Fem la República Catalana

El 21D el 80% dels catalans i catalanes exercir el nostre dret a vot en unes eleccions il·legítimes, convocades il·legalment pel Govern de l’Estat, sota amenaces judicials, amb ostatges polítics i associatius a Estremera i a Soto del Real, amb una Junta Electoral Central parcial al dictat del gobierno, amb els piolins al carrer,… és a dir, vam votar en un estat d’excepció, amb els àrbitres comprats i en camp contrari.

Malgrat tot, el #21D va deixar aquests resultats:

1. Status quo, tendint a la recentralització (PP + C's): 29,6%
2. Fer una revisió light de la constitució (PSC): 13,9%
3. Fer la República Espanyola (Podemos + Comuns): 7,5%
4. Fer la República Catalana (ERC, CUP, PDeCAT): 47,5%
5. Altres (sense representació al Parlament) 1,5%

I ara què? Doncs ara toca aplicar els resultats. Aplicar els resultats vol dir, de forma immediata, revertir els efectes de l’aplicació de l’Art. 155 (hi ha feina per mesos) i recuperar totes les lleis socials que el Tribunal Constitucional va tirar enrere. Cal recuperar les eines per la internacionalització de la nostra economia, cercar noves empreses per substituir les que han canviat la seva seu social i aixecar la pressió sobre els nostres centres educatius. Cal revertir els efectes de la decisió arbitrària d’Hisenda sobre l’IVA dels centres culturals i continuar defensant el nostre patrimoni cultural i artístic.

El 2017 la ciutadania hem posat els fonaments de la República Catalana i hem internacionalitzat la nostra voluntat republicana. Tot el món sap què volem fer, i que ho volem fer per la via democràtica. Tot el món ha vist que hem validat a les urnes el nostre projecte de República, malgrat la repressió de l’Estat. El 2017 ens hem estructurat per defensar els nostres drets i deures col·lectius. Els CDR, l’ANC i ÒMNIUM en són una expressió evident.

El 2018 cal continuar el nostre camí cap al reconeixement i la consolidació de la República Catalana. És necessari fer créixer el suport a la República, sobretot a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. No sabem quant temps necessitarem per fer-ho, uns mesos, potser un any, però si el govern republicà i la ciutadania treballem plegats, caminem junts i ferms per defensar el nostre projecte col·lectiu és evident que ho aconseguirem.

El 2019 serà clau. El 9 de juny de 2019 hi ha eleccions municipals i europees. És impossible no fer un paral·lelisme històric amb les eleccions municipals del 1931, a les que els republicans a Catalunya van obtenir 2/3 dels regidors. És clar que una victòria republicana aclaparadora el 9 de juny del 2019 podria esdevenir el cop definitiu per establir la República Catalana. Ho haurem d'aconseguir!

El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Que l'estat compleixi amb Barcelona!

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona de juliol de 1997 va aprovar per unanimitat l’avantprojecte de llei especial de Barcelona, que el 30 de desembre de 1998 es va concretar en la Llei 22/1998, de la Carta Municipal de Barcelona. Posteriorment el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual es regula el Règim especial del municipi de Barcelona, va esdevenir l’aixopluc estatal de la Carta Municipal.

La Carta Municipal de Barcelona determina les competències especials de l’Ajuntament de Barcelona i el seu Règim financer especial.

Malgrat fa 7 anys de l’aprovació definitiva d’aquesta llei, encara ara no es dóna compliment a allò que estableix la Carta Municipal. Ve a ser el mateix conte que amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’estat espanyol incompleix reiteradament la llei.

L’Ajuntament de Barcelona ha declarat en incomptables ocasions la necessitat de donar compliment a la Carta Municipal. Aquests 7 anys han estat plens de peticions, demandes, precs per tal de donar compliment a la llei, però l’estat mai s’ha mostrat disposat a atorgar a l’Ajuntament de Barcelona el rol que estableix la Carta Municipal pel que fa al govern de les infraestructures (tren, port, aeroport), ni a desenvolupar el règim financer especial de Barcelona (com la participació de Barcelona en els tributs de l’estat).

Des del consistori hem lamentat la manca d'impuls i lideratge per a desenvolupar alguns dels temes fonamentals de la Carta Municipal de Barcelona en el seu tram estatal: la justícia de proximitat, el règim financer especial, la participació de l'Ajuntament de Barcelona en la gestió de les infraestructures estratègiques per la ciutat. Hem denunciat l’incompliment sistemàtic del govern de l’estat amb el règim financer especial de Barcelona, hem demanat constituir una comissió paritària formada per l’Ajuntament de Barcelona i AENA per tal de participar directament tant en la definició de la gestió de l’aeroport, com del proper model aeroportuari i convertir l’Aeroport de Barcelona en un aeroport intercontinental de referència; hem demanat que es doni compliment a l’Estatut d’Autonomia i la Carta Municipal de Barcelona pel que fa a la referència a la participació de les institucions catalanes en la gestió d’infraestructures i serveis i béns de domini públic; hem demanat emprendre mesures legals quan des de l’estat s’han infringit articles (com el 69) de la Carta Municipal de Barcelona per part del Decret - Llei 8/2010, de 20 de maig, en el seu article 14.2 (que prohibia endeutar-se als municipis l’any 2011 i que finalment el Govern central va rectificar); hem instat el Govern municipal a complir els acords de Plenari de cara a defensar davant les administracions competents el finançament especial que té reconegut i encara no desenvolupat la ciutat de Barcelona...

