Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.

10 famílies

10 de les 17 famílies que han demanat que l’escolarització dels seus fills no es faci en català són de Barcelona. 10 famílies, 18 alumnes de 176.000, un 0,01% del total.

A Barcelona hi ha 10 famílies que desitgen que els seus fills siguin monolingües. 10 famílies que prefereixen limitar l’aprenentatge dels seus fills avantposant una ideologia política al bé dels seus descendents. 10 famílies que prefereixen restar coneixements als seus fills que no pas enriquir-los culturalment.

El fet és que el model d’inversió lingüística s’ha demostrat un model d’èxit, de cohesió social. A nivell educatiu els alumnes a Catalunya assoleixen el coneixement del català de la mateixa manera que aprenen el castellà, tal com afirma el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. Demostra, doncs, que l’adquisició del castellà està garantida en aquest model. D’altra banda l’informe PISA de l’OCDE constata que el nivell de coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya és elevat i, en el cas del castellà, fins i tot superior a la mitjana de l’estat espanyol.

La immersió lingüística a Catalunya ha estat emulada, elogiada i reconeguda arreu. Un sistema amb necessitats de millora, però que ha comportat un coneixement i un ús del català difícils d’assolir d0altra forma.

Des del punt de vista social el model d’immersió lingüística ha contribuït a evitar la fractura social entre comunitats lingüístiques diferenciades. L’escola, estenent el coneixement i l’ús social del català, garantint l’aprenentatge i el domini del castellà i, no segregant en centres o classes diferenciades als alumnes per motius lingüístics,  ha permès que la llengua no sigui motiu de fractura social i faciliti l’establiment d’una sola comunitat a Catalunya.

Els atacs constants al sistema d’immersió lingüística dels nostres centres educatius són indignes, injustificats, carregats d’odi irracional, d’intolerància i d’ignorància. Uns pares que volen menys coneixements i habilitats lingüístiques pels seus fills no fan de bons pares.

La Puta i la Ramoneta 2: el retorn

Aquest dies a Barcelona estem assistint al retorn del clàssic "fer la puta i la ramoneta" de CiU. Pocs dies després de que els convergents fessin fora del govern de la Diputació al PP, i mentre anunciaven una possible moció de censura a García Albiol a Badalona, Xavier Trias donava la clau i la caixa de la capital de Catalunya a l'Alberto Fernández Díaz.

Xavier Trias ha triat pactar amb el PP altra vegada, com ja va fer el 2012, malgrat tenir 7 possibilitats de pacte diferents, malgrat tenir altres grups municipals disposats a arribar a un acord. Amb aquest gest, CiU dóna les regnes de la governabilitat econòmica i social de Barcelona a aquells que pretenen que Barcelona sigui una capital provinciana, a aquells que lluiten contra la cultura catalana als tribunals, a aquells que no dubtaran a portar als tribunals al President de la Generalitat (i company de partit de Xavier Trias) si "persisteix en la voluntat de consultar als catalans".

En un entorn polític nacional en què el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han posat rumb a la independència, en un entorn polític estatal d'assetjament a Catalunya que posa en perill la nostra cultura, la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur com a poble, no s'entén que CiU abandoni la construcció de la capital d'un nou estat i pacti amb el PP el model de ciutat que volen per Barcelona.

El nou pacte CiU-PP a la capital de Catalunya comportarà contrapartides, fent polítiques socials conservadores (més caritat i menys inversió social), aplicant polítiques econòmiques neolliberals (nova normativa de terrasses, nous hotels a Ciutat Vella, privatització de serveis públics, reduir la inversió en polítiques actives d'ocupació...), que en definitiva "madriditzaran" Barcelona.

Es poden evitar les «retallades»?

L’acord per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya signat entre CiU i ERC es basa en dos pilars: la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya i el canvi en les polítiques pressupostàries de la Generalitat de Catalunya.

ERC vetlla i vetllarà per garantir que el referèndum es convoqui i per aprovar uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya el més socialment justos que sigui possible.

Ara bé, tots sabem que els propers pressupostos de la Generalitat no es correspondran amb allò que els catalans i les catalanes mereixen, i no seran proporcionals a l’esforç tributari que fem tots els que vivim a Catalunya. Aquests pressupostos vindran condicionats per l’estat espanyol que obliga a la Generalitat de Catalunya a reduir la previsió de despesa en uns 4.000 milions d’euros respecte el 2012.

