Amb la independència assegurem les pensions

Ara que finalment sembla que el procés de transició nacional cap a la independència sembla que s’ha iniciat, ara que a les properes eleccions els catalans i catalanes estem cridats a decidir quin accent ha de tenir aquest procés (amb polítiques de justícia social o amb polítiques neoliberals), miraré d’anar resolent alguns dels dubtes i temors que desperta la independència. 

Què passarà amb les pensions, les prestacions socials, la prestació d’atur, el dia després de la independència? Si Catalunya fos independent les prestacions socials i les pensions no correrien perill. Fins i tot es podria incrementar significativament el valor mitjà de les pensions a Catalunya.

El sistema de pensions espanyol actual (i és de suposar que també el futur sistema de pensions català) és un sistema de repartiment. Això vol dir que les cotitzacions que es recapten avui serveixen per pagar les pensions d’avui. És un sistema de solidaritat on els treballadors joves paguen amb les seves cotitzacions les pensions dels jubilats. Les cotitzacions que cadascú va pagar en el passat van servir per pagar les pensions dels jubilats en el passat, no per garantir la seva jubilació futura. Per tant, les pensions dels jubilats catalans no estan garantides per l’Estat espanyol, estan garantides pels treballadors catalans. El fet de separar-se d’Espanya no canviaria el funcionament de la Seguretat Social.

En aquest sentit, un sistema de Seguretat Social catalana és viable perquè a Catalunya el que s’ingressa per cotitzacions supera el que es gasta en pensions i prestacions d’atur (13.000 milions en el període 2004-2007). Si fóssim independents aquests diners es podrien haver destinat a apujar les pensions (175 euros mensuals i 2.446 euros anuals) o a crear un fons de reserva català per garantir les pensions en el futur.

De fet, les pensions estarien més garantides en una Catalunya independent que formant part d’Espanya, perquè quan l’economia va bé la Seguretat Social a Catalunya té un superàvit superior al de la resta de l’Estat; i en períodes de crisi com l’actual, té un dèficit inferior al de la resta de l’Estat. Aquest dèficit es podria cobrir perfectament amb diners dels impostos o amb el superàvit dels anys anteriors.

Espanya resta, Catalunya suma!

Pensar en un país genera una sèrie d'imatges, idees, persones, objectes o experiències que, ja sigui de manera conscient o inconscient, s'associen amb aquest país. Aquestes idees o emocions que un país provoca poden estar fonamentades en experiències pròpies i en informació real, ser fruit d'estereotips i prejudicis o producte de l'imaginari col·lectiu. Com a conseqüència directa d'aquesta percepció, a l'hora de valorar un determinat producte o servei, es tendeix a atribuir-li unes determinades qualitats associades al seu país d'origen, de manera que la valoració d'aquest bé o servei no sol ser, per tant, completament objectiva.

L'efecte imatge país es podria definir per tant com qualsevol influència, prejudici, biaix o predilecció sostinguda pels compradors industrials i individuals, i provocada per la imatge de l'origen associat amb l'empresa, producte o marca en qüestió. Així, la percepció que el conjunt de la societat té d'un país és el que coneixem com a marca país. Afecta, per tant, a molt diferents àmbits, des del polític, social i cultural fins l'econòmic i comercial.

La «marca Barcelona», lligada a la «marca Catalunya» hauria de pretendre influir en la venda de productes i serveis, la captació de talent i inversions, o l'atracció de turisme. La imatge d'un país és un element que ha de facilitar la competitivitat de les empreses en la seva expansió internacional.

Els països que han aconseguit crear percepcions positives tenen avantatges competitius que afegeixen valor als seus productes o serveis. Per contra, quan no hi ha percepcions o aquestes són negatives, la penetració i permanència de les seves ofertes i serveis ha de superar un obstacle que pot ser més alt que qualsevol barrera tècnica.

Les marques líders poden generar efectes molt positius sobre la imatge d'un país i, com a referents d'èxit internacional, poden actuar com a ambaixadores de la imatge comercial de Barcelona, de Catalunya. No en va, són cada vegada més les marques catalanes i barcelonines que aconsegueixen posicions de lideratge mundial en els seus respectius sectors, pel que representen un actiu d'enorme valor per a la nostra economia.

Aquí rau la importància de desvincular-nos de la «marca Espanya».

