El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

La majoria silenciosa

Després de l'èxit rotund i històric de l'ANC per l'organització de la cadena humana per la independència, la VIA CATALANA, el Ministre de l'Interior del govern de l'estat espanyol, Jorge Fernández Díaz (germà de l'etern alcaldable del PP a Barcelona) posava de relleu que la majoria de la ciutadania catalana restava silenciosa, sense sortir de casa per la Diada.

No acabo d'atinar si el ministre ho deia pels més de 6.999.900 catalans i catalanes que no van sortir de casa per anar als actes organitzats pel PP o si ho deia pels 5.400.000 catalans que no van participar activament en la Via Catalana (caldria afegir-hi els catalans i catalanes que van organitzar cadenes arreu del món). El que és cert és que la majoria de ciutadans, per les raons que sigui, no van participar ni en els actes organitzats per partits espanyolistes ni en la cadena humana organitzada des de les entitats.

Així doncs, el ministre de l'interior de l'estat espanyol i jo coincidim en una part del diagnòstic: hi ha un gruix important de catalans i catalanes que no acabem d'atinar a saber què pensen. Malauradament no coincidim en la solució; jo crec que per saber què pensen al respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya el més fàcil és preguntar-los-ho. El Ministre creu que és millor no preguntar-ho, perquè ell ja ho endevina.

En democràcia, al meu entendre (no segons l'entendre del govern espanyol), si un govern vol saber el parer de la ciutadania, simplement es fa una pregunta. És així de senzill. Si volem saber què en pensen els catalans i catalanes (hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) al respecte de la proposta d'independència, preguntem-los-ho! De què té por al govern espanyol? Té por de la democràcia? Si estan tant segurs que la majoria silenciosa és partidària de romandre sota la custòdia espanyola, perquè volen impedir que s'expressin?

Que més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes s'organitzin per expressar de forma cívica, pacífica i democràtica la seva voluntat de fer un nou país, no és una quimera com deia algú, sinó que és motiu de reflexió per part del govern de Catalunya.

Cal que la majoria parlamentària que ja hi ha a favor del Dret a Decidir posi fil a l'agulla per convocar un referèndum el més aviat possible, l'any 2014. Cal que el govern de la Generalitat de Catalunya acceleri el procés de construcció d'estructures d'estat, com pot ser la Hisenda Catalana. Cal que s'intensifiqui la internacionalització del procés que hem iniciat. Cal estar preparats per gestionar el dia després del referèndum perquè, em sap greu senyor ministre, estic plenament convençut que el SÍ guanyarà àmpliament el NO.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.

Es poden evitar les «retallades»?

L’acord per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya signat entre CiU i ERC es basa en dos pilars: la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya i el canvi en les polítiques pressupostàries de la Generalitat de Catalunya.

ERC vetlla i vetllarà per garantir que el referèndum es convoqui i per aprovar uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya el més socialment justos que sigui possible.

Ara bé, tots sabem que els propers pressupostos de la Generalitat no es correspondran amb allò que els catalans i les catalanes mereixen, i no seran proporcionals a l’esforç tributari que fem tots els que vivim a Catalunya. Aquests pressupostos vindran condicionats per l’estat espanyol que obliga a la Generalitat de Catalunya a reduir la previsió de despesa en uns 4.000 milions d’euros respecte el 2012.

Atenent a que aquest és el marc, miro de desgranar alternatives a aquesta situació injusta.

La Generalitat fa «retallades»?

De fet la resposta és NO. Quan un retalla ho fa perquè disposa de quelcom per retallar. En el cas dels pressupostos de la Generalitat, els diners no els té la Generalitat! Els diners, no ho oblidem, són a Madrid; l’estat espanyol ha dit que aportarà 4.000M€ menys aquest 2013 (dels impostos que paguem nosaltres, els catalans), i per tant el que ha de fer el Govern de la Generalitat és preveure aquesta situació i decidir quines partides són irrenunciables i quines poden disposar de menys aportació econòmica.

Cal tenir en compte que actualment el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja es dedica a sanitat, educació i serveis socials. És a dir hi ha poc marge de maniobra.

Aquí rau la importància del Concert Econòmic. Si tu tens la clau i la caixa pots decidir quan et gastes, quan inverteixes i on ho fas. Quan tu no tens ni la clau ni la caixa, tan sols pots gestionar els diners que et donen.

