Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

Prohibir no és impedir

Les declaracions de diversos dirigents polítics de l'estat espanyol aquests dies em recorden sovint a aquella relació paternofilial en la que el pare (o la mare) diu al seu fill (o filla) què es pot fer i què no. L'estat espanyol tracta els catalans i catalanes d'infants als que ens diu que una cosa (votar, expressar a les urnes allò que pensem i que volem) no la podem fer perquè no, i punt.

Els catalans i catalanes, però, som un poble madur, capaç, emprenedor, pioner, que sabem prendre les nostres pròpies decisions sense la tutela de ningú. Un poble que se sap organitzar al voltant d'un projecte comú, engrescador, il·lusionador, compartit per la immensa majoria. Un projecte de reafirmació com a poble, d'expressió de sobirania.

Els catalans i catalanes no acceptem un "perquè no" com a resposta. L'estat espanyol vol exercir una tutela que no li pertoca sobre la nostra voluntat col·lectiva. L'estat, com ho voldria fer un pare o mare sobre el seu fill adult, pretén prohibir que pensem, que construïm, que opinem. Però malgrat ho prohibeixi, no ho podrà impedir.

El tribunal constitucional pot prohibir, però no impedir. El PP, el PSOE, UPyD, C's... poden pretendre prohibir a través de lleis preses sense comptar amb la nostra opinió, però no poden impedir que el poble de Catalunya expressi democràticament el seu anhel. El govern de l'estat pot reiterar tantes vegades com vulgui que la consulta no es pot fer perquè no es pot fer, perquè les lleis que ells han fet així ho impedeixen, però les notres lleis, igualment vàlides, sí que ho permeten!

Podem preveure, de fet estem força segurs, que l'estat espanyol prohibirà a través del Tribunal Constitucional l'expressió democràtica de la voluntat d'un poble, però no acabo de veure com pretén impedir que votem. És per això, pel fet que prohibir no és impedir, que estic convençut que el #9N2014 els catalans i catalanes expressarem lliurement i democràtica la nostra voluntat com a poble. En el meu cas, votaré #SíSí

Oriol Amorós, Alcalde

Demà farà 3 anys que a ERC vam començar un procés de renovació que està duent el partit als millors resultats després de la dictadura. Una renovació que ha comportat el relleu al capdavant de les candidatures i al capdavant del partit: Oriol Junqueras (President i candidat al Parlament), Alfred Bosch (candidat al Congreso de los Diputados), Josep M Terricabras (candidat a l'Eurocambra) i ara toca el relleu a la candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

A ERC de Barcelona estem immersos en un procés de primàries obertes (hi poden participar militants, simpatitzants i amics/gues d'ERC que estiguin inscrits/es fa més de 3 mesos), un procés que ha de servir per escollir el qui molt probablement serà el proper Alcalde de la Capital de la República Catalana.

Avui expresso obertament el meu suport a l'Oriol Amorós. Segurament no és cap sorpresa per molts companys del partit, per molts amics, però vull exposar els motius d'aquest suport.

En primer lloc deixo clar el meu respecte i admiració pels dos candidats. Els coneixo bé a tots dos: amb l'Alfred vam compartir l'experiència del 10A, de la consulta a Barcelona, atès que jo vaig coordinar la consulta a Ciutat Vella; amb l'Oriol hem compartit feina ell com a diputat per Barcelona i jo com a Secretari de Política Parlamentària d'ERC Barcelona, i també altres espais de treball, com la campanya de les municipals de 2011. Crec fermament que tant l'Alfred com l'Oriol tenen moltes virtuts i valors que els fan ser, com són, peces claus pel país.

La responsabilitat dels militants, simpatitzants i amics/gues en aquest procés de primàries no és la de triar aquella persona que ens cau millor, la que ens és més propera, o la que surt més per la tele. La nostra responsabilitat és la de triar qui pugui fer millor d'Alcalde de Barcelona. Hem de triar un magnífic candidat, i el més ben preparat, per poder gestionar la Capital de Catalunya, per poder donar serveis a les persones, per poder construir una opció de govern d'esquerres, per poder bastir ponts amb tota l'esquerra pel dret a decidir.

