Sobre indults i independència

Els propers dies el gobierno ha de prendre una decisió sobre els indults dels presos i preses polítiques. Crec que tothom està d'acord que aquests indults no representen un punt i final a la repressió de l'Estat sobre l'independentisme, atès que no resol la situació de l'exili ni dels milers de represaliats que actualment es troben en algun procés judicial. Ara bé, poden suposar un primer pas cap a la reparació d'una estratègia del deep state per ofegar l'independentisme (descabezar que va dir la Soraya Santamaría).

Dit això, crec que a l'Estat Espanyol no estan entenent l'abast de les conseqüències del moviment independentista català. Espanya es troba en un encreuament: hi ha un camí cap a la superació del règim del 78, cap a l'aprofundiment i la radicalitat democràtica, cap a una segona transició, per fer saltar tot el deep state, per apartar l'establishment del atado y bien atado, i per esdevenir un país homologable a l'Europa del segle XXI. L'altre camí és el de status quo, el de creure's la mentida de la separació de poders, el del centralisme madrileny en detriment de tota la resta, el de la monarquia, l'exèrcit, l'església i la tribuna del Bernabeu. Espanya ha de decidir si supera les amenaces dels poders fàctics i s'encamina cap a la reformulació de l'Estat, si indulta com a primer pas cap a l'amnistia, si dona la veu a la ciutadania (també per l'autodeterminació), si camina cap a una república española, o bé si s'enquista el Reino de España. 

Pedro Sánchez se sotmetrà a l'establisment (IBEX, Aznar, González, exèrcit, casa reial, Conferencia Episcopal,...) o farà una proposta de reforma profunda de l'Estat? Si no està disposat a la reforma, al progressisme, el PSOE deixarà de ser una eina útil pels espanyols, i ja poden anar plegant veles i deixar pas a un cicle de governs del PP + VOX. En canvi, si està disposat a enterrar les rèmores de la dictadura, a enderrocar el règim del 78, pot ser que engresqui una bona part de l'electorat espanyol, que habitualment no se sent interpel·lat davant d'opcions polítiques que no tenen cap intenció de respondre als seus anhels, també republicans.

Només serà possible parlar d'amnistia i d'autodeterminació si Pedro Sánchez està disposat a iniciar una segona transició de l'Estat Espanyol. Altrament, la taula de diàleg només ens haurà de servir per carregar-nos de raons davant la comunitat internacional, per fer caure les caretes del règim del 78 davant la comunitat internacional, i per fer entendre que només la via unilateral pot resoldre els anhels de la població a Catalunya.  

Fem la República Catalana

El 21D el 80% dels catalans i catalanes exercir el nostre dret a vot en unes eleccions il·legítimes, convocades il·legalment pel Govern de l’Estat, sota amenaces judicials, amb ostatges polítics i associatius a Estremera i a Soto del Real, amb una Junta Electoral Central parcial al dictat del gobierno, amb els piolins al carrer,… és a dir, vam votar en un estat d’excepció, amb els àrbitres comprats i en camp contrari.

Malgrat tot, el #21D va deixar aquests resultats:

1. Status quo, tendint a la recentralització (PP + C's): 29,6%
2. Fer una revisió light de la constitució (PSC): 13,9%
3. Fer la República Espanyola (Podemos + Comuns): 7,5%
4. Fer la República Catalana (ERC, CUP, PDeCAT): 47,5%
5. Altres (sense representació al Parlament) 1,5%

I ara què? Doncs ara toca aplicar els resultats. Aplicar els resultats vol dir, de forma immediata, revertir els efectes de l’aplicació de l’Art. 155 (hi ha feina per mesos) i recuperar totes les lleis socials que el Tribunal Constitucional va tirar enrere. Cal recuperar les eines per la internacionalització de la nostra economia, cercar noves empreses per substituir les que han canviat la seva seu social i aixecar la pressió sobre els nostres centres educatius. Cal revertir els efectes de la decisió arbitrària d’Hisenda sobre l’IVA dels centres culturals i continuar defensant el nostre patrimoni cultural i artístic.

El 2017 la ciutadania hem posat els fonaments de la República Catalana i hem internacionalitzat la nostra voluntat republicana. Tot el món sap què volem fer, i que ho volem fer per la via democràtica. Tot el món ha vist que hem validat a les urnes el nostre projecte de República, malgrat la repressió de l’Estat. El 2017 ens hem estructurat per defensar els nostres drets i deures col·lectius. Els CDR, l’ANC i ÒMNIUM en són una expressió evident.

