L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.

Es poden evitar les «retallades»?

L’acord per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya signat entre CiU i ERC es basa en dos pilars: la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya i el canvi en les polítiques pressupostàries de la Generalitat de Catalunya.

ERC vetlla i vetllarà per garantir que el referèndum es convoqui i per aprovar uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya el més socialment justos que sigui possible.

Ara bé, tots sabem que els propers pressupostos de la Generalitat no es correspondran amb allò que els catalans i les catalanes mereixen, i no seran proporcionals a l’esforç tributari que fem tots els que vivim a Catalunya. Aquests pressupostos vindran condicionats per l’estat espanyol que obliga a la Generalitat de Catalunya a reduir la previsió de despesa en uns 4.000 milions d’euros respecte el 2012.

Atenent a que aquest és el marc, miro de desgranar alternatives a aquesta situació injusta.

La Generalitat fa «retallades»?

De fet la resposta és NO. Quan un retalla ho fa perquè disposa de quelcom per retallar. En el cas dels pressupostos de la Generalitat, els diners no els té la Generalitat! Els diners, no ho oblidem, són a Madrid; l’estat espanyol ha dit que aportarà 4.000M€ menys aquest 2013 (dels impostos que paguem nosaltres, els catalans), i per tant el que ha de fer el Govern de la Generalitat és preveure aquesta situació i decidir quines partides són irrenunciables i quines poden disposar de menys aportació econòmica.

Cal tenir en compte que actualment el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja es dedica a sanitat, educació i serveis socials. És a dir hi ha poc marge de maniobra.

Aquí rau la importància del Concert Econòmic. Si tu tens la clau i la caixa pots decidir quan et gastes, quan inverteixes i on ho fas. Quan tu no tens ni la clau ni la caixa, tan sols pots gestionar els diners que et donen.

La Generalitat podria disposar de més efectiu?

La resposta és rotundament SÍ! Hi ha diverses opcions:

La Generalitat no hauria d’ajustar encara més el seu pressupost aquest 2013 si l’estat espanyol renunciés a una quarta part de l’espoli fiscal anual als catalans i catalanes. Tot sembla apuntar, però, que l’estat no pensa renunciar als 16.000 milions d’euros que els catalans donem, «solidàriament», cada any.

Una altra opció seria que l’estat espanyol donés a la Generalitat de Catalunya la meitat del que ens deu. Madrid no ha pagat a la Generalitat 8.000 milions d’euros que estaven previstos als pressupostos generals de l’estat. Per les informacions que hi ha actualment, tampoc sembla que l’estat espanyol tingui intencions de pagar el que deu a Catalunya.

La Unió Europea està flexibilitzant el sostre de dèficit de l’estat espanyol per aquest 2013, i el situa prop del 4,5%. Des de Madrid, enlloc de repartir aquest sostre de forma justa entre les autonomies, que són les que sostenen la sanitat, els serveis socials i l’educació, el que fa és mantenir el sostre de dèficit, en el cas de Catalunya, a un 0,7% el 2013 (el 2012 era d’un 1,5%). Cada 0,1% de diferència implica 200 milions d’euros. Tan sols que el sostre de dèficit de Catalunya s’elevés al 2,3% ja no caldria ajustar els pressupostos el 2013. Tampoc sembla que el Ministre Montoro estigui treballant en aquesta línia.

La Generalitat pot mirar d’obtenir més ingressos a través dels impostos que es cobren directament a Catalunya. ERC ha proposat diverses alternatives per tal de fer pagar una mica més a aquells sectors econòmics que encara poden, com en el cas de l’impost sobre les entitats financeres. El joc brut de l’estat, però, ha fet que espanya estipuli un impost a aquestes entitats d’un 0% (sí, un 0%), és a dir, que no els costarà un sol euro, però evitant així que altres administracions puguin obtenir ingressos provinents d’aquest impost.

Posarem l’accent en reduir o extingir partides pressupostàries concretes, com el concert econòmic a les escoles d’elit, però sense oblidar que són la xocolata del lloro. En aquest cas concret parlem de 22 milions d’euros.