Atenent a que aquest és el marc, miro de desgranar alternatives a aquesta situació injusta.

La Generalitat fa «retallades»?

De fet la resposta és NO. Quan un retalla ho fa perquè disposa de quelcom per retallar. En el cas dels pressupostos de la Generalitat, els diners no els té la Generalitat! Els diners, no ho oblidem, són a Madrid; l’estat espanyol ha dit que aportarà 4.000M€ menys aquest 2013 (dels impostos que paguem nosaltres, els catalans), i per tant el que ha de fer el Govern de la Generalitat és preveure aquesta situació i decidir quines partides són irrenunciables i quines poden disposar de menys aportació econòmica.

Cal tenir en compte que actualment el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja es dedica a sanitat, educació i serveis socials. És a dir hi ha poc marge de maniobra.

Aquí rau la importància del Concert Econòmic. Si tu tens la clau i la caixa pots decidir quan et gastes, quan inverteixes i on ho fas. Quan tu no tens ni la clau ni la caixa, tan sols pots gestionar els diners que et donen.

La Generalitat podria disposar de més efectiu?

La resposta és rotundament SÍ! Hi ha diverses opcions:

La Generalitat no hauria d’ajustar encara més el seu pressupost aquest 2013 si l’estat espanyol renunciés a una quarta part de l’espoli fiscal anual als catalans i catalanes. Tot sembla apuntar, però, que l’estat no pensa renunciar als 16.000 milions d’euros que els catalans donem, «solidàriament», cada any.

Una altra opció seria que l’estat espanyol donés a la Generalitat de Catalunya la meitat del que ens deu. Madrid no ha pagat a la Generalitat 8.000 milions d’euros que estaven previstos als pressupostos generals de l’estat. Per les informacions que hi ha actualment, tampoc sembla que l’estat espanyol tingui intencions de pagar el que deu a Catalunya.

La Unió Europea està flexibilitzant el sostre de dèficit de l’estat espanyol per aquest 2013, i el situa prop del 4,5%. Des de Madrid, enlloc de repartir aquest sostre de forma justa entre les autonomies, que són les que sostenen la sanitat, els serveis socials i l’educació, el que fa és mantenir el sostre de dèficit, en el cas de Catalunya, a un 0,7% el 2013 (el 2012 era d’un 1,5%). Cada 0,1% de diferència implica 200 milions d’euros. Tan sols que el sostre de dèficit de Catalunya s’elevés al 2,3% ja no caldria ajustar els pressupostos el 2013. Tampoc sembla que el Ministre Montoro estigui treballant en aquesta línia.

La Generalitat pot mirar d’obtenir més ingressos a través dels impostos que es cobren directament a Catalunya. ERC ha proposat diverses alternatives per tal de fer pagar una mica més a aquells sectors econòmics que encara poden, com en el cas de l’impost sobre les entitats financeres. El joc brut de l’estat, però, ha fet que espanya estipuli un impost a aquestes entitats d’un 0% (sí, un 0%), és a dir, que no els costarà un sol euro, però evitant així que altres administracions puguin obtenir ingressos provinents d’aquest impost.

Posarem l’accent en reduir o extingir partides pressupostàries concretes, com el concert econòmic a les escoles d’elit, però sense oblidar que són la xocolata del lloro. En aquest cas concret parlem de 22 milions d’euros.

I l’estat espanyol no podria reduir la seva despesa?

La resposta torna a ser SÍ, sens dubte! Des d’ERC els hem fet algunes propostes:

Evitar la despesa diària de 47 milions d’euros en defensa. Evitant aquesta despesa durant 10 dies ja no caldria fer cap retallada en educació. Comprant un submarí menys no caldria fer cap retallada en sanitat.

Tancar els ministeris sense competències, com Educació, Cultura, Sanitat, Habitatge.

Perseguir el frau fiscal i l’evasió d’impostos. La competència és exclusiva de l’estat espanyol, però sembla que no és gaire eficient en la tasca inspectora... La Generalitat de Catalunya no ho pot fer: no tenim ni inspectors ni agència tributària.

En resum: la Generalitat de Catalunya tan sols podrà tenir un pressupost digne, d'acord amb el que ens mereixem tots els que vivim a Catalunya, quan siguem independents. Tenim pressa.

Espanya: Democràcia?