El 2018 cal continuar el nostre camí cap al reconeixement i la consolidació de la República Catalana. És necessari fer créixer el suport a la República, sobretot a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. No sabem quant temps necessitarem per fer-ho, uns mesos, potser un any, però si el govern republicà i la ciutadania treballem plegats, caminem junts i ferms per defensar el nostre projecte col·lectiu és evident que ho aconseguirem.

El 2019 serà clau. El 9 de juny de 2019 hi ha eleccions municipals i europees. És impossible no fer un paral·lelisme històric amb les eleccions municipals del 1931, a les que els republicans a Catalunya van obtenir 2/3 dels regidors. És clar que una victòria republicana aclaparadora el 9 de juny del 2019 podria esdevenir el cop definitiu per establir la República Catalana. Ho haurem d'aconseguir!

Després del #21D #República

Altra vegada els catalans i catalanes hem votat. El #21D estàvem convocats de forma il·legal i il·legítima a unes eleccions “autonòmiques” a través de l’aplicació inconstitucional de l’article 155.

Ha estat una campanya electoral condicionada:

1. ERC amb  el cap de llista a la presó, JxCAT amb el cap de llista a l’exili, amb tot el govern de la Generalitat, part de la Mesa del Parlament i els Jordis acusats de rebel·lió i sedició, i de no sé quins delictes més. Per tant, amb els caps de cartell apartats de la campanya, i amb els dos partits emmordassats sota l’amenaça dels tribunals.
2. Els bancs negant préstecs a ERC i a PDeCAT per fer front a la despesa de la campanya electoral, mentre els contrincants del 155 no tenien límit de despesa.
3. La JEC jugant brut, prohibint colors, dictant què es pot dir i què no als mitjans públics catalans,... mentre donava carta blanca al feixisme i als mitjans de comunicació espanyols.
4. Una campanya sota l’amenaça dels piolins, amb el record de les estomacades de l’1 d’octubre.

Tot i aquests condicionants, l’independentisme ha revalidat la majoria absoluta parlamentària, amb 70 diputats, i per primera vegada l’independentisme ha superat la barrera dels 2 milions de vots i mostra un ascens constant del suport a l’independentisme. Així doncs, amb tots els mitjans en contra, amb tots els pals a les rodes, amb el mediastorm en els seus màxims de manipulació i falsedats, els catalans i catalanes hem refermat els resultats del Referèndum de l’1 d’octubre i hem reiterat que volem República. Uns grans resultats ateses les circumstàncies, que fan pensar que encara hi ha camp per córrer, per guanyar suports.

Per l’altra banda, a la banda del 155:

1. El PP ha quedat esmicolat amb els pitjors resultats de la seva història, propers a l’extraparlamentarisme.
2. El PSC (que he deixat de banda la S i la C) ha salvat els mobles, però no tindrà cap paper parlamentari atès que no és decisiu per a res.
3. C’s ha rebut el vot útil del PP i ha estat capaç de guanyar vot de l’abstenció. Un vot prestat, provinent de la tensió electoral, que ben probablement determina el sostre absolut de l’espanyolisme a Catalunya, i que tendirà a la baixa. C’s ha obtingut una victòria pírrica que, en paraules de Xavier Garcia Albiol, els donarà una alegria de 5 minuts abans d’anar a parar a l’oposició.

Al mig hi ha els companys d’En Comú Podem, que han fet una aposta pel desplegament de polítiques de justícia social des de l’autonomisme passant pàgina a l’1 d’octubre. Posar al mateix nivell el 155 i l’exercici del dret a l’autodeterminació, la violència i la defensa dels drets, s’ha demostrar a part de roí, una estratègia errònia. Defensar que des de l’autonomisme es poden fer polítiques socials justes és directament vendre fum. 

Mentre totes les Lleis socials aprovades siguin tombades pel Tribunal Constitucional, mentre cada any 16.500 milions d’euros dels catalans vagin al govern espanyol i no tornin, no es podran fer les polítiques socials que Catalunya es mereix.

Ara toca construir República, toca procés constituent. JxCAT, ERC i CUP farem República. Els Comuns s'ho miraran des de la barrera? Jo els demanaria que complissin els seus documents fundacionals i s'apuntin al procés constituent.

