El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Participació i transparència, la revolució política

Aquest 2015 serà un any electoral. Eleccions municipals, eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions al Congreso de los Diputados, eleccions al Senat, eleccions al Barça (ho ressalto perquè el Barça és una estructura d'estat, sense cap mena de dubte)...

Un any electoral i de canvis. Canvis en el bipartidisme espanyol, amb la irrupció de PODEMOS, aquest producte de politòlegs i especialistes en màrqueting polític que està quallant i molt a la societat espanyola. Canvis en les relacions Catalunya - Espanya, amb victòria segura del bloc sobiranista a les eleccions del 27S. Canvis en el govern de la ciutat de Barcelona, on de ben segur caldrà fer acords amplis per a una governabilitat que els darrers 4 anys ha estat hipotecada amb el PP.

Un any de revolució política. La revolució a la política Catalana vindrà de la mà del procés cap a la independència que iniciarem a partir del 27S. Però també revolució a la política perquè més enllà dels eixos tradicionals esquerra-dreta, sobiranisme-unionisme, s'afegeix com a eix vertebrador de la nova política l'empoderament de la ciutadania, la proximitat, la participació ciutadana, la transparència. Tots ells valors molt lligats al republicanisme.

Aquest any electoral estarà farcit de promeses, bones intencions, proclames i compromisos. Més enllà de les bones paraules que s'enduu el vent, hi ha els qui tenim en el nostre ADN polític els valors republicans. Els drets i deures de la ciutadania, una ciutadania lliure, igualitària, compromesa, fraternal.

La política municipal és clau. El municipi és l'administració més propera a la ciutdania, la que regula la nostra quotidianetat. És precisament en aquest esglaó de la política on la participació ciutadana és la clau. És en la política municipal on tenim l'oportunitat de tornar a presitigar la política, entesa com la vocació de servei a la comunitat.

A Barcelona s'ha fet bona feina durant molts anys en l'àmbit de la participació. Comptem amb molts espais de participació, consells sectorials, consells de barri, audiències,... ara cal empoderar-los. Cal deixar enrere la política paternalista per aplicar mesures de codecisió, espais de corresponsabilitat. Hem de passar de la ciutat per les persones al govern amb la ciutadania. I això només ho aconseguirem amb polítics compromesos, que tinguin per bandera la transparència, l'ètica, la vocació de servei. Governs formats per persones preparades, disposades a arremangar-se, a treballar de valent per la comunitat, a predicar amb l'exemple.

Tan sols amb uns municipis governats des del compromís ètic, des de la vocació de servei, des del coneixement, des de la defensa dels drets i deures de la ciutadania, amb transparència i rigor, amb la complicitat de la ciutadania,... tan sols així serem capaços de construir un nou país, una nova República Catalana.

Honestedat, proximitat, transparència, política

Fa pocs dies vaig anunciar la meva candidatura per esdevenir Regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ERC Barcelona Vella. Vaig justificar la meva candidatura amb la fòrmula CONEIXEMENT + RENOVACIÓ + REPÚBLICA.

Presento candidatura en un escenari post 9N, tenint en compte que probablement d'aquí a pocs dies (potser demà mateix) el President de la Generalitat convocarà eleccions anticipades (plebiscitàries? constituents?), segurament per a principis de febrer de 2015. En l'eix nacional, Barcelona (i Ciutat Vella) ha donat un tomb de 180º. El 9N a Barcelona van votar 500.000 persones, prop de 400.000 a favor de la independència. Mai cap alcalde de Barcelona ha rebut tant suport. Per altra banda, a les darreres eleccions europees ERC va guanyar per primera vegada en democràcia a Barcelona, també als 4 barris de Ciutat Vella.

Les darreres enquestes publicades respecte la intenció de vot a les municipals (de juliol d'enguany) apunten a una victòria d’ERC a Barcelona. Tenim l’oportunitat de recuperar l’Alcaldia de la Capital de Catalunya. Ara més que mai hem de fer una proposta nítidament d’esquerres, republicana, no dogmàtica. 

Cal disposar d’un equip solvent, preparat, arrelat als barris, que siguem capaços de governar amb la ciutadania. Cal capgirar les polítiques d’habitatge, les polítiques en matèria de turisme, en matèria d'ocupació, les polítiques en matèria d'atenció a les persones, de la promoció de la vida independent. Cal revertir el procés liberalitzador de les polítiques econòmiques que ha materialitzat el govern de CiU (ordenança de terrasses, plans d’usos, horaris comercials). Cal fer una aposta sincera cap a la codecisió, la cogestió, la participació ciutadana en la presa de decisions del consistori, en la planificació. 

