ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Participació i transparència, la revolució política

Aquest 2015 serà un any electoral. Eleccions municipals, eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions al Congreso de los Diputados, eleccions al Senat, eleccions al Barça (ho ressalto perquè el Barça és una estructura d'estat, sense cap mena de dubte)...

Un any electoral i de canvis. Canvis en el bipartidisme espanyol, amb la irrupció de PODEMOS, aquest producte de politòlegs i especialistes en màrqueting polític que està quallant i molt a la societat espanyola. Canvis en les relacions Catalunya - Espanya, amb victòria segura del bloc sobiranista a les eleccions del 27S. Canvis en el govern de la ciutat de Barcelona, on de ben segur caldrà fer acords amplis per a una governabilitat que els darrers 4 anys ha estat hipotecada amb el PP.

Un any de revolució política. La revolució a la política Catalana vindrà de la mà del procés cap a la independència que iniciarem a partir del 27S. Però també revolució a la política perquè més enllà dels eixos tradicionals esquerra-dreta, sobiranisme-unionisme, s'afegeix com a eix vertebrador de la nova política l'empoderament de la ciutadania, la proximitat, la participació ciutadana, la transparència. Tots ells valors molt lligats al republicanisme.

Aquest any electoral estarà farcit de promeses, bones intencions, proclames i compromisos. Més enllà de les bones paraules que s'enduu el vent, hi ha els qui tenim en el nostre ADN polític els valors republicans. Els drets i deures de la ciutadania, una ciutadania lliure, igualitària, compromesa, fraternal.

La política municipal és clau. El municipi és l'administració més propera a la ciutdania, la que regula la nostra quotidianetat. És precisament en aquest esglaó de la política on la participació ciutadana és la clau. És en la política municipal on tenim l'oportunitat de tornar a presitigar la política, entesa com la vocació de servei a la comunitat.

A Barcelona s'ha fet bona feina durant molts anys en l'àmbit de la participació. Comptem amb molts espais de participació, consells sectorials, consells de barri, audiències,... ara cal empoderar-los. Cal deixar enrere la política paternalista per aplicar mesures de codecisió, espais de corresponsabilitat. Hem de passar de la ciutat per les persones al govern amb la ciutadania. I això només ho aconseguirem amb polítics compromesos, que tinguin per bandera la transparència, l'ètica, la vocació de servei. Governs formats per persones preparades, disposades a arremangar-se, a treballar de valent per la comunitat, a predicar amb l'exemple.

Tan sols amb uns municipis governats des del compromís ètic, des de la vocació de servei, des del coneixement, des de la defensa dels drets i deures de la ciutadania, amb transparència i rigor, amb la complicitat de la ciutadania,... tan sols així serem capaços de construir un nou país, una nova República Catalana.

A Ciutat Vella, primàries

Fa força setmanes vaig presentar oficialment la meva candidatura a esdevenir regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona. A ERC els candidats a regidors/es es trien inicialment als casals dels Districtes, i en el cas de Ciutat Vella l'elecció es farà el 19 de gener en una jornada d'urnes a la que podran participar militants i amics del partit, en un procés de primàries.

Aquest dijous passa vaig presentar la meva candidatura davant un grup nombrós de militants i amics d¡ERC Ciutat Vella, però també es van presentar les candidatures de la Maria José López, de la Barceloneta, per acompanyar-me a la llista de les municipals com a número 2 de Ciutat Vella, i les candidatures a esdevenir Consellers i Conselleres de Districte del Jordi Bordas, el Marc Borràs, la Maria José López i la Georgina Vidal. Tots vam recollir els suports / avals necessaris per presentar-nos.

Perquè presento candidatura?

• Perquè estic preparat

Tinc 38 anys. Sóc Biòleg. Els darrers 20 anys he treballat en diversos àmbits, sempre vinculats a la ciència: d’assessor de projectes educatius vinculats al 2.0, a la ciència, a la salut, he fet de monitor de teatre, de colònies d’estiu... i durant 10 anys he estat professor de ciències i matemàtiques de l’ESO, i director de secundària d’una escola del barri de Can Baró, a Horta-Guinardó. Fa 38 anys que visc al Barri Gòtic. Tota la vida. 38 anys fent vida al barri, a l’escola Sant Felip Neri, al mercat de Santa Caterina, al colmado de la Plaça dels Sants Just i Pastor, a la Plaça de les Olles, al Jaica de la Barceloneta, als carrers del Raval... tota la vida vinculat emocionalment i en la quotidianitat amb el nostre Districte. 

