Fem la República Catalana

El 21D el 80% dels catalans i catalanes exercir el nostre dret a vot en unes eleccions il·legítimes, convocades il·legalment pel Govern de l’Estat, sota amenaces judicials, amb ostatges polítics i associatius a Estremera i a Soto del Real, amb una Junta Electoral Central parcial al dictat del gobierno, amb els piolins al carrer,… és a dir, vam votar en un estat d’excepció, amb els àrbitres comprats i en camp contrari.

Malgrat tot, el #21D va deixar aquests resultats:

1. Status quo, tendint a la recentralització (PP + C's): 29,6%
2. Fer una revisió light de la constitució (PSC): 13,9%
3. Fer la República Espanyola (Podemos + Comuns): 7,5%
4. Fer la República Catalana (ERC, CUP, PDeCAT): 47,5%
5. Altres (sense representació al Parlament) 1,5%

I ara què? Doncs ara toca aplicar els resultats. Aplicar els resultats vol dir, de forma immediata, revertir els efectes de l’aplicació de l’Art. 155 (hi ha feina per mesos) i recuperar totes les lleis socials que el Tribunal Constitucional va tirar enrere. Cal recuperar les eines per la internacionalització de la nostra economia, cercar noves empreses per substituir les que han canviat la seva seu social i aixecar la pressió sobre els nostres centres educatius. Cal revertir els efectes de la decisió arbitrària d’Hisenda sobre l’IVA dels centres culturals i continuar defensant el nostre patrimoni cultural i artístic.

El 2017 la ciutadania hem posat els fonaments de la República Catalana i hem internacionalitzat la nostra voluntat republicana. Tot el món sap què volem fer, i que ho volem fer per la via democràtica. Tot el món ha vist que hem validat a les urnes el nostre projecte de República, malgrat la repressió de l’Estat. El 2017 ens hem estructurat per defensar els nostres drets i deures col·lectius. Els CDR, l’ANC i ÒMNIUM en són una expressió evident.

El 2018 cal continuar el nostre camí cap al reconeixement i la consolidació de la República Catalana. És necessari fer créixer el suport a la República, sobretot a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. No sabem quant temps necessitarem per fer-ho, uns mesos, potser un any, però si el govern republicà i la ciutadania treballem plegats, caminem junts i ferms per defensar el nostre projecte col·lectiu és evident que ho aconseguirem.

El 2019 serà clau. El 9 de juny de 2019 hi ha eleccions municipals i europees. És impossible no fer un paral·lelisme històric amb les eleccions municipals del 1931, a les que els republicans a Catalunya van obtenir 2/3 dels regidors. És clar que una victòria republicana aclaparadora el 9 de juny del 2019 podria esdevenir el cop definitiu per establir la República Catalana. Ho haurem d'aconseguir!

Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

El #21D ens ho juguem tot

El #21D ens hi juguem molt, de fet ens ho juguem tot. Estem davant d’unes eleccions il·legalment convocades, imposades per un estat autoritari que ha intervingut l’autogovern català de forma inconstitucional.

Faig aquesta entrada al meu bloc per demanar-te el vot per ERC. Atenent a les diverses enquestes publicades, tenim al nostre abast la majoria absoluta en escons, també la majoria absoluta en vots, i hi ha dos partits frec a frec al capdavant de les enquestes, disputant-se la victòria: ERC i C’s. Els independentistes no ens podem permetre que el missatge de la nit electoral sigui que Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions, i que serà la que ha de fer el debat d’investidura. Seria una gerra d’aigua freda per tots nosaltres, però també donaria una imatge equívoca a nivell internacional. El #21D hem de guanyar en vots, en escons, però també hem de guanyar les eleccions. El #21D hem d’impedir que Inés Arrimadas guanyi les eleccions. Per això és important donar suport a la candidatura d’ERC.

Tenim davant un estat que ha quedat desemmascarat pel procés republicà català; un estat hereu del franquisme més ranci, on la justícia està al servei del govern més corrupte que haguem tingut mai. L’Estat Espanyol està triturant els drets, no només dels catalans, sinó de tots els espanyols, amb la complicitat del PSOE i de C’s, i amb el silenci incòmode de Podemos. Estic convençut la independència de Catalunya és la única opció que els queda als espanyols de fer una revolució al seu país i mirar d’enterrar la dictadura per fer un país millor.