He expressat en diverses ocasions, i ho torno a fer, la meva admiració per la capacitat dialèctica de l'Alfred, per la seves respostes imperturbables al Congreso de los Diputados. A Madrid necessitem un representant del catalanisme polític de la seva talla, amb les seves capacitats. I la feina a Madrid no s'ha acabat, ni s'acabarà l'any vinent. Encara hi hem de fer molt, hi hem de negociar moltíssim. I no se m'acut ningú amb millors qualitats que l'Alfred per fer aquesta feina.

També he expressat en diverses ocasions la meva admiració per la capacitat d'entesa, de pacte, d'empatia, d'arremangar-se, de trepitjar carrer, de fer xarxa... de l'Oriol. Ser Alcalde de Barcelona requereix d'aquestes qualitats. Cal tenir la ciutat al cap, cal conèixer tots els racons, connectar amb el dia a dia, cal arremangar-se per entomar la gestió, cal ser proper,... totes qualitats en les que l'Oriol destaca.

L'Ajuntament de Barcelona no és un parlament, és l'espai de decisió de les politiques del dia a dia, de la reforma dels carrers, de l'atenció a les necessitats bàsiques, de la trobada diaria amb els problemes quotidians. I crec de forma sincera, que l'Oriol està més ben preparat per aquest repte titànic.

No tothom és el més ben preparat per a tot. En el procés de la construcció d'un nou país i d'una nova Capital d'Estat, cadascú ha de fer allò pel que està més preparat, cadacú ha d'estar a disposició del procés i de la ciutadania per fer allò al que sigui cridat, més enllà de les preferències individuals. El procés, el país ha d'estar per davant dels interessos del partits i de les persones que ens dediquem d'una o altra forma a la política.

La pregunta que ens hem de formular els militants, simpatitzants i amics i amigues d'ERC a Barcelona és: qui està més ben preparat per fer de pal de paller de l'Esquerra pel Dret a Decidir? Qui té més opcions de bastir una majoria al Plenari del Consell Municipal per fer un govern d'esquerres fort? Qui pot ser un millor gestor de la nostra quotidianetat? Qui pot ser millor Alcalde per Barcelona? Per mi no hi ha cap dubte: l'Oriol Amorós.

#JoJunqueras #JoTerricabras #JoBosch #JoAmorós

Barcelona tindrà un Consell Assessor per a la construcció de la Capital d'Estat

Una capital és a un país el que el cervell és al cos humà. Les capitals són el centre, el resum i el símbol de la vida d’un país. Barcelona ha de donar energia i ambicions als catalans; no pas tallar-los les ales. Barcelona és la garantia que Catalunya pugui pensar en gran.

La capital de la República Catalana ha de ser la Gran Barcelona. Una Gran Barcelona que distribueix les estructures de capital d’Estat en tot el seu territori i que continua estimulant una Barcelona Ciutat emprenedora, pionera, puntera, generadora d’idees i de coneixement. Barcelona serà una capital d’estat diferent, capaç de modular-se entre el tremp que històricament ha tingut i el seny que comporta la capitalitat.

Si els catalans i les catalanes decidim el 9 de novembre que volem una Catalunya Estat, Barcelona haurà d’esdevenir la capital d’un Estat nou, i s’hauran de replantejar moltes coses a la ciutat. És necessari que tinguem clar quin és el full de ruta de la ciutat, que estiguem preparats per respondre a la voluntat de la ciutadania.

Al darrer Consell PLaneri de l'Ajuntament de Barcelona en Jordi Portabella va aconseguir el compromís de l'Alcalde per crear un consell format per representants civils i polítics, un consell de suport al govern municipal, per assessorar-nos sobre aquest full de ruta per que Barcelona esdevingui una Capital d’Estat a l’alçada del que ens mereixem, a l’alçada del que s’espera de la nostra ciutat.