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "El dèficit democràtic a l'estat espanyol"

(...) "Els catalans estem acostumats a que l’estat espanyol trepitgi els nostres drets culturals, lingüístics, econòmics,… ja ni tan sols ens sorprèn que l’estat ens negui reiteradament, per activa i per passiva, el dret a poder decidir democràticament, en urnes, el nostre futur polític. Estem avesats a les mentides constants, els menyspreus, els insults, les agressions, les calúmnies…" (...)

Llegir-ne més...

El #25N ha guanyat la #independència

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "L'independentisme ha guanyat"

(...) "El dia 25 de novembre l’independentisme va guanyar les eleccions, de forma rotunda,  clara i meridiana, millorant els seus resultats de forma aclaparadora respecte el 2010" (...)

(...) "El President de la Generalitat de Catalunya i el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya han d’escenificar un gran acord de país, han d’acordar una data propera pel referèndum i han de signar un pacte de governabilitat per tal que en la major brevetat possible puguem declarar al món la nostra independència" (...)

Llegir-ne més...

El #25N Duran (CiU) o Catalunya SÍ (ERC)?

El 25 de novembre els catalans i catalanes tenim l’oportunitat de decidir quin parlament ens durà al referèndum per la independència de Catalunya. Ningú posa en dubte que després del 25N hi haurà majoria absolutíssima de diputats i diputades a favor de celebrar el referèndum (totes les enquestes apunten que CiU+ERC+ICV sumaran més del 66% de diputats). Així doncs, el dubte que cal resoldre el diumenge 25 serà la distribució dels pesos d’aquests 3 partits.

El 25 de novembre cal decidir si CiU tindrà majoria absoluta i qui serà el 2n partit del parlament, si ERC-Catalunya SÍ, el PSC o el PP. És en aquest punt que voldria fer algunes reflexions o aportar algunes preguntes de les que no en tinc la resposta:

Quan es convoqui el referèndum per la independència, quin vot promourà Unió, el soci de Convergència? El Secretari General de CiU, Duran i Lleida, continuarà defensant el NO a la independència? Declaracions dels darrers dies de Duran i Lleida:

• «Jo no sóc independentista. A Catalunya no hi ha un sentiment majoritari d'independència. La independència ni interessa ni convé a Catalunya»
• «L'exercici del famós dret a l'autodeterminació no és equivalent a independència. Jo puc exercir el dret a l'autodeterminació i apostar per una fórmula per continuar en el context d'Espanya».
• «Cap Govern europeu reconeixeria una declaració d'independència de Catalunya respecte d'Espanya»
• «Mas ha de negociar amb Rajoy un estatus especial per a Catalunya i no pretendre la independència»
• «Una part de Catalunya no era a la manifestació i no tots els que hi van participar pensen el mateix»

El que tinc clar és que  Catalunya SÍ, els socis d’ERC demanaran el vot pel SÍ a la independència (http://catalunyasi.wordpress.com/suports-eleccions-2012): els músics Lluís Llach, Lluís Gavaldà, Gerard Quintana, Joan Reig i Pep Poblet, els actors Txe Arana, Joan Lluís Bozzo, Joan Masferrer i Carles Canut, el periodista Salvador Alsius, Joan Manuel Tresserras, el Pare Manel, Moisès Broggi, l'escriptor i diputat a Madrid Alfred Bosch... i fins a 137 persones de diferents àmbits faran campanya pel SÍ.

Quin nou país volem construir entre tots? Un país amb unes polítiques socials, sanitàries i educatives modernes, valentes, decidides, i una clara aposta per l’emprenedoria, el coneixement i el talent, o un país ancorat a les polítiques de dretes, poruc, sota les ordres del capital?

Quin parlament volem que tingui el nostre país? Un parlament amb una majoria absoluta de CiU, i l’Alícia Sánchez Camacho de cap de l’oposició,  amb el seu discurs unionista de la por i el descrèdit? O bé un parlament plural, amb l’Oriol Junqueras de cap de l’oposició, una oposició responsable que no defallirà marcant el camí cap a la independència?

Proposar un estat propi per Catalunya, com diu CiU, és millorar el finançament i demanar més competències a Madrid com diu Duran o és la independència com diuen alguns dirigents de Convergència off the record?

Jo, el 25 de novembre votaré ERC-Catalunya SÍ, perquè vull votar independència.