El #21D ens ho juguem tot

El #21D ens hi juguem molt, de fet ens ho juguem tot. Estem davant d’unes eleccions il·legalment convocades, imposades per un estat autoritari que ha intervingut l’autogovern català de forma inconstitucional.

Faig aquesta entrada al meu bloc per demanar-te el vot per ERC. Atenent a les diverses enquestes publicades, tenim al nostre abast la majoria absoluta en escons, també la majoria absoluta en vots, i hi ha dos partits frec a frec al capdavant de les enquestes, disputant-se la victòria: ERC i C’s. Els independentistes no ens podem permetre que el missatge de la nit electoral sigui que Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions, i que serà la que ha de fer el debat d’investidura. Seria una gerra d’aigua freda per tots nosaltres, però també donaria una imatge equívoca a nivell internacional. El #21D hem de guanyar en vots, en escons, però també hem de guanyar les eleccions. El #21D hem d’impedir que Inés Arrimadas guanyi les eleccions. Per això és important donar suport a la candidatura d’ERC.

Tenim davant un estat que ha quedat desemmascarat pel procés republicà català; un estat hereu del franquisme més ranci, on la justícia està al servei del govern més corrupte que haguem tingut mai. L’Estat Espanyol està triturant els drets, no només dels catalans, sinó de tots els espanyols, amb la complicitat del PSOE i de C’s, i amb el silenci incòmode de Podemos. Estic convençut la independència de Catalunya és la única opció que els queda als espanyols de fer una revolució al seu país i mirar d’enterrar la dictadura per fer un país millor.

Els catalans, però, ja hem decidit que volem ser República. Ho vam fer el dia 27 de setembre de 2015, i el dia 1 d’octubre, i el dia 27 d’octubre, amb la proclamació de la República Catalana. Així doncs, el #21D hem de votar República. Hem de fer valdre la nostra veu, hem d’anar a votar per refermar la nostra voluntat majoritària, per tornar a dir que SÍ, que volem fer una República Catalana socialment justa, nacionalment lliure i fraternal amb la resta de pobles i nacions del món. #femRepública

Salut i República

El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

540 dies per la independència?

S'acaba de constituir el Govern de la Generalitat que ha de dur-nos a la independència. Un encàrrec a desenvolupar en 18 mesos, 540 dies, que de ben segur seran apassionants, intensos, emocionants. 540 dies que aniran acompanyats de demagògies, de pressions, de pals a les rodes que vindran dels contraris al procés.

Tenim el front del NO (PP, PSOE i C's), que contraposen la legalitat a la sobirania de la ciutadania. Els demòcrates, els de veritat, no tenim cap dubte que en una situació de contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica de les persones, ha de prevaldre la voluntat de la ciutadania. L'estat espanyol és un estat democràtic, no una dictadura. I en un estat democràtic la llei no determina la voluntat de la ciutadania, sinó que és la ciutadania qui crea i modifica la legalitat. Per altra banda, el juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia dictaminava, en relació a la declaració d'independència de Kosovo, que "el dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència". Així doncs, l'ordenament jurídic no està per sobre de la sobirania del poble, ans al contrari. I no hi ha cap norma internacional contrària a les declaracions d'independència.

Mentre, el govern de l'estat espanyol està en funcions, i una situació política espanyola que no sembla que tingui desllorigador. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez s'estan jugant el seu lideratge. Rajoy seguirà davant del PP només si aconsegueix ser president del govern (incorporant PSOE i C's). Sánchez seguirà essent secretari general del PSOE només si aconsegueix pactar amb PODEMOS, IU i els grups nacionalistes i independentistes. Atès que tots dos líders espanyols no sembla que vulguin plegar, tots dos escenaris son prou improbables com per pensar que hi haurà noves eleccions al congreso de los diputados.

Aquest és el nostre context. Un Govern de la Genearlitat de Catalunya fort, amb prou suport parlamentari com per desenvolupar el full de ruta cap a la independència de Catalunya, i un desgovern de l'Estat Espanyol, amb un congreso de los diputados inestable, i amb un horitzó que no sembla que tingui tendència a simplificar-se. Una Catalunya que construeix, que pacta, que acorda, que avança, i una Espanya que és incapaç de posar-se d'acord (de fet només es posen d'acord per anar en contra del dret a decidir a Catalunya). Així doncs, només podem ser optimistes respecte el procés català. La comunitat internacional acceptará la decisió dels catalans, i l'estat espanyol, si vol continuar essent considerat un estat democràtic, també haurà d'acceptar i seure a negociar el procés de "separació de béns".

