Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Trias posa Barcelona en venda

El nom de les parades de metro, de les línies de transport públic, d’espais singulars de Montjuïc i fins i tot els monuments de la ciutat estan en venda per esdevenir suports publicitaris.

L’Alcalde Trias ha obert la porta per deixar de tenir L1 de metro, i tenir la Línia «CocaCola», amb parada a «Corte Inglés Catalunya», o a «Telepizza Urquinaona». L’Alcalde Trias ha posat en venda també el nom dels equipaments esportius de la muntanya de Montjuïc.  Podria ser que El Palau Sant Jordi passés a ser el Palau Vodafone, i al costat hi trobaríem l’Estadi Movistar Lluís Companys! Trias ha vestit a Colom amb un pijama del Barça, desobeint les ordenances municipals. 

Amb quina autoritat vol fer complir les normes municipals un Alcalde que se les salta quan li convé? Amb quin criteri dirà que no a tenir a Rafael de Casanova vestit de l’Espanyol, o a la Dona del Paraigües vestida del Madrid?

Usar patrocinadors per a certs actes puntuals pot tenir sentit, però l’Ajuntament de Barcelona va tancar l’exercici del 2012 amb 60 milions d’euros de superàvit! No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona doni permisos per a fer publicitat en contra de la pròpia normativa municipal excusant-se amb els suposats ingressos que comporta!

Per posar un exemple: els ingressos que es podrien aconseguir amb el canvi de noms d’algunes estacions i línies de Metro,  no representarien ni l’1% del deute de TMB, sense tenir en compte les despeses que implicaria aquesta operació (canvis de retolació a totes les estacions, per exemple). Tan sols fen una política d’estímul de l’ús del transport públic que impliqués un increment del 2% del passatge ja s’ingressaria el mateix!

La ciutat no està en venda, Alcalde Trias. La ciutat és de tots, de la ciutadania, i vostè no se la pot vendre.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.

La Puta i la Ramoneta 2: el retorn

Aquest dies a Barcelona estem assistint al retorn del clàssic "fer la puta i la ramoneta" de CiU. Pocs dies després de que els convergents fessin fora del govern de la Diputació al PP, i mentre anunciaven una possible moció de censura a García Albiol a Badalona, Xavier Trias donava la clau i la caixa de la capital de Catalunya a l'Alberto Fernández Díaz.

Xavier Trias ha triat pactar amb el PP altra vegada, com ja va fer el 2012, malgrat tenir 7 possibilitats de pacte diferents, malgrat tenir altres grups municipals disposats a arribar a un acord. Amb aquest gest, CiU dóna les regnes de la governabilitat econòmica i social de Barcelona a aquells que pretenen que Barcelona sigui una capital provinciana, a aquells que lluiten contra la cultura catalana als tribunals, a aquells que no dubtaran a portar als tribunals al President de la Generalitat (i company de partit de Xavier Trias) si "persisteix en la voluntat de consultar als catalans".

En un entorn polític nacional en què el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han posat rumb a la independència, en un entorn polític estatal d'assetjament a Catalunya que posa en perill la nostra cultura, la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur com a poble, no s'entén que CiU abandoni la construcció de la capital d'un nou estat i pacti amb el PP el model de ciutat que volen per Barcelona.

El nou pacte CiU-PP a la capital de Catalunya comportarà contrapartides, fent polítiques socials conservadores (més caritat i menys inversió social), aplicant polítiques econòmiques neolliberals (nova normativa de terrasses, nous hotels a Ciutat Vella, privatització de serveis públics, reduir la inversió en polítiques actives d'ocupació...), que en definitiva "madriditzaran" Barcelona.

Espanya no paga, com sempre

Fa pocs dies sortia a la llum que el Govern espanyol es nega a pagar al MACBA els 1,6 milions d’euros compromesos en els pressupostos generals de l’Estat de l’any 2012. Uns diners que ja haurien d’haver estat liquidats en l’exercici del 2102! Segons va informar la Secretaria d’Estat de Cultura, el Ministerio de Hacienda s’ha negat a realitzar aquest pagament perquè la Generalitat de Catalunya ha incomplert l’objectiu de dèficit públic fixat per al 2012.

Altra vegada observem perplexos com l’estat espanyol incompleix amb els catalans i les catalanes. Es tracta d’una represàlia política inacceptable i incongruent que castiga un sector, el de la cultura, ja prou perjudicat pel govern espanyol, com en el cas de l’augment de l’IVA del 8 al 21%. Una represàlia emmarcada en un context global d’incompliments de l’estat amb Catalunya, ja que de cada 100 euros pressupostats per l’Estat a Catalunya el 2011 tan sols se'n van executar 35 (quan la mitjana estatal és de 61€).

Però és que aquesta notícia ve acompanyada de l’anunci que els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 han eliminat completament l’aportació en concepte de despeses de capitalitat cultural de Barcelona! L’estat continua incomplint amb el règim financer especial recollit a la Carta Municipal, més si tenim en compte que aquesta partida ja es va reduir un 62% l’any passat, en passar de 9,5 milions d’euros el 2011 a només 3,6M€ el 2012. És una minsa quantitat que, tot i així, l’Estat tampoc no ha abonat completament, tan sols va aportar 1M€.

D’altra banda, l’aportació conjunta als equipaments culturals de Barcelona (el Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música, el MNAC, el MACBA, el Teatre Lliure, la Fundació Tàpies i la Fundació Miró) que l’Estat ha pressupostat via transferència directa per al 2013 és de poc més d’11 milions d’euros. En canvi, la Biblioteca Nacional a Madrid rebrà 31,2M€, el Museo del Prado 38,4M€ i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia 33,7M€.

El MACBA en surt doblement perjudicat: perd el 100% de l’aportació que rebia via conveni de despeses de capitalitat cultural (450.000€ el 2011) i un 37% de la transferència directa que rebia de l’Estat (es passa dels 1,6 milions pressupostats el 2012 que el govern espanyol no vol pagar a 1 milió d’euros el 2013, que ja veurem si pagarà). 

La motivació de la creació dels consorcis culturals va ser la de garantir la implicació de totes les institucions en el finançament i el futur dels equipaments de gran rellevància. No té cap sentit que l’Estat pugui participar en la presa de decisions d’aquests organismes quan el seu compromís ha minvat de manera tan considerable. No té cap sentit que l’estat espanyol tingui una cadira als consells d’administració dels consorcis i fundacions culturals de Catalunya.