La Generalitat podria disposar de més efectiu?

La resposta és rotundament SÍ! Hi ha diverses opcions:

La Generalitat no hauria d’ajustar encara més el seu pressupost aquest 2013 si l’estat espanyol renunciés a una quarta part de l’espoli fiscal anual als catalans i catalanes. Tot sembla apuntar, però, que l’estat no pensa renunciar als 16.000 milions d’euros que els catalans donem, «solidàriament», cada any.

Una altra opció seria que l’estat espanyol donés a la Generalitat de Catalunya la meitat del que ens deu. Madrid no ha pagat a la Generalitat 8.000 milions d’euros que estaven previstos als pressupostos generals de l’estat. Per les informacions que hi ha actualment, tampoc sembla que l’estat espanyol tingui intencions de pagar el que deu a Catalunya.

La Unió Europea està flexibilitzant el sostre de dèficit de l’estat espanyol per aquest 2013, i el situa prop del 4,5%. Des de Madrid, enlloc de repartir aquest sostre de forma justa entre les autonomies, que són les que sostenen la sanitat, els serveis socials i l’educació, el que fa és mantenir el sostre de dèficit, en el cas de Catalunya, a un 0,7% el 2013 (el 2012 era d’un 1,5%). Cada 0,1% de diferència implica 200 milions d’euros. Tan sols que el sostre de dèficit de Catalunya s’elevés al 2,3% ja no caldria ajustar els pressupostos el 2013. Tampoc sembla que el Ministre Montoro estigui treballant en aquesta línia.

La Generalitat pot mirar d’obtenir més ingressos a través dels impostos que es cobren directament a Catalunya. ERC ha proposat diverses alternatives per tal de fer pagar una mica més a aquells sectors econòmics que encara poden, com en el cas de l’impost sobre les entitats financeres. El joc brut de l’estat, però, ha fet que espanya estipuli un impost a aquestes entitats d’un 0% (sí, un 0%), és a dir, que no els costarà un sol euro, però evitant així que altres administracions puguin obtenir ingressos provinents d’aquest impost.

Posarem l’accent en reduir o extingir partides pressupostàries concretes, com el concert econòmic a les escoles d’elit, però sense oblidar que són la xocolata del lloro. En aquest cas concret parlem de 22 milions d’euros.

I l’estat espanyol no podria reduir la seva despesa?

La resposta torna a ser SÍ, sens dubte! Des d’ERC els hem fet algunes propostes:

Evitar la despesa diària de 47 milions d’euros en defensa. Evitant aquesta despesa durant 10 dies ja no caldria fer cap retallada en educació. Comprant un submarí menys no caldria fer cap retallada en sanitat.

Tancar els ministeris sense competències, com Educació, Cultura, Sanitat, Habitatge.

Perseguir el frau fiscal i l’evasió d’impostos. La competència és exclusiva de l’estat espanyol, però sembla que no és gaire eficient en la tasca inspectora... La Generalitat de Catalunya no ho pot fer: no tenim ni inspectors ni agència tributària.

En resum: la Generalitat de Catalunya tan sols podrà tenir un pressupost digne, d'acord amb el que ens mereixem tots els que vivim a Catalunya, quan siguem independents. Tenim pressa.

On rau la sobirania?

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "Sobirania del poble o dels despatxos de la Moncloa?"

(...) "Els independentistes i republicans defensem una forma d’entendre la ciutat que no és nova però segurament és la millor. S’anomena democràcia. I es basa en donar a la majoria la legitimitat per regir, per governar el destí de tota la nostra comunitat. Per saber quina és la voluntat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes només hi ha un camí en democràcia: preguntar, consultar, demanar a la ciutadania què vol." (...)

Llegiu-ne més...

Marquem un rumb per Barcelona?

