Fem la República Catalana

El 21D el 80% dels catalans i catalanes exercir el nostre dret a vot en unes eleccions il·legítimes, convocades il·legalment pel Govern de l’Estat, sota amenaces judicials, amb ostatges polítics i associatius a Estremera i a Soto del Real, amb una Junta Electoral Central parcial al dictat del gobierno, amb els piolins al carrer,… és a dir, vam votar en un estat d’excepció, amb els àrbitres comprats i en camp contrari.

Malgrat tot, el #21D va deixar aquests resultats:

1. Status quo, tendint a la recentralització (PP + C's): 29,6%
2. Fer una revisió light de la constitució (PSC): 13,9%
3. Fer la República Espanyola (Podemos + Comuns): 7,5%
4. Fer la República Catalana (ERC, CUP, PDeCAT): 47,5%
5. Altres (sense representació al Parlament) 1,5%

I ara què? Doncs ara toca aplicar els resultats. Aplicar els resultats vol dir, de forma immediata, revertir els efectes de l’aplicació de l’Art. 155 (hi ha feina per mesos) i recuperar totes les lleis socials que el Tribunal Constitucional va tirar enrere. Cal recuperar les eines per la internacionalització de la nostra economia, cercar noves empreses per substituir les que han canviat la seva seu social i aixecar la pressió sobre els nostres centres educatius. Cal revertir els efectes de la decisió arbitrària d’Hisenda sobre l’IVA dels centres culturals i continuar defensant el nostre patrimoni cultural i artístic.

El 2017 la ciutadania hem posat els fonaments de la República Catalana i hem internacionalitzat la nostra voluntat republicana. Tot el món sap què volem fer, i que ho volem fer per la via democràtica. Tot el món ha vist que hem validat a les urnes el nostre projecte de República, malgrat la repressió de l’Estat. El 2017 ens hem estructurat per defensar els nostres drets i deures col·lectius. Els CDR, l’ANC i ÒMNIUM en són una expressió evident.

El 2018 cal continuar el nostre camí cap al reconeixement i la consolidació de la República Catalana. És necessari fer créixer el suport a la República, sobretot a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. No sabem quant temps necessitarem per fer-ho, uns mesos, potser un any, però si el govern republicà i la ciutadania treballem plegats, caminem junts i ferms per defensar el nostre projecte col·lectiu és evident que ho aconseguirem.

El 2019 serà clau. El 9 de juny de 2019 hi ha eleccions municipals i europees. És impossible no fer un paral·lelisme històric amb les eleccions municipals del 1931, a les que els republicans a Catalunya van obtenir 2/3 dels regidors. És clar que una victòria republicana aclaparadora el 9 de juny del 2019 podria esdevenir el cop definitiu per establir la República Catalana. Ho haurem d'aconseguir!

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Prohibit prohibir o una ciutat d'ordre?

Poc a poc, dos anys després del "canvi" al capdavant de la ciutat, es deixa veure l'horitzó, el model que l'Alcalde Trias va determinant a través de les modificacions de normatives, de les decisions urbanístiques, de les planificacions sobre l'espai públic. CiU, acompanyada en tot moment pel PP, està configurant un model de ciutat, unes característiques per Barcelona que s'allunyen, i molt, d'un model de ciutat republicà. M'explico.

En aquests dos anys la ciutat ha vist com el paisatge urbà es modificava; ens hem allunyat de la ciutat amb les facanes netes, lliures de propaganda, que mostra la seva arquitectura amb orgull, que té cura d'un espai públic per al gaudi de la ciutadania, i hem pogut observar com han anat apareixent cartells dinàmics, pantalles de televisió amb anuncis a tot color, elements i estands de propaganda al bell mig del carrer (a la Plaça Catalunya, a l'Avinguda Catedral, al Passeig Lluís Companys, als Jardinets de Gràcia...).

CiU i PP pretenen aprovar una nova ordenança de terrasses (les dels Bars) que ha de permetre que fins al 50% de l'espai per a vianants s'ocupi amb taules i cadires dels bars i restaurants. Caldrà deixar, tans sols, un mínim d'1,5m per als vianants... m'imagino la gent passejant en fila índia pel Passeig de Gràcia, pel Portal de l'Àngel, per la Rambla de Catalunya,... enmig de terrasses, esquivant cambrers que aniran amunt i avall.

