El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

Estimada Ada, BCN és la capital de Catalunya

Aquest cap de setmana, la flamant alcaldessa de Barcelona ha anat a Madrid a fer campanya per PODEMOS. I ens ha donat el titular de la campanya: "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del s XXI, que deixi enrere la foscor, l'immobilisme i el llenguatge de l'amenaça, i que fa molts anys ens va deixar de represetnar a catalans, gallecs, bascos, valencians i andalusos"... Unes declaracions que no poden deixar-nos indiferents.

Estimada Ada... fa uns quants anys que ens coneixem. Des de les reivindicacions de l'Espai Social Magdalenes i la lluita per evitar l'hotel del c/ n'Amargós (hotel que s'està contruint en el teu mandat com a Alcaldessa), fins a la proposta que vam elaborar conjuntament per declarar Barcelona com a ciutat lliure de desnonaments. Ara que ets a l'altra banda t'adones que hi ha una gran distància entre la reivindicació i la gestió? Que no sempre es pot fer tot allò que un vol (i que pot ser just)? Que els canvis tenen els seus tempos, i que els governs no tenen capacitat per decidir sobre tot?

Sembla que fins que no has estat a l'altre costat no t'hagis adonat que fa anys (massa,... potser tots) que els governs de Madrid (de l'Estat Espanyol) no treballen a favor dels interessos dels Barcelonins. Fins que no has estat alcadessa no has pogut comprovar que malgrat la ciutat treballi incansablement per la justícia social, tenir un estat que va a la contra no permet fer tot allò que s'hauria de fer. Però sembla que no has entès que el problema no és el color de qui governa l'Estat Espanyol, el problema és el vincle de submissió que Espanya ha imposat fa 300 anys a Catalunya. Intentar transformar l'estat espanyol ha estat una pèrdua de temps. La ciutadania del nostre país, Catalunya, no es mereix continuar perdent el temps.

La solució, doncs, no passa perquè Madrid sigui la Capital dels catalans, sinó per constituir un nou estat, una república catalana que es fonamenti en la justícia social, en la transparència en la gestió, la igualtat i la fraternitat. 

Barcelona no es pot permetre, en ple procés constituent, tenir una Alcaldessa que tingui el cap a Madrid, que pretengui ser alcadessa d'una capital de província. Encara ets a temps, Ada, a redreçar el rumb. Construïm plegats la capital de la República Catalana. Una república lliure de desnonaments, una república que no faci diferències entre la seva ciutadania, on tots tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, una república on els polítics tinguin vocació de servei i no vocació d'enriquiment personal, i on els partits polítics es financiïn de forma transparent.

2 milions de catalans i catalanes ja hem decidit. Hem iniciat la construcció de la República Catalana, i volem que la resta de conciutadans se sumin a aquest projecte col·lectiu, integrador, de construcció nacional. Ada, puges al tren de la radicalitat democràtica i la revolució republicana catalana? O prefereixes quedar-te a l'estació del regne d'Espanya? 

#STOPdesnonaments un motiu més per la #independènciaJA

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i l’Observatori DESC promouen una ILP per tal de regular la dació en pagament, amb efectes retroactius i la moratòria immediata dels desallotjaments, així com la reconversió de les hipoteques en lloguers socials. Aquesta també és la via, i ERC i els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona els hi donem suport.

En el darrer cicle econòmic, el vertiginós augment del preu de l’habitatge, l’escàs mercat de lloguer, uns tipus d’interès a mínims històrics, una normativa molt laxa vers la responsabilitat dels bancs i caixes davant les condicions oferides per a crèdits i hipoteques, així com una deficient supervisió per part del Banc d’Espanya, han facilitat desenes de milers de famílies a hipotecar-se, fent perdre la noció del que això significava, el que en molts casos ha significat dificultats màximes per poder fer front a la despesa mensual derivada de l’accés a l’habitatge. Tenir un sostre familiar ha suposat, en molts casos, un compromís molt elevat dels ingressos familiars dedicats al seu pagament, en alguns casos, fins a la jubilació del deutor.

Però les circumstàncies existents a l’hora de signar el contracte hipotecari han variat per a la majoria de persones hipotecades, particularment aquelles que es van hipotecar a partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica han deixat a Catalunya un 20% de població en atur i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes d’exclusió social.

L’execució hipotecària per impagament del crèdit hipotecari provoca la pèrdua de l’habitatge familiar per a milers de famílies cada any. En aquest procediment l’habitatge és subhastat, i el Reial Decret 8/2011 d’1 de juliol estableix que, en cas de no presentar-se postors, el creditor pot adjudicar-se l’habitatge pel 60% del valor de la nova taxació. El banc no només es queda amb l’habitatge per un preu molt menor pel qual es va signar la hipoteca, sinó que a més el deute segueix viu descomptant-li el valor del bé executat. És a dir, el mateix banc que va taxar a l'alça per atorgar la hipoteca, no assumeix cap risc en aquesta valoració. Les famílies afectades no només s'enfronten, doncs,  a la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una situació financera de dificultats sovint irresoluble de per vida: l'entitat bancària pot interposar a una demanda i s'inicia el procés d'execució hipotecària que finalitza amb la subhasta de l'immoble. 

En bona part de les legislacions del nostre entorn com a França, Bèlgica, Alemanya o els països anglosaxons es té en compte la situació de sobreendeutament personal i deute hipotecari de les persones físiques, quan el deutor ho és de bona fe (per causes sobrevingudes) i el bé hipotecat és l’habitatge habitual, de manera contrària en el cas espanyol i català.

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, vam impulsar la declaració de Barcelona com a ciutat activa i compromesa en la prevenció de desnonaments per dificultats econòmiques, i en defensa del dret a l'habitatge, hem posat sobre la taula la urgència de treballar conjuntament amb totes les administracions per definir i acordar les mesures necessàries per tal d’evitar els desnonaments de les famílies en situació d'insolvència sobrevinguda i involuntària. També hem proposat negociar amb les entitats financeres i amb el govern de l’estat espanyol una fórmula per a la cessió d’ús dels seus immobles situats a Barcelona o a la seva àrea metropolitana, com a habitatges públics per a emergències socials, també els immobles que aniran a parar al «banc dolent», que provenen de les execucions hipotecàries i que amb tota probabilitat acabaran tancats i barrats durant anys fins que el seu preu es recuperi i els venguin.

Cal que govern de l’estat espanyol modifiqui la regulació hipotecària, incloent la figura de la dació en pagament, amb efectes retroactius, de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, el deute quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la Unió Europea, i mentre no es concreta aquesta modificació cal suspendre cautelarment els desnonaments. Els pedaços que està fent Mariano Rajoy i el Consejo de Ministros aquests dies no estan servint per res, i no són la solució al problema social que estem patint.