540 dies passaran volant!

L'important és el QUÈ

Aquest darrers dies estan essent, per un bon grapat de catalans i catalanes (d'orígens ben diversos), dies de perplexitat.
Fa anys que ens mobilitzem, milions de persones, de forma cívica i pacífica, plens d'il·lusió, per donar suport al projecte de construcció d'una República Catalana lliure, socialment justa, imbuïda dels valors republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Fa anys que ens mobilitzem deixant enrere els QUI, planificant els QUAN, i reclamant els QUÈ.
Els darrers dos anys han estat decisius pel que fa a marcar aquest rumb d'il·lusió col·lectiva pel nostre país. Una il·lusió tremendament transversal (des del centre-dreta a l'extrema esquerra). Un rumb que l'hem definit entre tots, sense preguntar-nos d'on venim, què hem fet abans. Només construïnt un futur més just per tots.
És en aquest context que no trobo cap explicació per la decisió presa per les CUP. Valoro extraordinàriament la tasca que han fet persones com en David Fernández o l'Antonio Baños, i tants i tants altres simpatitzants i militants d'aquesta formació, per tal de no decebre aquest anhel de país. Malauradament s'han imposat les tesis dels que prioritzen un model de país (el socialista) abans de tenir país. Un error.
Dit això, estic convençut que el procés cap a la independència de Catalunya és imparable, és sòlid, i hi hagi eleccions al març o no n'hi hagi, el culminarem amb èxit. Catalunya Sí Que Es Pot cada vegada la veig més aprop de les tesis independentistes, i més que ho estarà veient el panorama polític de l'Estat Espanyol. Serà estratègic anar-los sumant al procés. Les CUP hauran de reflexionar i aclarir quina és la seva prioritat: el model d'estat (sense estat), o tenir un estat i després ja ens posarem d'acord tots i totes en com definim, amb quins valor construim aquest estat. Potser prendre aquesta decisió els comportarà una escisió, però és determinant que ho aclareixin.
El procés cap a la independència ha de ser un procés de tothom, no hi sobra ningú. Ni l'Artur Mas, ni l'Anna Gabriel. Ningú. Només anant tots junts serem capaços de fer aquesta gesta. Només a partir del diàleg i de l'acord sabrem conduir aquest anhel de la ciutadania cap a la culminació del procés. Ningú va dir que seria fàcil.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

PREC A LA CUP

Estimades amigues de la CUP,

Avui, segon dia del debat d'investidura, colia fer-vos uns precs, unes preguntes, unes reflexions, des de la meva humil tribuna republicana.

Abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes pronosticaven un equilibri de forces lleugerament més favorable a Junts pel Sí i lleugerament menys favorable a la CUP, dèieu estar disposats a abstenir-vos a la investidura per fer possible que Artur Mas fos President de la Generalitat. Ara, que la vostra abstenció no és suficient, i que caldrien dos vots favorables (i 6 abstencions) dieu que no facilitareu l'elecció d'Artur Mas. Jo em pregunto, el "gripau" que estaveu disposats a empassar-vos abans de les eleccions no era el de facilitar l'elecció de Mas? Així doncs, perquè no ho feu fent 8 abstencions i 2 vots a favor? Si estàveu disposats a abstenir-vos, què ha canviat ara?

Jo, que no puc ser titllat de proconvergent, i menys de proMas, només veig aventatges en fer Mas president:

1) Internacionalment Artur Mas és una figura reconeguda com a promotor del procés. Hem de donar explicacions a fora de com fem el procés i no de perquè canviem de capità del timó! Us imagineu que els Escocesos haguéssin guanyat el referèndum i la seva primera decisió fos fer dimitir n'Alex Salmond? No ho haguera entès ningú. 

2) Mas és el president que no vol el govern de l'estat espanyol, el que no vol C's, ni PSOE, ni PP. Tampoc el vol l'establishment, que el tracta de traidor. Així doncs, és un acte evident de desobediència i de revolució fer-lo president.

3) Les eleccions del 27S eren un plebiscit, no unes eleccions per fer un nou govern. Si no haguéssim volgut validar el procés, Mas continuaria essent el president 2 anys més. 

