 vots del PSC emesos per tal que CiU no governés la ciutat i els 175.000 vots de CiU emesos per tal que el PSC no governés la ciutat se senten orfes davant d’un possible pacte CiU-PSC, només cal que mirin al voltant i vegin que hi ha alternatives, serioses, rigoroses, solvents,... i una de les alternatives, ERC, persegueix un objectiu ben èpic, a la vegada que just: establir la República Catalana, una república lliure, justa i solidaria.

Fem fora nosaltres a Espanya

Si el govern espanyol no compleix amb els seus compromisos amb Catalunya, si ofega les nostres institucions, si menysprea la nostra llengua i la nostra cultura, potser cal que els fem fora de les nostres institucions...

El meu article quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme: "Fem fora nosaltres a Espanya"

Llegir-ne més...

Mas ha d'escollir

Els partits polítics catalans han finalitzat els seus respectius congressos: alguns amb renovació, com en el cas d’ERC, altres amb tímids relleus, com en el cas del PSC, i altres amb un «com sempre», com en el cas d’Unió. En aquests processos congressuals, els partits polítics defineixen les línies bàsiques de les seves polítiques.

ERC va definir el full de ruta cap a la República Catalana, en base als valors republicans (rigor, transparència, participació, igualtat, llibertat, solidaritat,...).

A Convergència no va quedar gaire clar què pretenen; mentre un Felip Puig emocionat deia que «Catalunya buscarà construir les estructures d'estat propi que necessita» i que cal assolir «la plenitud nacional de Catalunya», Oriol Pujol, dos dies després, afirmava que «Convergència no és un partit independentista, és un partit nacionalista, catalanista». Mentre, els seus companys de federació, Unió, es declaren «confederals amb Espanya, en defensa l’autogovern, l'economia social de mercat i la doctrina social de l'església». Duran va afirma que «la independència 'ni interessa ni convé». I el PP d’Alícia Sánchez-Camacho ha fet un «gir catalanista per avançar cap a l’autonomisme diferencial»... qui ho entengui que m’ho expliqui...

Amb aquest panorama al davant, Artur Mas ha d’escollir, s’ha de definir. O bé continua amb els companys de viatge (Unió i PP) que no volen ni sentir a parlar de sobiranisme, o bé camina amb ERC cap a l’Estat Propi, cap a la Independència.

No s’hi val a continuar marejant la perdiu. Artur Mas defensa un pacte fiscal indefinit i que Madrid no acceptarà de cap de les maneres, i com a pla B proposa establir una Hisenda Pròpia; és que el pacte fiscal no inclou una hisenda pròpia? Si vol implantar la hisenda catalana ja hi ha una majoria suficient al Parlament de Catalunya per fer-ho!

Sr Mas, el que hauria de fer, el que molts catalans esperen que faci, és definir-se, aclarir-se, marcar un rumb clar, diàfan, i caminar cap allí. Deixi’s d’eufemismes, metàfores i Itaques! Cap a on vol caminar? Cap a la independència? Doncs som-hi, podrà comptar amb ERC. Cap a l’autonomisme diferencial semiconfederal dins d’una Espanya plural? Doncs aleshores no canviï res de res.

Sr Mas, o manté el seu govern tripartit a l’ombra (Convergència, Unió i PP) o avança cap a la plena sobirania. No es pot ser a missa i repicar campanes.

El «gran germà» declara l’estat d’excepció a Barcelona

El proper 3 de maig Barcelona acollirà la cimera del Banc Central Europeu.

El Ministro del Interior Jorge Fernández Díaz, el «gran germà», va fer unes declaracions contundents: «Espanya ha decidit que Barcelona sigui la seu d’aquesta cimera, i Espanya, que té recursos policials suficients, no permetrà ni disturbis ni una mala imatge».

Aquestes contundents declaracions del Ministro del Interior són el paraigües de les mesures que Espanya pensa aplicar sobre Barcelona: 

• Suspendre l'espai Schengen des de 2 dies abans de la cimera, per evitar que vinguin  possibles «antisistema»: quina ximpleria, que no poden venir uns dies abans?
• Instal·lar més càmeres de videovigilància, per prevenir aldarulls: voldran dir per filmar-los, no per prevenir-los! Des de quan tenir una càmera filmant impedeix que hi hagi aldarulls?
• Desembarcar amb 2.500 efectius de la policia espanyola, de la «Policia Nacional» i de la Guàrdia Civil, per menystenir la capacitat d’actuació els Mossos d’Esquadra.

El veritable motiu de tot plegat és el que el germà gran de l’Alberto Fernández Díaz (etern candidat del PP a Alcalde de Barcelona, i actual company de govern de Xavier Trias) va deixar clar: «la Guàrdia Civil i la Policia Nacional seran molt visibles aquests dies a Barcelona».

Cal recordar que un dels objectius de l’arribada de Llanos de Luna, Delegada del Govern espanyol a Catalunya, és que la «policía nacional» torni a ser ben visible a la capital de Catalunya; la mateixa que va dir que el castellà està en perill a Barcelona, que impedeix l’entrada del Síndic de Greuges al Centre d’Internament d’Estrangers, que afirma que una Catalunya Independent seria un dels països més pobres d’Europa. A més el projecte de pressupostos de l’Estat ofega els pressupostos de la Generalitat, provocant una reducció d’efectius dels Mossos d’Esquadra, i impedeix la substitució de les jubilacions als Bombers i Guàrdia Urbana de Barcelona.

Srs. del PP, germans Fernández Díaz: si volen que Espanya aculli una cimera del BCE, organitzin-la a Madrid! El PP només la volen a Barcelona per tornar a dir que la capital de Catalunya és la  «capital de los antisistema» i per poder desembarcar amb els cossos de policia de l’estat, passant per sobre del comandament dels mossos, i vilipendiant la imatge internacional de Barcelona.