Fa poc més de 3 anys, a l’octubre de 2010, el Sr. Trias va presentar una campanya, amb un gran despertador a les mans, per cridar a la ciutadania per a que «entre tots despertem Barcelona». Finalment la ciutadania ha despertat, però Barcelona continua adormida. Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; fa poques setmanes el Parlament de Catalunya va marcar el rumb de la nostra nació, i la seva capital, Barcelona, no està tenint ni el paper protagonista ni el lideratge que li correspon. Un canvi de conjuntura política, econòmica i social tant contundent hauria d’implicar un canvi profund en les dinàmiques i les polítiques desenvolupades des de la capital del país. Però no es veu aquest canvi, ans al contrari.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els barcelonins i barcelonines van donar un suport molt majoritari (del 60%) a les opcions polítiques que reconeixem la sobirania del poble de Catalunya (un 30% CiU, un 13% ERC, un 12% ICV, un 4% CUP i un 1% SI), mentre les opcions unionistes tan sols van aconseguir un 35% dels vots (un 15% PP, un 12% PSC i un 8% C’s). El Consell de Ciutat, el màxim òrgan de participació ciutadana de la nostra ciutat, està a punt d’aprovar una Declaració a favor del dret a decidir. Així doncs la ciutadania ha parlat, ha expressat quin és el seu horitzó col·lectiu, i l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar en conseqüència.

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes, un objectiu molt més engrescador i molt més compartit que no organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern: construir la capital d’un nou país. 

Exercir el dret a decidir després de definir-nos com a subjecte polític i jurídic sobirà és una autèntica «revolució democràtica» i l’Ajuntament de Barcelona no es pot mostrar impassible davant aquest revolució que està vivint el nostre país. Així doncs, estem vivint el moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania demana als seus representants que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. I els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, ERC, DCat, RCat ho tenim molt clar. Estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Exigim al govern municipal que, més enllà de la gestió del dia a dia de la ciutat, defineixi un fil argumental clar i en consonància amb la voluntat del poble. Els petits projectes, propostes, accions, mesures que van aprovant són arbres que no els deixen veure el bosc, un bosc que esdevé anàrquic, sense planificació, que no s’entén. L’esforç per anar aprovant projectes aïllats els fa perdre coherència en l’acció global del govern, desdibuixa el relat.

És més, en el context nacional que estem vivint no s’entén que CiU tanqui acords amb el PP. De fet no ho entén ningú! No és el moment de la geometria variable, és el moment de fixar una fita, un rumb, un horitzó. Si no es té un projecte clar per la ciutat, no es pot definir una estratègia per caminar cap aquesta ciutat desitjada. Si no es defineix una estratègia no es poden marcar directrius polítiques clares, no hi  ha model de ciutat. I és en aquest punt en el que ens trobem; 20 mesos després de les eleccions, encara no ha vist ningú cap a on vol anar el govern, quina estratègia té ni quines directrius polítiques pretén.

Sr. Trias, els ciutadans no esperem del govern municipal que digui que cal que Barcelona lideri el país, esperem que ho faci.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

L’Alcalde ha de decidir si vol que Barcelona vagi fent o vol donar una empenta a Barcelona perquè sigui la capital d’una Catalunya Independent. Si vol liderar una Barcelona que encapçali l’associació de municipis per la independència o vol gestionar el dia a dia d’una ciutat perifèrica de l’estat espanyol. Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona defensem un model de ciutat capital del país, una ciutat orgullosa, que exigeix el que li pertoca i que decideix sobre les seves infraestructures, i no el d’una ciutat colonial, capital d’una remota província del nord est peninsular, sotmesa al poder de Madrid que defensen altres.

Ser Batlle de Barcelona té unes connotacions que van molt més enllà de la mera gestió del dia a dia de la ciutat. Per drets històrics, per dignitat i herència històrica, el Batlle de Barcelona és el «segon president» de Catalunya. En tenim alguns exemples, com Joan Pere Fontanella, Batlle de Barcelona, que quan emmetzinen Pau Claris (President de la Generalitat), agafa les regnes de la nació. Rafael Casanova, que va liderar la defensa de les llibertats dels catalans i de la Barcelona independent, al 1714. I el Dr. Robert, cabdill de la independència econòmica de Catalunya, protagonitzant el tancament de Caixes a principis del s. XX (1901).

Així doncs cal que l’Alcalde lideri, i si ho vol fer podrà comptar amb els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona; nosaltres estem compromesos en fer avançar la capital de Catalunya en sintonia amb el país, a treballar com hem fet sempre per l’interès públic, sense partidismes, sense apriorismes, i amb la voluntat de fer una ciutat millor.