CiU i PP pretenen aprovar una normativa de bars, restaurants i hotels per a Ciutat Vella (el que s'anomena un Pla d'Usos) que liberalitzi el sector. És a dir, que es puguin obrir nous bars, restaurants i hotels. Volen reactivar l'economia, diuen, però compten amb el rebuig de veïns i veïnes, del gremi de restauració, d'hotelers,... obvien que el que cal és estimular que s'obrin més establiments comercials, i evitar que se'n tanquin, i no més bars, restaurants i hotels. En aquest sentit és clau evitar la liberalització dels horaris comercials, una acció que provocaria que tot el petit comerç es veiés ofegat per les grans superfícies. O és que algú de nosaltres comprarà més coses pel fet que les botigues obrin més hores? Oi que no? Però obrir més hores implica multiplicar les despeses dels comerciants!

CiU i PP pretenen anar privatitzant els serveis, com els aparcaments públics, disfressant aquestes operacions d'una suposada bondat, ja que destinen els ingressos a polítiques socials. Obvien, però, que l'Ajuntament de Barcelona no necessita aquests ingressos extraordinaris per fe polítiques socials.

CiU i PP pretenen "aprimar" l'administració fins a uns nivells que impedeixen a que realitzi la seva funció. Un exemple: el que ha passat amb l'edifici dels Encants Vells. CiU i PP van aprovar eliminar les empreses municipals que s'encarregaven de les grans obres als districtes (com Proeixample, Pronoubarris...) i ha perdut capacitat de control sobre el que es construeix a la ciutat. Després passa el que passa...

CiU i PP pretenen enderrocar el tambor de la Plaça de les Glòries sense tenir en compte el caos circulatori que implicarà a la ciutat. Sense fer polítiques de promoció de l'ús del transport públic, sense planificar estratègies de mobilitat sostenible...

El més paradigmàtic de tot plegat és que en el context nacional que estem vivint, en Xavier Trias insisteixi tossudament a tenir com a soci de govern un PP que cada vegada és més dogmàtic, més sectari, més totalitari.

En fi... l'esperança és que les enquestes apunten a un escenari molt diferent a l'actual de cara a les properes eleccions municipals, on ERC passa a ser segona força, amb tendència a continuar creixent, i CiU (primera força) amb tendència decreixent. Confio, tinc esperança i il·lusió en que d'aquí a pocs mesos hi hagi un canvi de debò a Barcelona i siguem els republicans d'esquerres, ERC, qui governem la ciutat per fer-ne una capital de la República Catalana.

Trias posa Barcelona en venda

El nom de les parades de metro, de les línies de transport públic, d’espais singulars de Montjuïc i fins i tot els monuments de la ciutat estan en venda per esdevenir suports publicitaris.

L’Alcalde Trias ha obert la porta per deixar de tenir L1 de metro, i tenir la Línia «CocaCola», amb parada a «Corte Inglés Catalunya», o a «Telepizza Urquinaona». L’Alcalde Trias ha posat en venda també el nom dels equipaments esportius de la muntanya de Montjuïc.  Podria ser que El Palau Sant Jordi passés a ser el Palau Vodafone, i al costat hi trobaríem l’Estadi Movistar Lluís Companys! Trias ha vestit a Colom amb un pijama del Barça, desobeint les ordenances municipals. 

Amb quina autoritat vol fer complir les normes municipals un Alcalde que se les salta quan li convé? Amb quin criteri dirà que no a tenir a Rafael de Casanova vestit de l’Espanyol, o a la Dona del Paraigües vestida del Madrid?

Usar patrocinadors per a certs actes puntuals pot tenir sentit, però l’Ajuntament de Barcelona va tancar l’exercici del 2012 amb 60 milions d’euros de superàvit! No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona doni permisos per a fer publicitat en contra de la pròpia normativa municipal excusant-se amb els suposats ingressos que comporta!

Per posar un exemple: els ingressos que es podrien aconseguir amb el canvi de noms d’algunes estacions i línies de Metro,  no representarien ni l’1% del deute de TMB, sense tenir en compte les despeses que implicaria aquesta operació (canvis de retolació a totes les estacions, per exemple). Tan sols fen una política d’estímul de l’ús del transport públic que impliqués un increment del 2% del passatge ja s’ingressaria el mateix!

La ciutat no està en venda, Alcalde Trias. La ciutat és de tots, de la ciutadania, i vostè no se la pot vendre.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.