4) Si voleu intervenir de veres en el procés, abandoneu la posició còmoda de veure-les venir des de la barrera, i entreu a governar. Proposeu fer un govern de concentració independentista. 


La situació és excepcional, i mereix mesures excepcionals, fins i tot, votar Mas president.

Cap a la independència

Ahir 27S el poble de Catalunya va parlar clar.
El Sí a la independència ha guanyat clarament, tant en vots com en escons. L'independentisme a sumat 72 escons i el 47,8% dels vots, el NO 52 escons i el 39,15% de vots, i els que no s'han definit clarament o proposen solucions intermitges han sumat 11 escons i el 11,45% dels vots.
Aquesta indefinició d'UDC i els QWERTY els ha passat l'apiconadora per sobre. Suposo que a can ICV obriran un període de reflexió, i arribaran a la conclusió que la sopa de lletres els ha condemnat a la desaparició. Serà interessant veure com afectaran els resultats a la capital de Catalunya a la governabilitat de la ciutat, tenint en compte que el partir de l'alcaldessa ha fet un paper ben galdós...
Són els grups unionistes, majoritaris a Espanya (però clarament minoritaris a Catalunya) els que no hen permès que el plebiscit s'hagi pogut fer en forma de referèndum, i per tant, comptant vots de forma clara i meridiana.
Tot i així, la societat catalana ha anat a votar en massa, prop del 77,5% de participació. No hi ha majoria silenciosa de cap tipus. La majoria ha parlat i ha parlat clar, legitimant el projecte independentista, i ancorant-lo cap a l'esquerra.
I ara què?
Doncs ben senzill. La CUP i Junts pel Sí han de pactar el desenvolupament del full de ruta que ha de culminar amb unes eleccions constituents abans de 18 mesos. I ho faran avalats pel resultat d'aquestes eleccions, amb el suport majoritari dels catalans i catalanes.
Jo estic llest i a disposició, i tinc la lleugera sensació que en som prop de 2.000.000 els que estem en aquesta mateixa situació.
IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!

#novapolítica

Fa mesos que el concepte (i hashtag) #novapolítica omple pàgines, twits, blocades,... un concepte que es pretén vincular a fer les coses de maneres diferents, a la renovació de idees i de persones, de superar les velles dinàmiques dels partits i aplicar criteris més vinculats a la meritocràcia, als valors, que no pas als amiguismes, als favors. La responsabilitat d'elaborar bones candidatures, llistes electorals que incorporin les persones més preparades, que tinguin en compte la capacitat personal, l'eficàcia previsible per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social,...

La responsabilitat de fer #novapolítica recau amb més pes sobre aquells que seran cridats a governar. És imprescindible que la política no sigui una menjadora, que les persones candidates no vagin saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira... és imprescindible eliminar les portes giratòries, els tractes de favor,...

Però la #novapolítica també ha de ser posar en valor aquells actius de què es disposen, aquelles persones que aporten una capacitat personal, aporten coneixement, experiència. L'amortització dels actius, quan encara estan en alça, és un error propi de la #vellapolítica.

Així doncs, la #novapolítica no és la de la substitució, ni la de fer foc nou. La #novapolítica és el respecte pel coneixement, per l'experiència, el saber sumar, el saber renovar les idees. La #novapolítica és la que sap valorar les capacitats i els actius que aporten les persones més enllà del seu orígen, del seu domicili. La #novapolítica és la que sap construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà; és la que s'allunya dels paternalismes i aposta per la codecisió.

La #novapolítica és la que defensa la democràcia en tots els àmbits, la que aposta per la transparència dels processos (tant interns com de govern), la que no fa trampes, la que respecta les diferents sensibilitats (internes i externes). És la que sap sumar tothom als projectes col·lectius, sap incorporar tots els valors i tots els actius, sap dir no quan s'ha de dir no, sap ser sincera, rigorosa, i fidel als valors que li són propis.

La #novapolítica tampoc és generar un nou moviment social que reprodueix els vells tics de la #vellapolítica. La clau, doncs, per fer #novapolítica és el respecte, la transparència, la suma, la solidaritat, la igualtat, la llibertat. És realment presentar projectes que aportin les millors idees, amb les persones més capacitades per dur-les a terme, i fer-ho (aportar idees i persones) comptant amb la ciutadania. No és fàcil, però és necessari.

