Sobre indults i independència

Els propers dies el gobierno ha de prendre una decisió sobre els indults dels presos i preses polítiques. Crec que tothom està d'acord que aquests indults no representen un punt i final a la repressió de l'Estat sobre l'independentisme, atès que no resol la situació de l'exili ni dels milers de represaliats que actualment es troben en algun procés judicial. Ara bé, poden suposar un primer pas cap a la reparació d'una estratègia del deep state per ofegar l'independentisme (descabezar que va dir la Soraya Santamaría).

Dit això, crec que a l'Estat Espanyol no estan entenent l'abast de les conseqüències del moviment independentista català. Espanya es troba en un encreuament: hi ha un camí cap a la superació del règim del 78, cap a l'aprofundiment i la radicalitat democràtica, cap a una segona transició, per fer saltar tot el deep state, per apartar l'establishment del atado y bien atado, i per esdevenir un país homologable a l'Europa del segle XXI. L'altre camí és el de status quo, el de creure's la mentida de la separació de poders, el del centralisme madrileny en detriment de tota la resta, el de la monarquia, l'exèrcit, l'església i la tribuna del Bernabeu. Espanya ha de decidir si supera les amenaces dels poders fàctics i s'encamina cap a la reformulació de l'Estat, si indulta com a primer pas cap a l'amnistia, si dona la veu a la ciutadania (també per l'autodeterminació), si camina cap a una república española, o bé si s'enquista el Reino de España. 

Pedro Sánchez se sotmetrà a l'establisment (IBEX, Aznar, González, exèrcit, casa reial, Conferencia Episcopal,...) o farà una proposta de reforma profunda de l'Estat? Si no està disposat a la reforma, al progressisme, el PSOE deixarà de ser una eina útil pels espanyols, i ja poden anar plegant veles i deixar pas a un cicle de governs del PP + VOX. En canvi, si està disposat a enterrar les rèmores de la dictadura, a enderrocar el règim del 78, pot ser que engresqui una bona part de l'electorat espanyol, que habitualment no se sent interpel·lat davant d'opcions polítiques que no tenen cap intenció de respondre als seus anhels, també republicans.

Només serà possible parlar d'amnistia i d'autodeterminació si Pedro Sánchez està disposat a iniciar una segona transició de l'Estat Espanyol. Altrament, la taula de diàleg només ens haurà de servir per carregar-nos de raons davant la comunitat internacional, per fer caure les caretes del règim del 78 davant la comunitat internacional, i per fer entendre que només la via unilateral pot resoldre els anhels de la població a Catalunya.  

Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

540 dies per la independència?

S'acaba de constituir el Govern de la Generalitat que ha de dur-nos a la independència. Un encàrrec a desenvolupar en 18 mesos, 540 dies, que de ben segur seran apassionants, intensos, emocionants. 540 dies que aniran acompanyats de demagògies, de pressions, de pals a les rodes que vindran dels contraris al procés.

Tenim el front del NO (PP, PSOE i C's), que contraposen la legalitat a la sobirania de la ciutadania. Els demòcrates, els de veritat, no tenim cap dubte que en una situació de contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica de les persones, ha de prevaldre la voluntat de la ciutadania. L'estat espanyol és un estat democràtic, no una dictadura. I en un estat democràtic la llei no determina la voluntat de la ciutadania, sinó que és la ciutadania qui crea i modifica la legalitat. Per altra banda, el juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia dictaminava, en relació a la declaració d'independència de Kosovo, que "el dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència". Així doncs, l'ordenament jurídic no està per sobre de la sobirania del poble, ans al contrari. I no hi ha cap norma internacional contrària a les declaracions d'independència.

Mentre, el govern de l'estat espanyol està en funcions, i una situació política espanyola que no sembla que tingui desllorigador. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez s'estan jugant el seu lideratge. Rajoy seguirà davant del PP només si aconsegueix ser president del govern (incorporant PSOE i C's). Sánchez seguirà essent secretari general del PSOE només si aconsegueix pactar amb PODEMOS, IU i els grups nacionalistes i independentistes. Atès que tots dos líders espanyols no sembla que vulguin plegar, tots dos escenaris son prou improbables com per pensar que hi haurà noves eleccions al congreso de los diputados.

Aquest és el nostre context. Un Govern de la Genearlitat de Catalunya fort, amb prou suport parlamentari com per desenvolupar el full de ruta cap a la independència de Catalunya, i un desgovern de l'Estat Espanyol, amb un congreso de los diputados inestable, i amb un horitzó que no sembla que tingui tendència a simplificar-se. Una Catalunya que construeix, que pacta, que acorda, que avança, i una Espanya que és incapaç de posar-se d'acord (de fet només es posen d'acord per anar en contra del dret a decidir a Catalunya). Així doncs, només podem ser optimistes respecte el procés català. La comunitat internacional acceptará la decisió dels catalans, i l'estat espanyol, si vol continuar essent considerat un estat democràtic, també haurà d'acceptar i seure a negociar el procés de "separació de béns".

540 dies passaran volant!

Encerts i audàcia

Finalment el Parlament de Catalunya ha encarregat a en Carles Puigdemont construir la República Catalana. Un encàrrec que el Parlament va rebre el 27S de part de 2.000.000 de catalans i catalanes. El nou govern de la Generalitat de Catalunya ens ha de dur a assolir la plena sobirania, a constituir una República Catalana lliure, justa, fraternal, que garanteixi la igualtat de tots i cadascun dels seus ciutadans. 
Serà un camí ple d'entrebancs, i de ben segur hi haurà joc brut per part d'altres. Però quan tot sembli massa difícil, quan sembli impossible, el president, els consellers i conselleres, tot el govern en ple podrà mirar enrere, i allí serem tots, els 2.000.000 de catalans i catalanes, de diversos orígens, credos, ideologies. I cada cop serem més.  Hi serem per empènyer, per acompanyar, per arremangar-nos, per protegir els nostres legítims representants. Hi serem per plantar cara als qui pretenguin posar pals a les rodes, hi serem per anar sumant persones a aquest projecte col·lectiu.
El proper govern de la Generalitat serà el responsable d'assolir amb èxti el nostre objectiu col·lectiu, però no ho faran sols. Tots som govern, tots en som responsables, i cap de nosaltres defallirà.
Haurem de teixir noves complicitats, sobretot amb aquells que ens son més propers però que encara no els ha caigut la bena dels ulls. Parlo per exemple dels companys i companyes de Catalunya Sí Que Es Pot i de Barcelona en Comú. Aquells que encara tenen alguna confiança en que un govern de l'estat espanyol convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya els queda un recorregut breu fins a constatar que això sí que és una quimera.
Al President, futurs consellers i conselleres, i a tot el govern de la Generalitat us desitjo molts encerts, i sobretot audàcia!