En un any particularment important en el que la ciutat ha de plantejar solucions en relació al moment sòcio-econòmic que vivim, en què cal redefinir el paper dins del procés de transició nacional i en què ha de preparar el seu proper status quo com a capital d’estat, Barcelona no pot faltar a la cita, i hi hem d’arribar el més ben preparat possible.

El Consell Assessor per a la construcció de la Capital d’Estat, ens hauria d’ajudar a planificar aquesta transformació econòmica, urbanística i social.

Els darrers 2 anys aquest Consell Plenari s’ha posicionat obertament a favor del procés nacional que estem vivint, a instàncies del grup municipal presidit per Jordi Portabella:

A l’octubre de 2012 vam aprovar una proposició per impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme els procés de decisió lliure i democràtica del nostre futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, els desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies i el full de ruta consegüent.

El gener de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, proclamada pel Parlament de Catalunya.

El juliol de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A l’octubre de 2013 es va atendre un prec del nostre grup per tal que s’elabori una campanya internacional per reforçar la identificació de Barcelona com a Capital de Catalunya.

El desembre de 2013 vam aprovar una proposició de suport a la celebració el dia 9 de novembre del 2014 del Referèndum que consultarà, en els termes acordats i amb la pregunta majoritàriament pactada, al poble de Catalunya.

El març de 2014 vam aprovar una proposició per formalitzar el compromís de l’Ajuntament de Barcelona amb la Hisenda Catalana.

Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; els darrers mesos el Parlament de Catalunya ha marcat el rumb de la nostra nació, hi ha hagut un acord molt majoritari per la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i la seva capital, Barcelona, hi ha de tenir un paper protagonista, ha d’exercir lideratge.

La crisi és l’oportunitat i la independència el procés per tal que Barcelona torni a ser pionera, lideri el país i prengui la rellevància internacional que li pertoca.

No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix, de la mateix manera que no podem pretendre resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els hem creat. No superarem la crisi amb velles maneres de fer política. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones, de les ciutats, dels països... és la mandra per trobar les sortides i les solucions. A nosaltres no ens fa cap mandra, ans al contrari, volem arremangar-nos per treballar de valent per acabar d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, la electricitat i l’energia atòmica: la fermesa d’un poble que defensa la seva identitat.

«La crisi és una oportunitat perquè porta progrés; la creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de l’obscuritat. És en la crisi que sorgeix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix sense quedar superat»

Albert Einstein

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes: construir la capital d’un nou país.

Així doncs, estem vivint EL moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres, els representants legítims de la ciutadania, hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania ens demana que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. Els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital pionera, Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Prohibit prohibir o una ciutat d'ordre?

Poc a poc, dos anys després del "canvi" al capdavant de la ciutat, es deixa veure l'horitzó, el model que l'Alcalde Trias va determinant a través de les modificacions de normatives, de les decisions urbanístiques, de les planificacions sobre l'espai públic. CiU, acompanyada en tot moment pel PP, està configurant un model de ciutat, unes característiques per Barcelona que s'allunyen, i molt, d'un model de ciutat republicà. M'explico.

En aquests dos anys la ciutat ha vist com el paisatge urbà es modificava; ens hem allunyat de la ciutat amb les facanes netes, lliures de propaganda, que mostra la seva arquitectura amb orgull, que té cura d'un espai públic per al gaudi de la ciutadania, i hem pogut observar com han anat apareixent cartells dinàmics, pantalles de televisió amb anuncis a tot color, elements i estands de propaganda al bell mig del carrer (a la Plaça Catalunya, a l'Avinguda Catedral, al Passeig Lluís Companys, als Jardinets de Gràcia...).

CiU i PP pretenen aprovar una nova ordenança de terrasses (les dels Bars) que ha de permetre que fins al 50% de l'espai per a vianants s'ocupi amb taules i cadires dels bars i restaurants. Caldrà deixar, tans sols, un mínim d'1,5m per als vianants... m'imagino la gent passejant en fila índia pel Passeig de Gràcia, pel Portal de l'Àngel, per la Rambla de Catalunya,... enmig de terrasses, esquivant cambrers que aniran amunt i avall.