Els catalans, però, ja hem decidit que volem ser República. Ho vam fer el dia 27 de setembre de 2015, i el dia 1 d’octubre, i el dia 27 d’octubre, amb la proclamació de la República Catalana. Així doncs, el #21D hem de votar República. Hem de fer valdre la nostra veu, hem d’anar a votar per refermar la nostra voluntat majoritària, per tornar a dir que SÍ, que volem fer una República Catalana socialment justa, nacionalment lliure i fraternal amb la resta de pobles i nacions del món. #femRepública

Salut i República

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

A Ciutat Vella, primàries

Fa força setmanes vaig presentar oficialment la meva candidatura a esdevenir regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona. A ERC els candidats a regidors/es es trien inicialment als casals dels Districtes, i en el cas de Ciutat Vella l'elecció es farà el 19 de gener en una jornada d'urnes a la que podran participar militants i amics del partit, en un procés de primàries.

Aquest dijous passa vaig presentar la meva candidatura davant un grup nombrós de militants i amics d¡ERC Ciutat Vella, però també es van presentar les candidatures de la Maria José López, de la Barceloneta, per acompanyar-me a la llista de les municipals com a número 2 de Ciutat Vella, i les candidatures a esdevenir Consellers i Conselleres de Districte del Jordi Bordas, el Marc Borràs, la Maria José López i la Georgina Vidal. Tots vam recollir els suports / avals necessaris per presentar-nos.

Perquè presento candidatura?

• Perquè estic preparat

Tinc 38 anys. Sóc Biòleg. Els darrers 20 anys he treballat en diversos àmbits, sempre vinculats a la ciència: d’assessor de projectes educatius vinculats al 2.0, a la ciència, a la salut, he fet de monitor de teatre, de colònies d’estiu... i durant 10 anys he estat professor de ciències i matemàtiques de l’ESO, i director de secundària d’una escola del barri de Can Baró, a Horta-Guinardó. Fa 38 anys que visc al Barri Gòtic. Tota la vida. 38 anys fent vida al barri, a l’escola Sant Felip Neri, al mercat de Santa Caterina, al colmado de la Plaça dels Sants Just i Pastor, a la Plaça de les Olles, al Jaica de la Barceloneta, als carrers del Raval... tota la vida vinculat emocionalment i en la quotidianitat amb el nostre Districte. 

Fa 25 anys que estic vinculat al partit. 10 a les JERC, 15 a ERC. Aquests 25 anys la meva feina dins el casal sempre ha estat vinculada a la política municipal. 25 anys fent política al partit i al barri. Des del partit i des de l’activitat social. Exercint de veu de l’independentisme d'esquerres i republicà amb els veïns i veïnes, comerciants, amics,... per exemple, coordinant la consulta del 10A al Districte, ara farà 4 anys.

Fa 8 anys el casal va confiar en mi per acompanyar en Xavier Roman com a Conseller de Districte. Participar en primera línia de la política del districte va ser tota una experiència. A meitat de legislatura, fa 6 anys, el grup municipal de casa gran em va oferir responsabilitzar-me de la coordinació de la feina d’ERC a l’Ajuntament.  Aquests darrers 6 anys han estat com una carrera universitària sobre el funcionament de l’Ajuntament, urbanisme, participació, acció social, seguretat, mobilitat, cultura, educació, esports, sostenibilitat, polítiques de joventut, LGBT, d’ocupació, pressupostos... una feina apassionant que m’ha permès estar preparat per un nou repte: ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

• Perquè represento la renovació

El cert és que malgrat tota aquesta experiència, sobretot la dels darrers 8 anys, mai m’he presentat a cap càrrec electe. No he format mai part de cap llista electoral. Així doncs, responc al perfil de persona preparada i nova que demanda el partit, tant a nivell nacional com a nivell municipal. Una renovació vinculada a la meritocràcia, a les persones millor preparades per a desenvolupar la tasca que se'ls encomana. No una renovació de canvi de cares sense sentit. 

• Perquè represento els valors republicans i d’esquerres

Sóc una persona de profundes conviccions republicanes. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, els drets i deures de la ciutadania, la corresponsabilitat, el rigor, la transparència, la vocació de servei... Vaig participar en la redacció de la ponència política d’ERC, ara fa un parell d’anys, en la part dels valors republicans. És quelcom que m’identifica. Sóc una persona clarament d’esquerres. Defenso la transformació de la societat, la justícia social, les llibertats individuals i col·lectives.