Barcelona tindrà un Consell Assessor per a la construcció de la Capital d'Estat

Una capital és a un país el que el cervell és al cos humà. Les capitals són el centre, el resum i el símbol de la vida d’un país. Barcelona ha de donar energia i ambicions als catalans; no pas tallar-los les ales. Barcelona és la garantia que Catalunya pugui pensar en gran.

La capital de la República Catalana ha de ser la Gran Barcelona. Una Gran Barcelona que distribueix les estructures de capital d’Estat en tot el seu territori i que continua estimulant una Barcelona Ciutat emprenedora, pionera, puntera, generadora d’idees i de coneixement. Barcelona serà una capital d’estat diferent, capaç de modular-se entre el tremp que històricament ha tingut i el seny que comporta la capitalitat.

Si els catalans i les catalanes decidim el 9 de novembre que volem una Catalunya Estat, Barcelona haurà d’esdevenir la capital d’un Estat nou, i s’hauran de replantejar moltes coses a la ciutat. És necessari que tinguem clar quin és el full de ruta de la ciutat, que estiguem preparats per respondre a la voluntat de la ciutadania.

Al darrer Consell PLaneri de l'Ajuntament de Barcelona en Jordi Portabella va aconseguir el compromís de l'Alcalde per crear un consell format per representants civils i polítics, un consell de suport al govern municipal, per assessorar-nos sobre aquest full de ruta per que Barcelona esdevingui una Capital d’Estat a l’alçada del que ens mereixem, a l’alçada del que s’espera de la nostra ciutat.

En un any particularment important en el que la ciutat ha de plantejar solucions en relació al moment sòcio-econòmic que vivim, en què cal redefinir el paper dins del procés de transició nacional i en què ha de preparar el seu proper status quo com a capital d’estat, Barcelona no pot faltar a la cita, i hi hem d’arribar el més ben preparat possible.

El Consell Assessor per a la construcció de la Capital d’Estat, ens hauria d’ajudar a planificar aquesta transformació econòmica, urbanística i social.

Els darrers 2 anys aquest Consell Plenari s’ha posicionat obertament a favor del procés nacional que estem vivint, a instàncies del grup municipal presidit per Jordi Portabella:

A l’octubre de 2012 vam aprovar una proposició per impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme els procés de decisió lliure i democràtica del nostre futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, els desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies i el full de ruta consegüent.

El gener de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, proclamada pel Parlament de Catalunya.

El juliol de 2013 vam aprovar una proposició d’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A l’octubre de 2013 es va atendre un prec del nostre grup per tal que s’elabori una campanya internacional per reforçar la identificació de Barcelona com a Capital de Catalunya.

El desembre de 2013 vam aprovar una proposició de suport a la celebració el dia 9 de novembre del 2014 del Referèndum que consultarà, en els termes acordats i amb la pregunta majoritàriament pactada, al poble de Catalunya.

El març de 2014 vam aprovar una proposició per formalitzar el compromís de l’Ajuntament de Barcelona amb la Hisenda Catalana.

Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; els darrers mesos el Parlament de Catalunya ha marcat el rumb de la nostra nació, hi ha hagut un acord molt majoritari per la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i la seva capital, Barcelona, hi ha de tenir un paper protagonista, ha d’exercir lideratge.

La crisi és l’oportunitat i la independència el procés per tal que Barcelona torni a ser pionera, lideri el país i prengui la rellevància internacional que li pertoca.

No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix, de la mateix manera que no podem pretendre resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els hem creat. No superarem la crisi amb velles maneres de fer política. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones, de les ciutats, dels països... és la mandra per trobar les sortides i les solucions. A nosaltres no ens fa cap mandra, ans al contrari, volem arremangar-nos per treballar de valent per acabar d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, la electricitat i l’energia atòmica: la fermesa d’un poble que defensa la seva identitat.

«La crisi és una oportunitat perquè porta progrés; la creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de l’obscuritat. És en la crisi que sorgeix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix sense quedar superat»

Albert Einstein

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes: construir la capital d’un nou país.