Fa 25 anys que estic vinculat al partit. 10 a les JERC, 15 a ERC. Aquests 25 anys la meva feina dins el casal sempre ha estat vinculada a la política municipal. 25 anys fent política al partit i al barri. Des del partit i des de l’activitat social. Exercint de veu de l’independentisme d'esquerres i republicà amb els veïns i veïnes, comerciants, amics,... per exemple, coordinant la consulta del 10A al Districte, ara farà 4 anys.

Fa 8 anys el casal va confiar en mi per acompanyar en Xavier Roman com a Conseller de Districte. Participar en primera línia de la política del districte va ser tota una experiència. A meitat de legislatura, fa 6 anys, el grup municipal de casa gran em va oferir responsabilitzar-me de la coordinació de la feina d’ERC a l’Ajuntament.  Aquests darrers 6 anys han estat com una carrera universitària sobre el funcionament de l’Ajuntament, urbanisme, participació, acció social, seguretat, mobilitat, cultura, educació, esports, sostenibilitat, polítiques de joventut, LGBT, d’ocupació, pressupostos... una feina apassionant que m’ha permès estar preparat per un nou repte: ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

• Perquè represento la renovació

El cert és que malgrat tota aquesta experiència, sobretot la dels darrers 8 anys, mai m’he presentat a cap càrrec electe. No he format mai part de cap llista electoral. Així doncs, responc al perfil de persona preparada i nova que demanda el partit, tant a nivell nacional com a nivell municipal. Una renovació vinculada a la meritocràcia, a les persones millor preparades per a desenvolupar la tasca que se'ls encomana. No una renovació de canvi de cares sense sentit. 

• Perquè represento els valors republicans i d’esquerres

Sóc una persona de profundes conviccions republicanes. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, els drets i deures de la ciutadania, la corresponsabilitat, el rigor, la transparència, la vocació de servei... Vaig participar en la redacció de la ponència política d’ERC, ara fa un parell d’anys, en la part dels valors republicans. És quelcom que m’identifica. Sóc una persona clarament d’esquerres. Defenso la transformació de la societat, la justícia social, les llibertats individuals i col·lectives.

• Perquè em fa il·lusió

Crec sincerament que estic en el meu millor moment professional, tinc autèntica devoció per la política municipal (per la proximitat, per la capacitat de solucionar els problemes de la gent, pel contacte directe amb la ciutadania), crec que la meva preparació és un actiu per la candidatura d’ERC a Barcelona, i em fa molta il·lusió poder representar el Casal Enriqueta Gallinat al Cap i Casal.

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Sense comerç de proximitat perdem la identitat

Des de fa anys, Barcelona ha distingit els comerços històrics a través de Paisatge Urbà; es van publicar els llibres «guapos per sempre», on es recollien els comerços de més de 100 anys, i posteriorment els de més de 50 anys. Posteriorment, es va ampliar a tots els centres històrics de la ciutat, identificant 108 establiments emblemàtics i 164 establiments destacats.

Els comerços històrics o emblemàtics recullen l’esforç de ciutadans que hi han treballat durant molts anys per mantenir un establiment obert al públic. Representen generacions que, a més de guanyar-se la vida, han realitzat un servei al seu barri i a la ciutat

Es tracta de botigues i establiments que concreten el nostre imaginari de barri, que tenen segell propi i que aporten personalitat al veïnat i a l’entorn. Són petits monuments artístics, per la seva qualitat i pel que representen.

Els comerços emblemàtics són el testimoni viu de dècades de vida a Barcelona que cal preservar, cal garantir-ne la continuïtat en el lloc on estan situats, no només assegurar la restauració dels elements patrimonials que conformen els comerços emblemàtics (façanes, mobiliari, etc.). Barcelona no és un aparador, no és una ciutat museu, és una ciutat viva, i l’activitat econòmica i social que s’hi desenvolupa en defineix la identitat.

Quan el comerç deixa de prestar serveis relacionats amb la vida de la ciutadania de l’entorn i passa a ser un carrer/aparador de serveis per al turisme, el carrer es despersonalitza, es banalitza, perd identitat, malgrat conservar els elements decoratius exteriors dels establiments.