• Perquè em fa il·lusió

Crec sincerament que estic en el meu millor moment professional, tinc autèntica devoció per la política municipal (per la proximitat, per la capacitat de solucionar els problemes de la gent, pel contacte directe amb la ciutadania), crec que la meva preparació és un actiu per la candidatura d’ERC a Barcelona, i em fa molta il·lusió poder representar el Casal Enriqueta Gallinat al Cap i Casal.

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Barcelona tindrà un Consell Assessor per a la construcció de la Capital d'Estat

Una capital és a un país el que el cervell és al cos humà. Les capitals són el centre, el resum i el símbol de la vida d’un país. Barcelona ha de donar energia i ambicions als catalans; no pas tallar-los les ales. Barcelona és la garantia que Catalunya pugui pensar en gran.

La capital de la República Catalana ha de ser la Gran Barcelona. Una Gran Barcelona que distribueix les estructures de capital d’Estat en tot el seu territori i que continua estimulant una Barcelona Ciutat emprenedora, pionera, puntera, generadora d’idees i de coneixement. Barcelona serà una capital d’estat diferent, capaç de modular-se entre el tremp que històricament ha tingut i el seny que comporta la capitalitat.

Si els catalans i les catalanes decidim el 9 de novembre que volem una Catalunya Estat, Barcelona haurà d’esdevenir la capital d’un Estat nou, i s’hauran de replantejar moltes coses a la ciutat. És necessari que tinguem clar quin és el full de ruta de la ciutat, que estiguem preparats per respondre a la voluntat de la ciutadania.

Al darrer Consell PLaneri de l'Ajuntament de Barcelona en Jordi Portabella va aconseguir el compromís de l'Alcalde per crear un consell format per representants civils i polítics, un consell de suport al govern municipal, per assessorar-nos sobre aquest full de ruta per que Barcelona esdevingui una Capital d’Estat a l’alçada del que ens mereixem, a l’alçada del que s’espera de la nostra ciutat.

En un any particularment important en el que la ciutat ha de plantejar solucions en relació al moment sòcio-econòmic que vivim, en què cal redefinir el paper dins del procés de transició nacional i en què ha de preparar el seu proper status quo com a capital d’estat, Barcelona no pot faltar a la cita, i hi hem d’arribar el més ben preparat possible.

El Consell Assessor per a la construcció de la Capital d’Estat, ens hauria d’ajudar a planificar aquesta transformació econòmica, urbanística i social.

Els darrers 2 anys aquest Consell Plenari s’ha posicionat obertament a favor del procés nacional que estem vivint, a instàncies del grup municipal presidit per Jordi Portabella:

A l’octubre de 2012 vam aprovar una proposició per impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme els procés de decisió lliure i democràtica del nostre futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, els desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies i el full de ruta consegüent.

El gener de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, proclamada pel Parlament de Catalunya.

El juliol de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A l’octubre de 2013 es va atendre un prec del nostre grup per tal que s’elabori una campanya internacional per reforçar la identificació de Barcelona com a Capital de Catalunya.

El desembre de 2013 vam aprovar una proposició de suport a la celebració el dia 9 de novembre del 2014 del Referèndum que consultarà, en els termes acordats i amb la pregunta majoritàriament pactada, al poble de Catalunya.

El març de 2014 vam aprovar una proposició per formalitzar el compromís de l’Ajuntament de Barcelona amb la Hisenda Catalana.

Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; els darrers mesos el Parlament de Catalunya ha marcat el rumb de la nostra nació, hi ha hagut un acord molt majoritari per la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i la seva capital, Barcelona, hi ha de tenir un paper protagonista, ha d’exercir lideratge.

La crisi és l’oportunitat i la independència el procés per tal que Barcelona torni a ser pionera, lideri el país i prengui la rellevància internacional que li pertoca.

No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix, de la mateix manera que no podem pretendre resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els hem creat. No superarem la crisi amb velles maneres de fer política. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones, de les ciutats, dels països... és la mandra per trobar les sortides i les solucions. A nosaltres no ens fa cap mandra, ans al contrari, volem arremangar-nos per treballar de valent per acabar d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, la electricitat i l’energia atòmica: la fermesa d’un poble que defensa la seva identitat.

«La crisi és una oportunitat perquè porta progrés; la creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de l’obscuritat. És en la crisi que sorgeix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix sense quedar superat»

Albert Einstein

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes: construir la capital d’un nou país.

Així doncs, estem vivint EL moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres, els representants legítims de la ciutadania, hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania ens demana que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. Els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital pionera, Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.