El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

El disbarat del tramvia per la Diagonal

Aquests dies hem pogut llegir l'estudi encarregat pel govern municipal d'Ada Colau sobre la unió de les dues línies de tramvia. L'estudi havia de resoldre quina de les quatre opcions plantejades per unir les dues línies de tramvia era la que podia ser més convenient: la unió per la Diagonal, la unió per la Diagonal però soterrada, la unió per provença-diagonal o la unió amb autobusos.
El que poso en dubte és la premisa inicial: NO CAL UNIR LES DUES LÍNIES DEL TRAMVIA. No he acabat d'entendre mai la mania d'alguns a partir de la premisa contrària. Em sembla més una necessitat freudiana que no pas quelcom nascut de la necessitat real.
Tota gran ciutat ha de tenir grans avingudes pel trànsit (privat o públic), com son la Diagonal, la Gran Via, la Meridiana... i poc a poc caldrà anar introduïnt estratègies per a la reducció d'aquest trànsit. Barcelona ha de traçar un pla per a la reducció del trànsit privat, ha de projectar com reduir la contaminació. En aquest marc, la prioritat l'hauríem de situar en les superilles, en la pacificació del trànsit als carrers secundaris, en la millora de la intermodalitat del transport públic, en el desplegament de la xarxa ortogonal d'autobusos, en la incorporació de vehicles elèctrics a la xarxa de busos i taxis, la millora de la freqüència de pas del transport públic (bus i metro)...
Per reduir el trànsit, també a la Diagonal, primer hem de millorar el tren de rodalies, per a que sigui més fiable, hem de posar en marxa el metro que ha de donar servei a La Marina i la Zona Franca, hem d'anar incorporant busos de gran capacitat a les grans artèries de la ciutat, hem d'ampliar l'amplada dels carrils bus per poder incrementar la velocitat mitjana dels busos, podem d'optimitzar la distència entre parades del bus,... Tot això és l'urgent, l'imprescindible, i no unir dues línies de tramvia.
Tinguem en compte alguns dels desaventatges més importants del tramvia respecte el bus:

• el traçat del tramvia no es pot modificar si amb posterioritat es veiés un traçat més òptim
• si un tramvia té una averia la línia deixa de funcionar
• el tramvia ocupa més espai a la via, la inversió és més elevada (motiu pel qual es dóna a gestionar a un privat)
• la presència de les vies del tramvia dificulta els girs del trànsit rodat (també dels busos)
• el tramvia és més car (tant d'inversió com de manteniment)
• el tramvia no representa un estalvi en el cost mediambiental

Si tenim tot això en compte, si afegim que el finançament del transport públic és un dels principals maldecaps econòmics de l'administració local, si a més hi afegim que el tramvia (a diferència del Bus i el Metro) el gestiona un privat (és una concessió),... perquè la ciutat de Barcelona ha de destinar 175 milions d'euros d'inversió (i 6,1 milions d'euros anuals en despesa) per unir dos línies de tramvia? Per mi la resposta està clara: per tenir un argument electoral per esgrimir d'aquí a 3 anys, a les properes eleccions municipals.

Si en el futur la situació econòmica del transport públic permet plantejar una inversió d'aquesta magnitud, potser cladria pensar en que la prioritat del transport públic és la intermodalitat (la facilitat per canviar d'un mode a un altre) i no el trasllat punt a punt (Francesc Macià - Glòries), i essent així, el traçat més atinat seria el de fer baixar el tramvia per Urgell i Paral·lel, i unir-los per la façana marítima; un traçat que passa per totes les línies de metro, per un munt de línies de bus, que conectaria amb Sants, Estació de França, terminals del port,... el paradigma de la intermodalitat. No us sembla?
En fi... el govern de l'Ada Colau pretén aprovar una unió del tramvia per la diagonal per satisfer l'ego de la gent d'ICV i per poder-ne fer bandereta d'aquí a 3 anys, quan tinguem la Diagonal empantantegada altra vegada, si és que troben prou consens al Consell Plenari de l'Ajuntament.

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

El 27S votaré SÍ

El 27S serem cridats a les urnes en unes eleccions gens ordinàries. No s’acaba una legislatura, no tocava fer eleccions. Però la majoria de l’actual Parlament de Catalunya va convenir que abans d’emprendre el camí cap a la construcció d’un nou país, calia refrendar aquesta proposta amb la ciutadania. Atès que no hi ha hagut opció d’acordar amb l’estat dur a terme un referèndum, s’han convocat eleccions plebiscitàries, és a dir, que han de servir per prendre una decisió col·lectiva: fem o no fem la independència.