CiU i PP pretenen aprovar una normativa de bars, restaurants i hotels per a Ciutat Vella (el que s'anomena un Pla d'Usos) que liberalitzi el sector. És a dir, que es puguin obrir nous bars, restaurants i hotels. Volen reactivar l'economia, diuen, però compten amb el rebuig de veïns i veïnes, del gremi de restauració, d'hotelers,... obvien que el que cal és estimular que s'obrin més establiments comercials, i evitar que se'n tanquin, i no més bars, restaurants i hotels. En aquest sentit és clau evitar la liberalització dels horaris comercials, una acció que provocaria que tot el petit comerç es veiés ofegat per les grans superfícies. O és que algú de nosaltres comprarà més coses pel fet que les botigues obrin més hores? Oi que no? Però obrir més hores implica multiplicar les despeses dels comerciants!

CiU i PP pretenen anar privatitzant els serveis, com els aparcaments públics, disfressant aquestes operacions d'una suposada bondat, ja que destinen els ingressos a polítiques socials. Obvien, però, que l'Ajuntament de Barcelona no necessita aquests ingressos extraordinaris per fe polítiques socials.

CiU i PP pretenen "aprimar" l'administració fins a uns nivells que impedeixen a que realitzi la seva funció. Un exemple: el que ha passat amb l'edifici dels Encants Vells. CiU i PP van aprovar eliminar les empreses municipals que s'encarregaven de les grans obres als districtes (com Proeixample, Pronoubarris...) i ha perdut capacitat de control sobre el que es construeix a la ciutat. Després passa el que passa...

CiU i PP pretenen enderrocar el tambor de la Plaça de les Glòries sense tenir en compte el caos circulatori que implicarà a la ciutat. Sense fer polítiques de promoció de l'ús del transport públic, sense planificar estratègies de mobilitat sostenible...

El més paradigmàtic de tot plegat és que en el context nacional que estem vivint, en Xavier Trias insisteixi tossudament a tenir com a soci de govern un PP que cada vegada és més dogmàtic, més sectari, més totalitari.

En fi... l'esperança és que les enquestes apunten a un escenari molt diferent a l'actual de cara a les properes eleccions municipals, on ERC passa a ser segona força, amb tendència a continuar creixent, i CiU (primera força) amb tendència decreixent. Confio, tinc esperança i il·lusió en que d'aquí a pocs mesos hi hagi un canvi de debò a Barcelona i siguem els republicans d'esquerres, ERC, qui governem la ciutat per fer-ne una capital de la República Catalana.

Trias dóna l'esquena a la Hisenda Catalana

El passat 19 d’abril el portaveu del govern i conseller de Presidència, Francesc Homs, va anunciar que a partir d’aquest estiu els ajuntaments, empreses i persones físiques que ho volguessin podrien pagar els seus impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya de forma legal i amb total seguretat jurídica. Es tracta d’un mecanisme perfectament legal ja que aprofitaria el conveni de finestreta única tributària.

Tot i que posteriorment la Generalitat transmetrà els diners a l’Agència Tributària Estatal, amb aquesta mesura la Generalitat pot obtenir una informació estadística que serà molt valuosa de cara a la constitució de la futura hisenda pròpia.

El Govern de la Generalitat considera una «oportunitat per a la futura Hisenda pròpia» que els municipis paguin els impostos a través de la Generalitat. Segons les paraules del conseller Homs, «aquesta decisió ens permetrà tenir coneixement i gestió, que són passes prèvies imprescindibles per a l’articulació d’una agència tributària pròpia. Serà una manera d'agafar volum i donar-nos una posició que ara no tenim».