Cal avançar en com s’entén el patrimoni d’una ciutat, evolucionant de les proteccions puntuals d’elements arquitectònics i artístics a les proteccions de conjunt que inclouen tant l’immoble, com el moble i l’immaterial: l’activitat comercial, la cultura, etc.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona sempre hem defensat el comerç de la ciutat. Però ara cal anar més enllà i a més de donar suport a l’activitat comercial, fa molts mesos que fem propostes per tal de lluitar contra els efectes perversos de l’entrada en vigor de la LAU, que afecta principalment aquelles activitats comercials que fa anys i panys que són als nostres barris. Hem demanat que s’estudiï el degoteig constant de tancament de comerços, hem fet propostes de revitalització del comerç, hem demanat un informe sobre els comerços afectats per la LAU, hem instat a catalogar com a patrimoni moble i immaterial de la ciutat els comerços emblemàtics, hem proposat fer un cens de comerços emblemàtics que ens permeti actuar amb polítiques públiques per preservar aquestes activitats. Però sembla que l’Alcalde Trias no té la voluntat d’aplicar aquestes mesures; sembla que l’Alcalde Trias està més preocupat per preservar el moble (l’aparador) que no pas l’activitat que dóna servei a la ciutadania.

Cal emprendre mesures immediates per a la protecció del comerç històric i emblemàtic de la ciutat. Cada setmana tanquen botigues i comerços emblemàtics. A aquest ritme acabarem l’any amb un comerç totalment mancat d’identitat i d’història. Cal que se suspengui temporalment la tramitació del canvi de llicències o canvi d’ús en aquests locals singulars de la ciutat mentre aquestes no s’apliquen aquestes noves polítiques, aquestes noves mesures. D’aquesta manera s’aturaria el procés del canvi d’ús de l’activitat de tots els comerços afectats.

Entenem que la suspensió temporal de la tramitació permetria protegir els comerços emblemàtics fins que es desenvolupin totes aquestes mesures. Si no, ens pot passar que quan tinguem tota la normativa enllestida ja no quedin comerços per protegir.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.

10 famílies

10 de les 17 famílies que han demanat que l’escolarització dels seus fills no es faci en català són de Barcelona. 10 famílies, 18 alumnes de 176.000, un 0,01% del total.

A Barcelona hi ha 10 famílies que desitgen que els seus fills siguin monolingües. 10 famílies que prefereixen limitar l’aprenentatge dels seus fills avantposant una ideologia política al bé dels seus descendents. 10 famílies que prefereixen restar coneixements als seus fills que no pas enriquir-los culturalment.

El fet és que el model d’inversió lingüística s’ha demostrat un model d’èxit, de cohesió social. A nivell educatiu els alumnes a Catalunya assoleixen el coneixement del català de la mateixa manera que aprenen el castellà, tal com afirma el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. Demostra, doncs, que l’adquisició del castellà està garantida en aquest model. D’altra banda l’informe PISA de l’OCDE constata que el nivell de coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya és elevat i, en el cas del castellà, fins i tot superior a la mitjana de l’estat espanyol.

La immersió lingüística a Catalunya ha estat emulada, elogiada i reconeguda arreu. Un sistema amb necessitats de millora, però que ha comportat un coneixement i un ús del català difícils d’assolir d0altra forma.

Des del punt de vista social el model d’immersió lingüística ha contribuït a evitar la fractura social entre comunitats lingüístiques diferenciades. L’escola, estenent el coneixement i l’ús social del català, garantint l’aprenentatge i el domini del castellà i, no segregant en centres o classes diferenciades als alumnes per motius lingüístics,  ha permès que la llengua no sigui motiu de fractura social i faciliti l’establiment d’una sola comunitat a Catalunya.

Els atacs constants al sistema d’immersió lingüística dels nostres centres educatius són indignes, injustificats, carregats d’odi irracional, d’intolerància i d’ignorància. Uns pares que volen menys coneixements i habilitats lingüístiques pels seus fills no fan de bons pares.

Es poden evitar les «retallades»?

L’acord per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya signat entre CiU i ERC es basa en dos pilars: la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya i el canvi en les polítiques pressupostàries de la Generalitat de Catalunya.

ERC vetlla i vetllarà per garantir que el referèndum es convoqui i per aprovar uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya el més socialment justos que sigui possible.

Ara bé, tots sabem que els propers pressupostos de la Generalitat no es correspondran amb allò que els catalans i les catalanes mereixen, i no seran proporcionals a l’esforç tributari que fem tots els que vivim a Catalunya. Aquests pressupostos vindran condicionats per l’estat espanyol que obliga a la Generalitat de Catalunya a reduir la previsió de despesa en uns 4.000 milions d’euros respecte el 2012.