És per això que aquestes eleccions no van de qui serà o no el president de la Generalitat, no van de si es retallarà o no una partida pressupostària. Aquestes eleccions van de si Catalunya esdevé un país independent, de si Catalunya ha de gestionar els seus propis impostos, de si Catalunya ha de poder decidir el 100% de les inversions, de la despesa social,... o no, o si ho ha de continuar fent l’Estat Espanyol.

Aquest és el plebiscit. I els catalans i catalanes podem dir SÍ a la independència (amb Junts pel Sí i la CUP) o podem dir NO a la independència (amb PSOE, PP, C's, ICV+PODEMOS (Catalunya sí que es pot), Unió).

Jo tinc clar el meu SÍ.

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Turisme, oportunitat o inconvenient?

El debat sobre els efectes (positius i negatius) que genera el turisme a la nostra ciutat, i especialment als barris més cèntrics, ve de lluny, però les queixes veïnals de la Barceloneta l'han fet saltar als mitjans de comunicació. Les molèsties de cert turisme a Ciutat Vella no són cap novetat,  ho és que el debat es mantingui als mitjans, originant una pressió extraordinària sobre el govern municipal.

Fa molts anys que des d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona insistim en la necessitat que sigui el propi Ajuntament qui prengui les regnes de la planificació turística de la ciutat, de la regulació pròpia del sector atès que els interessos de la ciutat i de la resta de Catalunya sovint són oposats. Mentre a Pineda probablement els interessa incrementar el nombre de pisos turístics, per exemple, a Barcelona ens interessa regular on i en quines condicions n'hi pot haver. En aquest sentit, la setmana passada vam proposar el traspàs d'aquesta competència de la Generalitat a l'Ajuntament.

El turisme aporta uns beneficis en forma d'activitat econòmica i llocs de treball que no podem menysprear, però la prioritat de la ciutat ha de ser la qualitat de vida de la ciutadania, dels que hi vivim, i no tant dels que ens visiten. Mesures de liberalització del sector (com el pla d'usos de Ciutat Vella, la Marina de Luxe del Port Vell), el descontrol en els habitatges d'ús turístic i la manca d'uns serveis d'inspecció àgils, van en contra dels interessos de la ciutadania, empitjoren la convivència, especialitzen barris de Barcelona en l'activitat hotelera i els serveis als visitants... és a dir, fan fora la ciutadania, allò conegut com la "gentrificació".

Per ERC a Barcelona la prioritat és clara: la ciutadania. I apostar per la ciutadania, per la governança amb els veïns i veïnes, amb les entitats, la participació... no ha de ser contrari a la preservació de l'activitat econòmica (de qualitat). Apostar per la descentralització del turisme, tant pel que fa als allotjaments (com és possible que el 75% de les places hoteleres de Barcelona estiguin a Ciutat Vella i Eixample?) com pel que fa als espais d'interès turístic (sabrem aprofitar la Vil·la Romana de La Sagrera per generar un nou pol d'atracció turístic?), és clau.

Ni PSC, ni ICV ni CiU, mentre han governat la ciutat, han actuat en aquest sentit. Haurem d'esperar, doncs, als resultats de les properes eleccions municipals, d'aquí a 6 mesos, per veure si hi ha un canvi real en el govern de la ciutat i podem emprendre les mesures correctores necessàries.

1. Derogar el Pla d'Usos de Ciutat Vella, i elaborar-ne un de nou, d'acord amb la ciutadania.
2. Regular l'activitat hotelera i un règim sancionador per tal d'impedir l'activitat en edificis residencials.
3. Reformar el sistema d'inspecció de la ciutat per aconseguir el tancament efectiu de les activitats il·legals, aplicant sancions als que actuen de forma il·lícita. Cal actuar amb transparència, amb rigor i de forma contundent.
4. Cap més plaça hotelera al centre de la ciutat. La tendència ha de ser de tancar establiments a Ciutat Vella i Eixample per obrir-ne a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que actualment concentren tan sols el 5% de les places hoteleres de la ciutat
5. Establir mesures de protecció de l'activitat comercial, de la identitat barcelonina, per tal que el turisme no modifiqui el teixit comercial dels barris fent desaparèixer el model de comerç de proximitat que ens caracteritza.
6. Preservar la identitat de La Barceloneta, impedint l'obertura de cap nou establiment hoteler al barri, precintant els espais que actuen al marge de la legalitat i establint com a prioritat la recuperació de la marina del Port Vell per al gaudi de la ciutadania.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.