Els municipis adherida a l’Associació Municipis per la Independència (AMI) han rebut aquest anunci positivament, i al juliol ja hi haurà més de 100 ajuntaments que pagaran directament a la Generalitat en comptes de fer-ho a l'estat espanyol, com fins ara, i a finals d’any podrien ser-ne 600 (tots els adherits a l’AMI).

És per aquest motiu que els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona vam demanar a l’Alcalde Trias que Barcelona lideri aquesta petició del govern del país, i sigui dels primers municipis a col·laborar en la construcció de la Hisenda Catalana. En definitiva, vam proposar fer un gest de sobirania, que Barcelona actués amb lleialtat institucional amb un gest sense cost econòmic però amb una gran càrrega significativa.

Una vegada més, però, l’Alcalde Trias i la seva supeditació al PP d’Alberto Fernández Díaz van fer fracassar la proposta. Una vegada mes Trias fa una política diametralment oposada a la política dictada des del Palau de la Generalitat. Xavier Trias va descartar que Barcelona, la Capital de Catalunya, tingui un paper protagonista en aquest procés.

Ens trobem en uns moments decisius on el govern del país ha fet una crida als ajuntaments catalans i la capital ha de respondre. Barcelona és el cap i casal de Catalunya. No és una frase feta o unes paraules buides de contingut. Barcelona té el deure de liderar i acompanyar la resta de municipis del país.

La Puta i la Ramoneta 2: el retorn

Aquest dies a Barcelona estem assistint al retorn del clàssic "fer la puta i la ramoneta" de CiU. Pocs dies després de que els convergents fessin fora del govern de la Diputació al PP, i mentre anunciaven una possible moció de censura a García Albiol a Badalona, Xavier Trias donava la clau i la caixa de la capital de Catalunya a l'Alberto Fernández Díaz.

Xavier Trias ha triat pactar amb el PP altra vegada, com ja va fer el 2012, malgrat tenir 7 possibilitats de pacte diferents, malgrat tenir altres grups municipals disposats a arribar a un acord. Amb aquest gest, CiU dóna les regnes de la governabilitat econòmica i social de Barcelona a aquells que pretenen que Barcelona sigui una capital provinciana, a aquells que lluiten contra la cultura catalana als tribunals, a aquells que no dubtaran a portar als tribunals al President de la Generalitat (i company de partit de Xavier Trias) si "persisteix en la voluntat de consultar als catalans".

En un entorn polític nacional en què el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han posat rumb a la independència, en un entorn polític estatal d'assetjament a Catalunya que posa en perill la nostra cultura, la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur com a poble, no s'entén que CiU abandoni la construcció de la capital d'un nou estat i pacti amb el PP el model de ciutat que volen per Barcelona.

El nou pacte CiU-PP a la capital de Catalunya comportarà contrapartides, fent polítiques socials conservadores (més caritat i menys inversió social), aplicant polítiques econòmiques neolliberals (nova normativa de terrasses, nous hotels a Ciutat Vella, privatització de serveis públics, reduir la inversió en polítiques actives d'ocupació...), que en definitiva "madriditzaran" Barcelona.

Es poden evitar les «retallades»?

L’acord per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya signat entre CiU i ERC es basa en dos pilars: la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya i el canvi en les polítiques pressupostàries de la Generalitat de Catalunya.

ERC vetlla i vetllarà per garantir que el referèndum es convoqui i per aprovar uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya el més socialment justos que sigui possible.

Ara bé, tots sabem que els propers pressupostos de la Generalitat no es correspondran amb allò que els catalans i les catalanes mereixen, i no seran proporcionals a l’esforç tributari que fem tots els que vivim a Catalunya. Aquests pressupostos vindran condicionats per l’estat espanyol que obliga a la Generalitat de Catalunya a reduir la previsió de despesa en uns 4.000 milions d’euros respecte el 2012.

Atenent a que aquest és el marc, miro de desgranar alternatives a aquesta situació injusta.

La Generalitat fa «retallades»?