Atenent a que aquest és el marc, miro de desgranar alternatives a aquesta situació injusta.

La Generalitat fa «retallades»?

De fet la resposta és NO. Quan un retalla ho fa perquè disposa de quelcom per retallar. En el cas dels pressupostos de la Generalitat, els diners no els té la Generalitat! Els diners, no ho oblidem, són a Madrid; l’estat espanyol ha dit que aportarà 4.000M€ menys aquest 2013 (dels impostos que paguem nosaltres, els catalans), i per tant el que ha de fer el Govern de la Generalitat és preveure aquesta situació i decidir quines partides són irrenunciables i quines poden disposar de menys aportació econòmica.

Cal tenir en compte que actualment el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja es dedica a sanitat, educació i serveis socials. És a dir hi ha poc marge de maniobra.

Aquí rau la importància del Concert Econòmic. Si tu tens la clau i la caixa pots decidir quan et gastes, quan inverteixes i on ho fas. Quan tu no tens ni la clau ni la caixa, tan sols pots gestionar els diners que et donen.

La Generalitat podria disposar de més efectiu?

La resposta és rotundament SÍ! Hi ha diverses opcions:

La Generalitat no hauria d’ajustar encara més el seu pressupost aquest 2013 si l’estat espanyol renunciés a una quarta part de l’espoli fiscal anual als catalans i catalanes. Tot sembla apuntar, però, que l’estat no pensa renunciar als 16.000 milions d’euros que els catalans donem, «solidàriament», cada any.

Una altra opció seria que l’estat espanyol donés a la Generalitat de Catalunya la meitat del que ens deu. Madrid no ha pagat a la Generalitat 8.000 milions d’euros que estaven previstos als pressupostos generals de l’estat. Per les informacions que hi ha actualment, tampoc sembla que l’estat espanyol tingui intencions de pagar el que deu a Catalunya.

La Unió Europea està flexibilitzant el sostre de dèficit de l’estat espanyol per aquest 2013, i el situa prop del 4,5%. Des de Madrid, enlloc de repartir aquest sostre de forma justa entre les autonomies, que són les que sostenen la sanitat, els serveis socials i l’educació, el que fa és mantenir el sostre de dèficit, en el cas de Catalunya, a un 0,7% el 2013 (el 2012 era d’un 1,5%). Cada 0,1% de diferència implica 200 milions d’euros. Tan sols que el sostre de dèficit de Catalunya s’elevés al 2,3% ja no caldria ajustar els pressupostos el 2013. Tampoc sembla que el Ministre Montoro estigui treballant en aquesta línia.

La Generalitat pot mirar d’obtenir més ingressos a través dels impostos que es cobren directament a Catalunya. ERC ha proposat diverses alternatives per tal de fer pagar una mica més a aquells sectors econòmics que encara poden, com en el cas de l’impost sobre les entitats financeres. El joc brut de l’estat, però, ha fet que espanya estipuli un impost a aquestes entitats d’un 0% (sí, un 0%), és a dir, que no els costarà un sol euro, però evitant així que altres administracions puguin obtenir ingressos provinents d’aquest impost.

Posarem l’accent en reduir o extingir partides pressupostàries concretes, com el concert econòmic a les escoles d’elit, però sense oblidar que són la xocolata del lloro. En aquest cas concret parlem de 22 milions d’euros.

I l’estat espanyol no podria reduir la seva despesa?

La resposta torna a ser SÍ, sens dubte! Des d’ERC els hem fet algunes propostes:

Evitar la despesa diària de 47 milions d’euros en defensa. Evitant aquesta despesa durant 10 dies ja no caldria fer cap retallada en educació. Comprant un submarí menys no caldria fer cap retallada en sanitat.

Tancar els ministeris sense competències, com Educació, Cultura, Sanitat, Habitatge.

Perseguir el frau fiscal i l’evasió d’impostos. La competència és exclusiva de l’estat espanyol, però sembla que no és gaire eficient en la tasca inspectora... La Generalitat de Catalunya no ho pot fer: no tenim ni inspectors ni agència tributària.

En resum: la Generalitat de Catalunya tan sols podrà tenir un pressupost digne, d'acord amb el que ens mereixem tots els que vivim a Catalunya, quan siguem independents. Tenim pressa.