Dret a decidir el futur del poble veí?

La demostració de força, civisme, voluntat col·lectiva, i un llarg etcètera que va suposar la Via Catalana, ha fet remoure les bases d’aquelles formacions polítiques que naveguen sobre el dret a decidir sense definir obertament quin futur defensen per Catalunya. Parlo del PSC, ICV i Unió. Totes tres formacions polítiques es mostren favorables al dret a decidir, però les propostes que van posant sobre la taula em fan pensar que pretenen que els catalans i catalanes decideixin el futur del conjunt dels espanyols, i crec que en això s’equivoquen.

El poble de Catalunya no pot decidir que Espanya sigui una federació de nacions, ni una confederació, o que sigui una república o una monarquia. Les federacions o les confederacions es formen per un pacte entre iguals, en el que les parts valoren els pros i contres d’aquest pacte i el signen o no.

Si mirem l’espectre polític espanyol trobem el PP i UPyD que defensen la recentralització de l’estat (és a dir, aprimar les autonomies), un PSOE (que no remunta a les enquestes) i una IU que defensen tímidament uns i més enèrgicament uns altres una reforma constitucional. És evident que aquest panorama no apunta a un gran acord del Congreso de los Diputados per avançar cap a una república federal espanyola, com a mínim en els propers 20 anys.

Així doncs, tots aquells catalans i catalanes que creguin que la situació més favorable per a Catalunya seria integrar-se en una federació o confederació espanyola, cal que defensin que el primer pas per constituir aquesta federació és assolir la independència. Tant bon punt Catalunya sigui independent podrà decidir si li convé, o no, explorar la possibilitat de federar-se o confederar-se amb l’estat espanyol. I l’estat espanyol haurà de fer el mateix. Si totes dues parts arriben a la conclusió que una vinculació d’aquest tipus és positiva per ambdues nacions, aleshores es podrà constituir aquesta federació. 

Mentre, una espanya federal o confederal no deixa de ser una quimera.

Barcelona s'adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, malgrat el PSC

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i participativa que es mereix. La  proposta d’en Jordi Portabella va rebre el suport de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir el Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es fonamenta en els principis de Legitimitat democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat, Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les persones davant una urna. Això és el dret a decidir.

La capital de Catalunya ha d'estar al costat de les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho ha de fer sense ambigüitats, de manera clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de representació de tota la nació.

La capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir. No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així doncs, aquells que s’aixopluguen en la Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la jurisprudència de Nacions Unides.

De ben segur que el fet que els arguments a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un president de grup que  és incapaç de fer valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el Dret a Decidir.

Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió al Nació Digital: «El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia».

Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí.

ERC, primera força progressista a Barcelona

ERC a Barcelona es consolida a totes les enquestes com la primera força progressista de la ciutat, triplicant els resultats de les darreres eleccions municipals. La bona feina, la proximitat, la nostra forma de fer política i sobretot, tenir un projecte clar, definit i sòlid de com volem que sigui la Barcelona Capital de la República Catalana, esdevenen claus per entendre la solidesa del projecte d'ERC a Barcelona.

Des d'ERC entenem l'exercici de la política des de la proximitat, des del diàleg permanent amb la ciutadania, amb les entitats i associacions de la ciutat. I així ho hem estat fent, ininterrompudament, des de fa més de 14 anys. En tot aquest temps hem construit un projecte sòlid per Barcelona, hem plantejat un horitzó per la nostra ciutat: esdevenir la capital de la República Catalana. Una ciutat socialment justa,  que situa la ciutadania al centre de totes les decisions, que vetlla per uns serveis públics de qualitat, per a tothom, que defensa el gaudi de l'espai públic, que reivindica la seva activitat industrial i comercial com a pilar per una economia robusta i sostenible.

Però queda molta feina per fer. Els nivells d'atur de la nostra ciutat són exasperants, les xifres vinculades a la pobresa de les famílies, a la manca d'accés a les necessitats bàsiques, com l'habitatge, l'alimentació,... ens esperonen a continuar treballant en la línia que ho hem estat fent: estimular els sectors productius que ens són propis (indústria, coneixement, talent, emprenedoria), oferir l'atenció necessària a tota la ciutadania, i teixir complicitats amb tothom per mantenir la cohesió social.

A l'Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, continuarem construint una Barcelona justa, solidària i lliure, una Barcelona que en breu haurà d'esdevenir la Capital de la República Catalana.

Marquem un rumb per Barcelona?