L’acord dels independentistes amb el govern municipal per a l’aprovació del PAM incorporava un punt en referència a la Carta Municipal:

«Exercir el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona atorga a l’Ajuntament de Barcelona, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures: port, aeroport i serveis ferroviaris (Rodalies i AVE)».

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, volem que l’Ajuntament de Barcelona exerceixi el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona li atorga, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures, organització i règim financer.

Exigim a totes les administracions respecte a la Llei i a les competències que la Carta Municipal atribueix a Barcelona, així com el compliment íntegre de les Lleis 1/2006, de 13 de març, i 22/1998, de 30 de desembre. I ens comprometem a actuar amb tots els mitjans disponibles front a qualsevol legislació que pretengui laminar les competències que ens són pròpies.

Cal que fem una proposta d’orgull de ciutat, de capital, que no deixa que li prenguin el número. Tenim uns drets i uns deures que volem exercir. La llei ens atorga capacitat d’autogovernança, i no pretenem renunciar-hi. L’Ajuntament de Barcelona ha de fer un pas ferm, exigir respecte a la seva especificitat com a gran ciutat, com a capital de Catalunya i fer valdre els seus drets i obligacions.

Barcelona vol i pot governar les seves infraestructures, Barcelona vol i pot decidir com s’organitza. Barcelona vol i pot desenvolupar el seu règim financer especial

Federació, Confederació o Independència?

A Catalunya hi ha molts independentistes, bastants federalistes i alguns (pocs) confederalistes. De fet, segons totes les enquestes publicades els partidaris del SÍ en un referèndum sobre la independència de Catalunya aplegarien aproximadament el 65% dels vots si la consulta es produís avui.

Tots plegats, independentistes, federalistes i confederalistes, pretenem el mateix objectiu: canviar el marc de la  nostra relació amb l’estat espanyol, tractar-nos d’igual a igual. Així doncs els independentistes, els federalistes i els confederalistes hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord en fer el primer pas imprescindible per assolir el nostre objectiu: ser lliures per poder decidir com ens volem relacionar amb l’estat espanyol.

La llibertat per decidir és el requisit previ per tal que dues nacions es confederin o es federin, cal que les dues parts hi estiguin disposades i triïn lliurement. Independentistes, federalistes i confederalistes hauríem de defensar tots junts el procés de secessió de l’estat espanyol per, una vegada essent independents, decidir quin tipus de vinculació pretenem amb l’estat espanyol, i proposar-ho.

Qui a dia d'avui defensi i pretengui canviar la relació amb Madrid dins el marc constitucional espanyol per tal de construir una federació o confederació, sense un procés secessionista previ, o bé s’enganya o bé pretén enredar la ciutadania. A Espanya no hi ha cap intenció de federar-se o confederar-se amb Catalunya. Ho han dit per activa i per passiva tots els governs, i no hi ha cap partit estatal que ho proposi; com a mínim no n’hi ha cap amb possibilitats de guanyar unes eleccions en el futur proper.

Una Catalunya independent seria lliure per poder proposar (o no) vincles amb l’estat espanyol (o amb qualsevol altre estat), negociar aquests vincles, i si hi ha un acord satisfactori, materialitzar-los. Pretendre negociar noves relacions partint d’una posició d’inferioritat, és fer volar coloms, marejar la perdiu.

La manifestació de l’11 de setembre va posar sobre la taula la necessitat que el poble de Catalunya prengui les regnes del seu futur. Des d’ERC (i des d’altres formacions polítiques) defensem que el poble de Catalunya és sobirà per decidir el seu futur, el futur de Catalunya. De cap de les maneres pretenem decidir el futur de la resta de l’estat. Catalunya no pot decidir que Espanya es confederi o es federi amb Catalunya. Per tant, una opció confederalista o federalista al referèndum que es realitzarà l’any vinent implicaria prendre una decisió sobre el futur del poble veí. I si la resta de l’estat no vol confederar-se o federar-se? Això ho han de decidir ells! De la mateixa manera que els catalans volem poder decidir el nostre futur col·lectiu no és pertinent pretendre decidir el futur col·lectiu de la resta de l’estat.

Els catalans i catalanes el 25 de novembre vam expressar clarament la nostra voluntat de decidir. El poble de Catalunya és sobirà per decidir el seu futur, i només des de la plena llibertat nacional podrem plantejar a l’estat espanyol opcions federalistes o confederalistes, si és que la ciutadania ho creu convenient. La decisió, però, s’haurà de prendre un cop Catalunya sigui un nou estat dins de la Unió Europea, i no abans.