De fet la resposta és NO. Quan un retalla ho fa perquè disposa de quelcom per retallar. En el cas dels pressupostos de la Generalitat, els diners no els té la Generalitat! Els diners, no ho oblidem, són a Madrid; l’estat espanyol ha dit que aportarà 4.000M€ menys aquest 2013 (dels impostos que paguem nosaltres, els catalans), i per tant el que ha de fer el Govern de la Generalitat és preveure aquesta situació i decidir quines partides són irrenunciables i quines poden disposar de menys aportació econòmica.

Cal tenir en compte que actualment el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja es dedica a sanitat, educació i serveis socials. És a dir hi ha poc marge de maniobra.

Aquí rau la importància del Concert Econòmic. Si tu tens la clau i la caixa pots decidir quan et gastes, quan inverteixes i on ho fas. Quan tu no tens ni la clau ni la caixa, tan sols pots gestionar els diners que et donen.

La Generalitat podria disposar de més efectiu?

La resposta és rotundament SÍ! Hi ha diverses opcions:

La Generalitat no hauria d’ajustar encara més el seu pressupost aquest 2013 si l’estat espanyol renunciés a una quarta part de l’espoli fiscal anual als catalans i catalanes. Tot sembla apuntar, però, que l’estat no pensa renunciar als 16.000 milions d’euros que els catalans donem, «solidàriament», cada any.

Una altra opció seria que l’estat espanyol donés a la Generalitat de Catalunya la meitat del que ens deu. Madrid no ha pagat a la Generalitat 8.000 milions d’euros que estaven previstos als pressupostos generals de l’estat. Per les informacions que hi ha actualment, tampoc sembla que l’estat espanyol tingui intencions de pagar el que deu a Catalunya.

La Unió Europea està flexibilitzant el sostre de dèficit de l’estat espanyol per aquest 2013, i el situa prop del 4,5%. Des de Madrid, enlloc de repartir aquest sostre de forma justa entre les autonomies, que són les que sostenen la sanitat, els serveis socials i l’educació, el que fa és mantenir el sostre de dèficit, en el cas de Catalunya, a un 0,7% el 2013 (el 2012 era d’un 1,5%). Cada 0,1% de diferència implica 200 milions d’euros. Tan sols que el sostre de dèficit de Catalunya s’elevés al 2,3% ja no caldria ajustar els pressupostos el 2013. Tampoc sembla que el Ministre Montoro estigui treballant en aquesta línia.

La Generalitat pot mirar d’obtenir més ingressos a través dels impostos que es cobren directament a Catalunya. ERC ha proposat diverses alternatives per tal de fer pagar una mica més a aquells sectors econòmics que encara poden, com en el cas de l’impost sobre les entitats financeres. El joc brut de l’estat, però, ha fet que espanya estipuli un impost a aquestes entitats d’un 0% (sí, un 0%), és a dir, que no els costarà un sol euro, però evitant així que altres administracions puguin obtenir ingressos provinents d’aquest impost.

Posarem l’accent en reduir o extingir partides pressupostàries concretes, com el concert econòmic a les escoles d’elit, però sense oblidar que són la xocolata del lloro. En aquest cas concret parlem de 22 milions d’euros.

I l’estat espanyol no podria reduir la seva despesa?

La resposta torna a ser SÍ, sens dubte! Des d’ERC els hem fet algunes propostes:

Evitar la despesa diària de 47 milions d’euros en defensa. Evitant aquesta despesa durant 10 dies ja no caldria fer cap retallada en educació. Comprant un submarí menys no caldria fer cap retallada en sanitat.

Tancar els ministeris sense competències, com Educació, Cultura, Sanitat, Habitatge.

Perseguir el frau fiscal i l’evasió d’impostos. La competència és exclusiva de l’estat espanyol, però sembla que no és gaire eficient en la tasca inspectora... La Generalitat de Catalunya no ho pot fer: no tenim ni inspectors ni agència tributària.

En resum: la Generalitat de Catalunya tan sols podrà tenir un pressupost digne, d'acord amb el que ens mereixem tots els que vivim a Catalunya, quan siguem independents. Tenim pressa.