I l’estat espanyol no podria reduir la seva despesa?

La resposta torna a ser SÍ, sens dubte! Des d’ERC els hem fet algunes propostes:

Evitar la despesa diària de 47 milions d’euros en defensa. Evitant aquesta despesa durant 10 dies ja no caldria fer cap retallada en educació. Comprant un submarí menys no caldria fer cap retallada en sanitat.

Tancar els ministeris sense competències, com Educació, Cultura, Sanitat, Habitatge.

Perseguir el frau fiscal i l’evasió d’impostos. La competència és exclusiva de l’estat espanyol, però sembla que no és gaire eficient en la tasca inspectora... La Generalitat de Catalunya no ho pot fer: no tenim ni inspectors ni agència tributària.

En resum: la Generalitat de Catalunya tan sols podrà tenir un pressupost digne, d'acord amb el que ens mereixem tots els que vivim a Catalunya, quan siguem independents. Tenim pressa.

Que l'estat compleixi amb Barcelona!

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona de juliol de 1997 va aprovar per unanimitat l’avantprojecte de llei especial de Barcelona, que el 30 de desembre de 1998 es va concretar en la Llei 22/1998, de la Carta Municipal de Barcelona. Posteriorment el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual es regula el Règim especial del municipi de Barcelona, va esdevenir l’aixopluc estatal de la Carta Municipal.

La Carta Municipal de Barcelona determina les competències especials de l’Ajuntament de Barcelona i el seu Règim financer especial.

Malgrat fa 7 anys de l’aprovació definitiva d’aquesta llei, encara ara no es dóna compliment a allò que estableix la Carta Municipal. Ve a ser el mateix conte que amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’estat espanyol incompleix reiteradament la llei.

L’Ajuntament de Barcelona ha declarat en incomptables ocasions la necessitat de donar compliment a la Carta Municipal. Aquests 7 anys han estat plens de peticions, demandes, precs per tal de donar compliment a la llei, però l’estat mai s’ha mostrat disposat a atorgar a l’Ajuntament de Barcelona el rol que estableix la Carta Municipal pel que fa al govern de les infraestructures (tren, port, aeroport), ni a desenvolupar el règim financer especial de Barcelona (com la participació de Barcelona en els tributs de l’estat).

Des del consistori hem lamentat la manca d'impuls i lideratge per a desenvolupar alguns dels temes fonamentals de la Carta Municipal de Barcelona en el seu tram estatal: la justícia de proximitat, el règim financer especial, la participació de l'Ajuntament de Barcelona en la gestió de les infraestructures estratègiques per la ciutat. Hem denunciat l’incompliment sistemàtic del govern de l’estat amb el règim financer especial de Barcelona, hem demanat constituir una comissió paritària formada per l’Ajuntament de Barcelona i AENA per tal de participar directament tant en la definició de la gestió de l’aeroport, com del proper model aeroportuari i convertir l’Aeroport de Barcelona en un aeroport intercontinental de referència; hem demanat que es doni compliment a l’Estatut d’Autonomia i la Carta Municipal de Barcelona pel que fa a la referència a la participació de les institucions catalanes en la gestió d’infraestructures i serveis i béns de domini públic; hem demanat emprendre mesures legals quan des de l’estat s’han infringit articles (com el 69) de la Carta Municipal de Barcelona per part del Decret - Llei 8/2010, de 20 de maig, en el seu article 14.2 (que prohibia endeutar-se als municipis l’any 2011 i que finalment el Govern central va rectificar); hem instat el Govern municipal a complir els acords de Plenari de cara a defensar davant les administracions competents el finançament especial que té reconegut i encara no desenvolupat la ciutat de Barcelona...

L’acord dels independentistes amb el govern municipal per a l’aprovació del PAM incorporava un punt en referència a la Carta Municipal:

«Exercir el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona atorga a l’Ajuntament de Barcelona, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures: port, aeroport i serveis ferroviaris (Rodalies i AVE)».

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, volem que l’Ajuntament de Barcelona exerceixi el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona li atorga, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures, organització i règim financer.