A Barcelona actualment hi ha més de 100.000 persones a l'atur, el doble que abans de la crisi. A Ciutat Vella 8.500 veïns i veïnes. La creació de llocs de treball, doncs, ha de ser la primera prioritat de qualsevol govern. Cal recuperar les polítiques actives d’ocupació, cal exercir lideratge en les polítiques educatives (Projecte Educatiu de Ciutat), cal invertir en la formació continuada, cal aprofundir en l’atractivitat per a l’activitat industrial (nova indústria, economia verda, biomedicina, tecnologia,...), cal preservar el sòl industrial de la ciutat. Ser independents ens permetrà governar les infraestructures (port, aeroport, Mercabarna, Consorci de la Zona Franca) i liderar el procés de reindustrialització.  Esdevenir capital d'un nou estat és el nou projecte de ciutat, transformar Barcelona en la Gran Barcelona (Àrea Metropolitana), elements clau per poder recuperar la prosperitat de la nostra ciutat.

La segona prioritat del proper govern municipal ha de ser l'atenció a les persones, la promoció de la vida independent de la gent gran, dels joves, de les persones amb discapacitat,... Cal garantir la distribució de la riquesa, la lluita contra les desigualtats i posar el peu al coll a la xacra de la Barcelona de les dues velocitats. L’any 2008, sobre una renda mitjana de 100 a Barcelona, a Pedralbes la renda mitjana era de 194’7 i a Ciutat Meridiana de 58’8. Quatre anys més tard, el 2012, la renda a Pedralbes va ascendir a 240’7 i a Ciutat Meridiana va descendir a 37’5. A Ciutat Vella la renda mitjana dels barris se situa, també, sota de la mitjana:

• El Raval: 62
• Gòtic: 94
• Casc Antic: 88
• La Barceloneta: 64

Aquesta Barcelona a dues velocitat és una xacra que s’ha expressat, per exemple, en episodis com els desnonaments i la conseqüent aparició de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques (PAH) esdevenint aquest, un instrument que s’ha mostrat útil i eficaç en els seus objectius, i èticament valuós en els seu plantejament. Una xifra: es tramiten 20 desnonaments al dia a la ciutat de Barcelona. Així doncs, les polítiques d’habitatge han d’esdevenir també una prioritat del govern municipal. Després de 40 anys de governs municipals (amb ICV al capdavant de les polítiques d’habitatge) Barcelona no disposa d’un parc públic d’habitatge suficient. L’habitatge públic s’ha venut. Cal corregir aquesta situació. I mentre no disposem del parc públic suficient, l’Ajuntament de Barcelona ha d’adquirir temporalment, en règim de lloguer, un parc d’habitatge suficientment nombrós com per poder fer política de preus.

L’Ajuntament no pot romandre impertèrrit davant l’elevat nombre de pisos buits (prop de 20.000), molts en mans de les entitats financeres. Més quan algunes d’aquestes entitats han estat rescatades pel govern de l’estat espanyol. Cal abordar aquesta prioritat de forma valenta, amb lideratge i decisió. 

Finalment, l’empoderament de la ciutadania, una autèntica aposta per la participació ciutadana, esdevé un element clau per tornar a prestigiar les administracions, la política. Els nombrosos casos de corrupció política han esquitxat a tots els nivells tant de les institucions espanyoles com les catalanes. Ciutat Vella no n’ha quedat al marge. Des dels casos de corrupció que va fer aflorar la Regidora Itziar González fins a les detencions vinculades al Teatre Principal (amb suborn a membres de la Guàrdia Urbana inclosos), passant per les deficiències en la inspecció d’activitats, com els pisos turístics, posen de manifest la necessitat de regenerar la política, també la política municipal. Calen representants polítics honestos, amb vocació de servei, que no tinguem cap mania a fer net. 

Si surto escollit com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona em comprometo a arremangar-me, a treballar de valent per la justícia social, per la creació de llocs de treball, per la igualtat, per la solidaritat, des de l'honestedat, la transparència, la proximitat.

A Ciutat Vella, primàries

Fa força setmanes vaig presentar oficialment la meva candidatura a esdevenir regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona. A ERC els candidats a regidors/es es trien inicialment als casals dels Districtes, i en el cas de Ciutat Vella l'elecció es farà el 19 de gener en una jornada d'urnes a la que podran participar militants i amics del partit, en un procés de primàries.

Aquest dijous passa vaig presentar la meva candidatura davant un grup nombrós de militants i amics d¡ERC Ciutat Vella, però també es van presentar les candidatures de la Maria José López, de la Barceloneta, per acompanyar-me a la llista de les municipals com a número 2 de Ciutat Vella, i les candidatures a esdevenir Consellers i Conselleres de Districte del Jordi Bordas, el Marc Borràs, la Maria José López i la Georgina Vidal. Tots vam recollir els suports / avals necessaris per presentar-nos.