Així doncs, estem vivint EL moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres, els representants legítims de la ciutadania, hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania ens demana que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. Els independentistes de l'Ajuntament de Barcelona estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital pionera, Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

Gestionar i coordinar les infraestructures des de Barcelona

La plataforma logística del Delta del Llobregat és una de les concentracions d’infraestructures i activitats logístiques més importants d’Europa: Port, Aeroport, polígon industrial de la Zona Franca, Mercabarna, terminals ferroviàries, plataformes logístiques, etc. Aquest pol logístic constitueix un actiu importantíssim per al desenvolupament econòmic de Catalunya, per a la competitivitat de les empreses catalanes i per a la qualitat del servei logístic a l’àrea de consum de Barcelona.

Perquè Barcelona i Catalunya esdevinguin el principal pol logístic del sud d’Europa és necessari que les principals infraestructures (port, aeroport, ferrocarrils, zona franca) es gestionin des de Catalunya i de manera coordinada. Una gestió propera i coordinada, que defensi els interessos de Barcelona i Catalunya i que ens permeti competir amb els principals nusos logístics d’Europa. Barcelona ha de poder aprofitar la posició estratègica com a porta de l’Europa mediterrània, garantint les infraestructures que permetin tenir una connexió eficient amb el món.

El port, l’aeroport i una xarxa avançada de ferrocarril d’alta velocitat i ample europeu són els eixos sobre els quals descansa el hub logístic de Catalunya. Es tracta de tres infraestructures vitals que s’han de coordinar i interconnectar i que han de ser motors de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La proximitat de totes aquestes infraestructures entre sí (tren, aeroport i port), i amb Mercabarna i un pol industrial com la Zona Franca posicionen el port i l’aeroport de Barcelona com un dels pols econòmics d’Europa amb més possibilitats de ser centre de referència intercontinental.

La gestió unificada de totes aquestes infraestructures, així com la planificació de polítiques conjuntes, permetria una millora en l’eficiència d’aquest pol d’infraestructures, i ens situaria al capdavant a nivell europeu.

El fet que sigui el govern espanyol i no Barcelona qui governa el Port, l’Aeroport, el Consorci de la Zona Franca i les inversions en les infraestructures viàries i ferroviàries, és el que ens ha dut a la situació kafkiana que tenim, amb un port sense les connexions viàries i ferroviàries que requereix, sense l’eix ferroviari mediterrani embastat, amb un aeroport supeditat i governat des de l’aeroport de Madrid, malgrat tenir més passatgers que el de la capital espanyola, amb un Consorci de la Zona Franca que juga contra els interessos comercials de la capital catalana i amb unes estacions de tren a Barcelona pròpies d’una ciutat mitjana i no d’una gran metròpoli com som.

Cal exigir que l’estat espanyol faci les inversions previstes i compromeses, cal exigir a l’estat espanyol que doni compliment a la Carta Municipal i obri la porta a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del port i l’aeroport. Tot això permetria dinamitzar el gran potencial comercial i econòmic de l’Àrea Metropolitana per tal que esdevingués motor de creació de llocs de treball.

La pregunta inclusiva excloent

Finalment sembla que els poders fàctics espanyols ja no posen en dubte que el Parlament de Catalunya convocarà un referèndum el 2014. Les amenaces del govern de l'estat espanyol ja no van tant encaminades a la por a l'emancipació nacional (us quedareu fora d'Europa, fora de l'Euro, us sortiran banyes, passareu les 7 plagues...) com cap a l'avís que serem intervinguts, ens anul·laran l'autonomia, o posaran el President a la garjola per proposar coses il·legals (ara resulta que votar és il·legal, en fi...).
 
És en aquest context que fa setmanes que es va donant voltes al redactat de la pregunta que s'ha de sotmetre a referèndum el 2014. I és precisament ara que no podem perdre de vista com hem arribat fins aquí. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tombant l’Estatut d’Autonomia fins ara han passat moltes coses, algunes de realment històriques, que han marcat l’agenda política del nostre país. El poble de Catalunya s’ha organitzat al voltant per tal de demanar pacíficament, cívicament i de forma contundent un referèndum sobre la independència de Catalunya. S’equivoca qui pensa que la ciutadania ha demanat un referèndum sobre el Federalisme, o sobre eufemismes com «estat propi», «estat sobirà», «estat lliure»... La societat del nostre país, la ciutadania ens ha demanat, ha exigit al Parlament de Catalunya que es pregunti sobre la independència.
 
Quan algú vol resoldre un dubte, el millor que pot fer és fer una pregunta clara. Si volem saber si els catalans i catalanes (vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin) volen que Catalunya sigui un país independent, que triï lliurement el seu futur, el millor que podem fer és preguntar sobre això, sobre la independència.
 