Exigim a totes les administracions respecte a la Llei i a les competències que la Carta Municipal atribueix a Barcelona, així com el compliment íntegre de les Lleis 1/2006, de 13 de març, i 22/1998, de 30 de desembre. I ens comprometem a actuar amb tots els mitjans disponibles front a qualsevol legislació que pretengui laminar les competències que ens són pròpies.

Cal que fem una proposta d’orgull de ciutat, de capital, que no deixa que li prenguin el número. Tenim uns drets i uns deures que volem exercir. La llei ens atorga capacitat d’autogovernança, i no pretenem renunciar-hi. L’Ajuntament de Barcelona ha de fer un pas ferm, exigir respecte a la seva especificitat com a gran ciutat, com a capital de Catalunya i fer valdre els seus drets i obligacions.

Barcelona vol i pot governar les seves infraestructures, Barcelona vol i pot decidir com s’organitza. Barcelona vol i pot desenvolupar el seu règim financer especial

Federació, Confederació o Independència?

A Catalunya hi ha molts independentistes, bastants federalistes i alguns (pocs) confederalistes. De fet, segons totes les enquestes publicades els partidaris del SÍ en un referèndum sobre la independència de Catalunya aplegarien aproximadament el 65% dels vots si la consulta es produís avui.

Tots plegats, independentistes, federalistes i confederalistes, pretenem el mateix objectiu: canviar el marc de la  nostra relació amb l’estat espanyol, tractar-nos d’igual a igual. Així doncs els independentistes, els federalistes i els confederalistes hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord en fer el primer pas imprescindible per assolir el nostre objectiu: ser lliures per poder decidir com ens volem relacionar amb l’estat espanyol.

La llibertat per decidir és el requisit previ per tal que dues nacions es confederin o es federin, cal que les dues parts hi estiguin disposades i triïn lliurement. Independentistes, federalistes i confederalistes hauríem de defensar tots junts el procés de secessió de l’estat espanyol per, una vegada essent independents, decidir quin tipus de vinculació pretenem amb l’estat espanyol, i proposar-ho.

Qui a dia d'avui defensi i pretengui canviar la relació amb Madrid dins el marc constitucional espanyol per tal de construir una federació o confederació, sense un procés secessionista previ, o bé s’enganya o bé pretén enredar la ciutadania. A Espanya no hi ha cap intenció de federar-se o confederar-se amb Catalunya. Ho han dit per activa i per passiva tots els governs, i no hi ha cap partit estatal que ho proposi; com a mínim no n’hi ha cap amb possibilitats de guanyar unes eleccions en el futur proper.

Una Catalunya independent seria lliure per poder proposar (o no) vincles amb l’estat espanyol (o amb qualsevol altre estat), negociar aquests vincles, i si hi ha un acord satisfactori, materialitzar-los. Pretendre negociar noves relacions partint d’una posició d’inferioritat, és fer volar coloms, marejar la perdiu.

La manifestació de l’11 de setembre va posar sobre la taula la necessitat que el poble de Catalunya prengui les regnes del seu futur. Des d’ERC (i des d’altres formacions polítiques) defensem que el poble de Catalunya és sobirà per decidir el seu futur, el futur de Catalunya. De cap de les maneres pretenem decidir el futur de la resta de l’estat. Catalunya no pot decidir que Espanya es confederi o es federi amb Catalunya. Per tant, una opció confederalista o federalista al referèndum que es realitzarà l’any vinent implicaria prendre una decisió sobre el futur del poble veí. I si la resta de l’estat no vol confederar-se o federar-se? Això ho han de decidir ells! De la mateixa manera que els catalans volem poder decidir el nostre futur col·lectiu no és pertinent pretendre decidir el futur col·lectiu de la resta de l’estat.

Els catalans i catalanes el 25 de novembre vam expressar clarament la nostra voluntat de decidir. El poble de Catalunya és sobirà per decidir el seu futur, i només des de la plena llibertat nacional podrem plantejar a l’estat espanyol opcions federalistes o confederalistes, si és que la ciutadania ho creu convenient. La decisió, però, s’haurà de prendre un cop Catalunya sigui un nou estat dins de la Unió Europea, i no abans.