Perquè presento candidatura?

• Perquè estic preparat

Tinc 38 anys. Sóc Biòleg. Els darrers 20 anys he treballat en diversos àmbits, sempre vinculats a la ciència: d’assessor de projectes educatius vinculats al 2.0, a la ciència, a la salut, he fet de monitor de teatre, de colònies d’estiu... i durant 10 anys he estat professor de ciències i matemàtiques de l’ESO, i director de secundària d’una escola del barri de Can Baró, a Horta-Guinardó. Fa 38 anys que visc al Barri Gòtic. Tota la vida. 38 anys fent vida al barri, a l’escola Sant Felip Neri, al mercat de Santa Caterina, al colmado de la Plaça dels Sants Just i Pastor, a la Plaça de les Olles, al Jaica de la Barceloneta, als carrers del Raval... tota la vida vinculat emocionalment i en la quotidianitat amb el nostre Districte. 

Fa 25 anys que estic vinculat al partit. 10 a les JERC, 15 a ERC. Aquests 25 anys la meva feina dins el casal sempre ha estat vinculada a la política municipal. 25 anys fent política al partit i al barri. Des del partit i des de l’activitat social. Exercint de veu de l’independentisme d'esquerres i republicà amb els veïns i veïnes, comerciants, amics,... per exemple, coordinant la consulta del 10A al Districte, ara farà 4 anys.

Fa 8 anys el casal va confiar en mi per acompanyar en Xavier Roman com a Conseller de Districte. Participar en primera línia de la política del districte va ser tota una experiència. A meitat de legislatura, fa 6 anys, el grup municipal de casa gran em va oferir responsabilitzar-me de la coordinació de la feina d’ERC a l’Ajuntament.  Aquests darrers 6 anys han estat com una carrera universitària sobre el funcionament de l’Ajuntament, urbanisme, participació, acció social, seguretat, mobilitat, cultura, educació, esports, sostenibilitat, polítiques de joventut, LGBT, d’ocupació, pressupostos... una feina apassionant que m’ha permès estar preparat per un nou repte: ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

• Perquè represento la renovació

El cert és que malgrat tota aquesta experiència, sobretot la dels darrers 8 anys, mai m’he presentat a cap càrrec electe. No he format mai part de cap llista electoral. Així doncs, responc al perfil de persona preparada i nova que demanda el partit, tant a nivell nacional com a nivell municipal. Una renovació vinculada a la meritocràcia, a les persones millor preparades per a desenvolupar la tasca que se'ls encomana. No una renovació de canvi de cares sense sentit. 

• Perquè represento els valors republicans i d’esquerres

Sóc una persona de profundes conviccions republicanes. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, els drets i deures de la ciutadania, la corresponsabilitat, el rigor, la transparència, la vocació de servei... Vaig participar en la redacció de la ponència política d’ERC, ara fa un parell d’anys, en la part dels valors republicans. És quelcom que m’identifica. Sóc una persona clarament d’esquerres. Defenso la transformació de la societat, la justícia social, les llibertats individuals i col·lectives.

• Perquè em fa il·lusió

Crec sincerament que estic en el meu millor moment professional, tinc autèntica devoció per la política municipal (per la proximitat, per la capacitat de solucionar els problemes de la gent, pel contacte directe amb la ciutadania), crec que la meva preparació és un actiu per la candidatura d’ERC a Barcelona, i em fa molta il·lusió poder representar el Casal Enriqueta Gallinat al Cap i Casal.

Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Més programes d'ocupació, lluita eficient contra la pobresa

L’atur i les condicions de treball són el principal problema dels barcelonins segons ens diuen els darrers baròmetres,  a molta distància de la resta: seguretat, immigració o neteja. Aquesta preocupació s’ha disparat en els darrers sis mesos, període en el qual el nombre d’aturats a la ciutat ha assolit un nivells que feia dècades que no vèiem.

En una situació tan delicada com l’actual, la prioritat ha de ser crear llocs de treball, vinguin d’on vinguin i sense menysprear cap opció. En aquest sentit les polítiques actives d’ocupació són un element clau alhora de facilitar la inserció laboral de col·lectius especialment desafavorits i que en una situació com l’actual caldria potenciar-les.

I és que a Barcelona s'han detectat un nou perfil d'aturats de llarga durada, d'entre 40 i 60 anys, que necessiten trobar feina i no coneixen les eines per fer-ho. Com a resposta per donar-los la formació que necessiten l’Ajuntament compta amb el programa Proper (Programa Personalitzat de recerca de feina), un programa complementari als que Barcelona Activa ja oferia per donar orientació i formació a 1.000 persones. També tenim el programa PILS (Programa d’Inserció Sòcio-Laboral), per a 400 places i pensat per a persones en situació de risc d’exclusió social, persones en situació d'atur i derivades de Serveis Socials. Aquests programes funcionen i són el camí per lluitar contra l’exclusió social i la pobresa tot generant ocupació.

