Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Barcelona tindrà un Consell Assessor per a la construcció de la Capital d'Estat

Una capital és a un país el que el cervell és al cos humà. Les capitals són el centre, el resum i el símbol de la vida d’un país. Barcelona ha de donar energia i ambicions als catalans; no pas tallar-los les ales. Barcelona és la garantia que Catalunya pugui pensar en gran.

La capital de la República Catalana ha de ser la Gran Barcelona. Una Gran Barcelona que distribueix les estructures de capital d’Estat en tot el seu territori i que continua estimulant una Barcelona Ciutat emprenedora, pionera, puntera, generadora d’idees i de coneixement. Barcelona serà una capital d’estat diferent, capaç de modular-se entre el tremp que històricament ha tingut i el seny que comporta la capitalitat.

Si els catalans i les catalanes decidim el 9 de novembre que volem una Catalunya Estat, Barcelona haurà d’esdevenir la capital d’un Estat nou, i s’hauran de replantejar moltes coses a la ciutat. És necessari que tinguem clar quin és el full de ruta de la ciutat, que estiguem preparats per respondre a la voluntat de la ciutadania.

Al darrer Consell PLaneri de l'Ajuntament de Barcelona en Jordi Portabella va aconseguir el compromís de l'Alcalde per crear un consell format per representants civils i polítics, un consell de suport al govern municipal, per assessorar-nos sobre aquest full de ruta per que Barcelona esdevingui una Capital d’Estat a l’alçada del que ens mereixem, a l’alçada del que s’espera de la nostra ciutat.

En un any particularment important en el que la ciutat ha de plantejar solucions en relació al moment sòcio-econòmic que vivim, en què cal redefinir el paper dins del procés de transició nacional i en què ha de preparar el seu proper status quo com a capital d’estat, Barcelona no pot faltar a la cita, i hi hem d’arribar el més ben preparat possible.

El Consell Assessor per a la construcció de la Capital d’Estat, ens hauria d’ajudar a planificar aquesta transformació econòmica, urbanística i social.

Els darrers 2 anys aquest Consell Plenari s’ha posicionat obertament a favor del procés nacional que estem vivint, a instàncies del grup municipal presidit per Jordi Portabella:

A l’octubre de 2012 vam aprovar una proposició per impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme els procés de decisió lliure i democràtica del nostre futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, els desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies i el full de ruta consegüent.

El gener de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, proclamada pel Parlament de Catalunya.

El juliol de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A l’octubre de 2013 es va atendre un prec del nostre grup per tal que s’elabori una campanya internacional per reforçar la identificació de Barcelona com a Capital de Catalunya.

El desembre de 2013 vam aprovar una proposició de suport a la celebració el dia 9 de novembre del 2014 del Referèndum que consultarà, en els termes acordats i amb la pregunta majoritàriament pactada, al poble de Catalunya.

El març de 2014 vam aprovar una proposició per formalitzar el compromís de l’Ajuntament de Barcelona amb la Hisenda Catalana.

Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; els darrers mesos el Parlament de Catalunya ha marcat el rumb de la nostra nació, hi ha hagut un acord molt majoritari per la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i la seva capital, Barcelona, hi ha de tenir un paper protagonista, ha d’exercir lideratge.

La crisi és l’oportunitat i la independència el procés per tal que Barcelona torni a ser pionera, lideri el país i prengui la rellevància internacional que li pertoca.

No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix, de la mateix manera que no podem pretendre resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els hem creat. No superarem la crisi amb velles maneres de fer política. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones, de les ciutats, dels països... és la mandra per trobar les sortides i les solucions. A nosaltres no ens fa cap mandra, ans al contrari, volem arremangar-nos per treballar de valent per acabar d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, la electricitat i l’energia atòmica: la fermesa d’un poble que defensa la seva identitat.

«La crisi és una oportunitat perquè porta progrés; la creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de l’obscuritat. És en la crisi que sorgeix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix sense quedar superat»

Albert Einstein

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes: construir la capital d’un nou país.

Així doncs, estem vivint EL moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres, els representants legítims de la ciutadania, hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania ens demana que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. Els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital pionera, Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

Gestionar i coordinar les infraestructures des de Barcelona

La plataforma logística del Delta del Llobregat és una de les concentracions d’infraestructures i activitats logístiques més importants d’Europa: Port, Aeroport, polígon industrial de la Zona Franca, Mercabarna, terminals ferroviàries, plataformes logístiques, etc. Aquest pol logístic constitueix un actiu importantíssim per al desenvolupament econòmic de Catalunya, per a la competitivitat de les empreses catalanes i per a la qualitat del servei logístic a l’àrea de consum de Barcelona.

Perquè Barcelona i Catalunya esdevinguin el principal pol logístic del sud d’Europa és necessari que les principals infraestructures (port, aeroport, ferrocarrils, zona franca) es gestionin des de Catalunya i de manera coordinada. Una gestió propera i coordinada, que defensi els interessos de Barcelona i Catalunya i que ens permeti competir amb els principals nusos logístics d’Europa. Barcelona ha de poder aprofitar la posició estratègica com a porta de l’Europa mediterrània, garantint les infraestructures que permetin tenir una connexió eficient amb el món.

El port, l’aeroport i una xarxa avançada de ferrocarril d’alta velocitat i ample europeu són els eixos sobre els quals descansa el hub logístic de Catalunya. Es tracta de tres infraestructures vitals que s’han de coordinar i interconnectar i que han de ser motors de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La proximitat de totes aquestes infraestructures entre sí (tren, aeroport i port), i amb Mercabarna i un pol industrial com la Zona Franca posicionen el port i l’aeroport de Barcelona com un dels pols econòmics d’Europa amb més possibilitats de ser centre de referència intercontinental.

La gestió unificada de totes aquestes infraestructures, així com la planificació de polítiques conjuntes, permetria una millora en l’eficiència d’aquest pol d’infraestructures, i ens situaria al capdavant a nivell europeu.

El fet que sigui el govern espanyol i no Barcelona qui governa el Port, l’Aeroport, el Consorci de la Zona Franca i les inversions en les infraestructures viàries i ferroviàries, és el que ens ha dut a la situació kafkiana que tenim, amb un port sense les connexions viàries i ferroviàries que requereix, sense l’eix ferroviari mediterrani embastat, amb un aeroport supeditat i governat des de l’aeroport de Madrid, malgrat tenir més passatgers que el de la capital espanyola, amb un Consorci de la Zona Franca que juga contra els interessos comercials de la capital catalana i amb unes estacions de tren a Barcelona pròpies d’una ciutat mitjana i no d’una gran metròpoli com som.

Cal exigir que l’estat espanyol faci les inversions previstes i compromeses, cal exigir a l’estat espanyol que doni compliment a la Carta Municipal i obri la porta a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del port i l’aeroport. Tot això permetria dinamitzar el gran potencial comercial i econòmic de l’Àrea Metropolitana per tal que esdevingués motor de creació de llocs de treball.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.