Fa poc més de 3 anys, a l’octubre de 2010, el Sr. Trias va presentar una campanya, amb un gran despertador a les mans, per cridar a la ciutadania per a que «entre tots despertem Barcelona». Finalment la ciutadania ha despertat, però Barcelona continua adormida. Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; fa poques setmanes el Parlament de Catalunya va marcar el rumb de la nostra nació, i la seva capital, Barcelona, no està tenint ni el paper protagonista ni el lideratge que li correspon. Un canvi de conjuntura política, econòmica i social tant contundent hauria d’implicar un canvi profund en les dinàmiques i les polítiques desenvolupades des de la capital del país. Però no es veu aquest canvi, ans al contrari.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els barcelonins i barcelonines van donar un suport molt majoritari (del 60%) a les opcions polítiques que reconeixem la sobirania del poble de Catalunya (un 30% CiU, un 13% ERC, un 12% ICV, un 4% CUP i un 1% SI), mentre les opcions unionistes tan sols van aconseguir un 35% dels vots (un 15% PP, un 12% PSC i un 8% C’s). El Consell de Ciutat, el màxim òrgan de participació ciutadana de la nostra ciutat, està a punt d’aprovar una Declaració a favor del dret a decidir. Així doncs la ciutadania ha parlat, ha expressat quin és el seu horitzó col·lectiu, i l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar en conseqüència.

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes, un objectiu molt més engrescador i molt més compartit que no organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern: construir la capital d’un nou país. 

Exercir el dret a decidir després de definir-nos com a subjecte polític i jurídic sobirà és una autèntica «revolució democràtica» i l’Ajuntament de Barcelona no es pot mostrar impassible davant aquest revolució que està vivint el nostre país. Així doncs, estem vivint el moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania demana als seus representants que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. I els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, ERC, DCat, RCat ho tenim molt clar. Estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Exigim al govern municipal que, més enllà de la gestió del dia a dia de la ciutat, defineixi un fil argumental clar i en consonància amb la voluntat del poble. Els petits projectes, propostes, accions, mesures que van aprovant són arbres que no els deixen veure el bosc, un bosc que esdevé anàrquic, sense planificació, que no s’entén. L’esforç per anar aprovant projectes aïllats els fa perdre coherència en l’acció global del govern, desdibuixa el relat.

És més, en el context nacional que estem vivint no s’entén que CiU tanqui acords amb el PP. De fet no ho entén ningú! No és el moment de la geometria variable, és el moment de fixar una fita, un rumb, un horitzó. Si no es té un projecte clar per la ciutat, no es pot definir una estratègia per caminar cap aquesta ciutat desitjada. Si no es defineix una estratègia no es poden marcar directrius polítiques clares, no hi  ha model de ciutat. I és en aquest punt en el que ens trobem; 20 mesos després de les eleccions, encara no ha vist ningú cap a on vol anar el govern, quina estratègia té ni quines directrius polítiques pretén.

Sr. Trias, els ciutadans no esperem del govern municipal que digui que cal que Barcelona lideri el país, esperem que ho faci.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

L’Alcalde ha de decidir si vol que Barcelona vagi fent o vol donar una empenta a Barcelona perquè sigui la capital d’una Catalunya Independent. Si vol liderar una Barcelona que encapçali l’associació de municipis per la independència o vol gestionar el dia a dia d’una ciutat perifèrica de l’estat espanyol. Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona defensem un model de ciutat capital del país, una ciutat orgullosa, que exigeix el que li pertoca i que decideix sobre les seves infraestructures, i no el d’una ciutat colonial, capital d’una remota província del nord est peninsular, sotmesa al poder de Madrid que defensen altres.

Ser Batlle de Barcelona té unes connotacions que van molt més enllà de la mera gestió del dia a dia de la ciutat. Per drets històrics, per dignitat i herència històrica, el Batlle de Barcelona és el «segon president» de Catalunya. En tenim alguns exemples, com Joan Pere Fontanella, Batlle de Barcelona, que quan emmetzinen Pau Claris (President de la Generalitat), agafa les regnes de la nació. Rafael Casanova, que va liderar la defensa de les llibertats dels catalans i de la Barcelona independent, al 1714. I el Dr. Robert, cabdill de la independència econòmica de Catalunya, protagonitzant el tancament de Caixes a principis del s. XX (1901).

Així doncs cal que l’Alcalde lideri, i si ho vol fer podrà comptar amb els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona; nosaltres estem compromesos en fer avançar la capital de Catalunya en sintonia amb el país, a treballar com hem fet sempre per l’interès públic, sense partidismes, sense apriorismes, i amb la voluntat de fer una ciutat millor.