Fa un parell de setmanes els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, vam aconseguir el compromís del govern municipal per incrementar la dotació econòmica per aquests programes fins als 2 milions d'euros, i poder oferir uns 5.000 programes ocupacionals.

Les administracions públiques són part fonamental del procés de consolidació de l’economia social. És evident que davant els alts índexs d’atur correm el perill que s’incrementin els processos d’exclusió social davant els quals l’administració ha de garantir uns serveis d’ocupació públics i de qualitat. Ha de facilitar la formació continua de les persones i l’oportunitat de redirigir la seva vida professional si ho considera oportú. En aquest sentit, creiem en el foment de la innovació social mitjançant la iniciativa interdepartamental amb el tercer sector.

Cal promoure la qualitat de l’ocupació i les polítiques de responsabilitat social corporativa (RSC) com a factor de competitivitat de les empreses. Cal incloure en el Pacte per a l’Ocupació de Qualitat de Barcelona una àmplia representació de les organitzacions socials i laborals constituïdes a Barcelona, així com de sectors actualment sense representació (autònoms, aturats, persones dedicades a la cura de la llar i la família, professionals liberals o altres no organitzats). Cal promoure els principis i valors del tercer sector i del cooperativisme, tot destacant els avantatges competitius d’aquest model, aixi com els ajuts a la professionalització del tercer sector, especialment, en les àrees gerencials amb cursos específics de formació gerencial. Cal establir clàusules de discriminació positiva en els concursos públics per a aquelles empreses que demostrin pràctiques de responsabilitat social. Cal potenciar els itineraris personals d’inserció i programes d’orientació i suport a la inserció de col·lectius en situació de major vulnerabilitat.

Gestionar i coordinar les infraestructures des de Barcelona

La plataforma logística del Delta del Llobregat és una de les concentracions d’infraestructures i activitats logístiques més importants d’Europa: Port, Aeroport, polígon industrial de la Zona Franca, Mercabarna, terminals ferroviàries, plataformes logístiques, etc. Aquest pol logístic constitueix un actiu importantíssim per al desenvolupament econòmic de Catalunya, per a la competitivitat de les empreses catalanes i per a la qualitat del servei logístic a l’àrea de consum de Barcelona.

Perquè Barcelona i Catalunya esdevinguin el principal pol logístic del sud d’Europa és necessari que les principals infraestructures (port, aeroport, ferrocarrils, zona franca) es gestionin des de Catalunya i de manera coordinada. Una gestió propera i coordinada, que defensi els interessos de Barcelona i Catalunya i que ens permeti competir amb els principals nusos logístics d’Europa. Barcelona ha de poder aprofitar la posició estratègica com a porta de l’Europa mediterrània, garantint les infraestructures que permetin tenir una connexió eficient amb el món.

El port, l’aeroport i una xarxa avançada de ferrocarril d’alta velocitat i ample europeu són els eixos sobre els quals descansa el hub logístic de Catalunya. Es tracta de tres infraestructures vitals que s’han de coordinar i interconnectar i que han de ser motors de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La proximitat de totes aquestes infraestructures entre sí (tren, aeroport i port), i amb Mercabarna i un pol industrial com la Zona Franca posicionen el port i l’aeroport de Barcelona com un dels pols econòmics d’Europa amb més possibilitats de ser centre de referència intercontinental.

La gestió unificada de totes aquestes infraestructures, així com la planificació de polítiques conjuntes, permetria una millora en l’eficiència d’aquest pol d’infraestructures, i ens situaria al capdavant a nivell europeu.

El fet que sigui el govern espanyol i no Barcelona qui governa el Port, l’Aeroport, el Consorci de la Zona Franca i les inversions en les infraestructures viàries i ferroviàries, és el que ens ha dut a la situació kafkiana que tenim, amb un port sense les connexions viàries i ferroviàries que requereix, sense l’eix ferroviari mediterrani embastat, amb un aeroport supeditat i governat des de l’aeroport de Madrid, malgrat tenir més passatgers que el de la capital espanyola, amb un Consorci de la Zona Franca que juga contra els interessos comercials de la capital catalana i amb unes estacions de tren a Barcelona pròpies d’una ciutat mitjana i no d’una gran metròpoli com som.

Cal exigir que l’estat espanyol faci les inversions previstes i compromeses, cal exigir a l’estat espanyol que doni compliment a la Carta Municipal i obri la porta a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del port i l’aeroport. Tot això permetria dinamitzar el gran potencial comercial i econòmic de l’Àrea Metropolitana per tal que esdevingués motor de creació de llocs de treball.

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.