La darrera Diada Nacional, 2 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer, vam fer VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, vam reclamar un referèndum sobre la independència. Aquests 2 milions de catalans i catalanes som els promotors del referèndum.
 
No és el moment de les postures i equilibris partidistes, és el moment de prendre decisions valentes. Els qui reclamen un redactat de la pregunta inclusiu, no poden pretendre excloure els promotors de la pregunta. No hi ha cap redactat més inclusiu que aquell que proclamen 2 milions de persones fent via.

El referèndum del 2014 no s’ha plantejat per aixoplugar sota una mateixa resposta a tots els defensors del dret a decidir. És en base a aquest dret que no posem en dubte que pretenem preguntar a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un estat independent. No es pretén resoldre cap altre dubte que no sigui aquest. I qui no ho vegi així, s’equivoca.

Barcelona - Pirineus el 2022?

Barcelona no té cap motiu per negar-se, en genèric, a encapçalar una possible candidatura a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara bé, una decisió d’aquest calibre té tot el sentit que es plantegi en el marc d’una Consulta Ciutadana. Així ho ha defensat ERC des d’un principi, des de fa 3 anys.

Si realment creiem en la participació ciutadana en la presa de decisions, en la democràcia participativa, és evident que hem de començar a consultar la ciutadania en decisions estratègiques de ciutat i de país. L’administració ha d’assegurar que els projectes presentats siguin coherents social, econòmica i ambientalment, i la ciutadania ha de participar de la decisió. Són els ciutadans qui hem de decidir si volem acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern o no. I són les administracions qui, en base a la voluntat popular, elaborin un projecte (o no) que estigui a l’alçada.

No entenc el relat d’ICV en aquests 3 anys: primer defensant el projecte com un element vertebrador i cohesionador del país, després posant en dubte la sostenibilitat del projecte (abans d’elaborar-lo), després oposant-se als jocs, per fa poques setmanes demanar una consulta i finalment al darrer Consell Plenari de Barcelona retirar la paraula a la ciutadania i proposar que la decisió es prengui en instàncies polítiques.

Sí que entenc la negativa del PP. Després del fiasco de la candidatura de Madrid al PP no li fa gens de gràcia que Barcelona torni a ser seu olímpica. Ho entenc, però no ho comparteixo. Al meu entendre la política es fa a favor de la ciutadania, no per revenges infantils. Si no és per un atac de banyes, com és que el PP ha donat suport incondicional a la celebració dels JJOO d’Estiu a Madrid el 2020, i en canvi diu que ara no toca presentar la candidatura de Barcelona? I més tenint en compte  els JJOO d’estiu tenen un cost infinitament superior a uns d’hivern, que l’Ajuntament de Madrid té un deute de més de 6.500 milions d’euros (mentre que l’Ajuntament de Barcelona no arriba als 1.200M€) i que la situació socioeconòmica el 2022 no serà pitjor que el 2020; segurament serà millor.

La negativa del PP també es pot emmarcar en la negativa reiterada de l’estat espanyol a invertir al Pirineu, com en el cas de la variant de la Seu N-260, la reforma del port del Cantó, al tram Adrall-Canturri de la N-260, la variant de la Pobla de Segur, l’eix pirinenc de Perves – Xerallo, el port de la Bonaigua, el port de Comiols, el desdoblament Ferrocarril Barcelona-Vic (previst al Pla de Rodalies que hauria d'estar fet fa anys), els Punts Negres N-260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la línia de tren de Ripoll a Puigcerdà, en el túnel de Tosses...

No es pot presentar candidatura olímpica amb el partit que governa l’estat espanyol en contra, cert. Segons el projecte executiu l’Estat Espanyol ha d’aportar 770M€, i si ja sabem que fins i tot quan l’estat espanyol diu estar a favor de certes transferències o quan firma alguns convenis, no paga, podem estar segurs que sense estar-hi d’acord, segur que no pagarà.

És en aquest context que situo la proposta de l’Alcalde de posposar la candidatura. Si presentem candidatura pel 2026 o el 2030 esperem fer-ho amb el suport del Comitè Olímpic Català, dins la República Catalana, com un projecte de país, per donar a conèixer Catalunya al món. Aleshores segur que l’opinió del PP no es podrà considerar determinant.