El desembre de 2011 el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona aprovava, a instàncies del grup independentista, vincular la «marca Barcelona» a la «marca Catalunya», desvinculant-la de la «marca España». 35 dies després, ignorant el mandat del Plenari Municipal, Barcelona es va adherir a una associació que té com a objectiu la promoció de la «marca España». A què juga el govern de Trias?

La imatge d'un país és un element que ha de facilitar la competitivitat de les empreses en la seva expansió internacional. En el cas d'Espanya, la seva imatge país passa, convindrem tots, per hores baixes. Per bé que les marques líders generin efectes molt positius, el moment econòmic actual de l’estat Espanyol i l’estat de les seves finances, pràcticament intervingudes des d’Europa, és poc encoratjador i poc incentivador. 

La «marca Espanya» no és un bon passaport. La imatge que actualment projecta Espanya al món no és la que convé a una ciutat com Barcelona; una ciutat solvent, emprenedora, amb talent, amb indústria, capdavantera en molts àmbits. La imatge internacional de crisi espanyola, amb un govern a tocar de la intervenció europea, amb bancs rescatats amb diners públics, que no concedeixen crèdit a les empreses (sinó que usen els diners dels rescats per comprar deute estatal, guanyant una bona picossada amb el diferencial dels interessos entre el rescat i el deute) perjudica la imatge de la nostra capital. Un estat que apareix sovint en les portades de la premsa internacional com un estat a la UVI, no és una bona carta de presentació.

Barcelona té una imatge positiva, vinculada a la innovació i la creativitat que perd fuel per la imatge genèrica d’Espanya. Barcelona és una de les ciutats més valorades per a viure-hi, amb atractiu per a l’organització d’esdeveniments empresarials, vinculada a valors positius, al coneixement, a l’emprenedoria, a la cultura, a l’arquitectura, a la tecnologia... però cal que s’aparti dels tòpics units a la «marca España» que no funcionen per als negocis, la tecnologia o la investigació. A la vegada Catalunya necessita tenir una capital potent i internacionalitzada, ha de poder agrupar les marques que conté (com la «marca Barcelona»), té un gran potencial en turisme cultural, un bon nivell i qualitat de vida, però encara està poc associada a Barcelona. Catalunya està associada a la vitalitat, la qualitat, l’excel·lència, la creativitat, al teixit associatiu i empresarial, a l’emprenedoria...

El cinisme polític del PP

Fa pocs dies apareixia al diari ARA un article posant de manifest l’incompliment de l’Estat espanyol amb Catalunya pel que fa a les inversions en els trens de rodalies.

El febrer de 2009 el Consell de Ministres va aprovar el Pla d’infraestructures ferroviàries de Rodalies de Barcelona 2008-2015, amb una inversió prevista de 4.000M€; 1000M€ menys del que els experts assenyalaven com a necessari. Aquesta inversió havia de donar cobertura a 80.000 habitants més, augmentar un 60% l’oferta comercial, reduir els temps dels viatges en un 20%, i pràcticament fer desaparèixer els retards (el 99% dels trens tindrien retards inferiors als 3 minuts).
3 anys després, 3.250M€ dels 4000 milions previstos i aprovats pel consell de ministres, no han estat ni licitats, ni adjudicats, i tan sols s’han executat un 6,9% de les reformes previstes.Mentre a Madrid s’han construït més de 80 Km de noves línies, a Barcelona no se n’ha fet cap. Malgrat que els projectes constructius dels nous accessos als aeroports de Barajas i del Prat van sortir publicades al BOE el mateix dia, el 28 de novembre del 2002, els accessos de Madrid a l’aeroport de Barajas (8,8km de túnel) està en funcionament des de 2011, les obres de connexió de Barcelona amb El Prat encara no han començat.Mentre l’any 2011 l’Estat espanyol tan sols va executar un 35,53% de la inversió pressupostada per Catalunya (va ser la comunitat amb menys tant per cent executat de tot l’Estat), a la comunitat d’Aragó es van executar el 120% de les inversions i a la comunitat de Madrid un 111%.
Aquest 2012, els Pressupostos Generals de l’Estat han reduït la previsió d’inversió a rodalies de Barcelona un 84%, rebaixant la partida fins als 8M€, 200.000€ menys que la partida destinada a la Casa Reial.Malgrat aquests incompliments flagrants amb els catalans i les catalanes, el PP continua practicant el seu cinisme polític exigint coherència i unitat d’acció a les administracions catalanes.Crec que cal dir ben alt i clar que la política del PP des de Madrid anul·la qualsevol avenç social i nacional per a Catalunya i per a Barcelona; sovint el que proposen a Madrid i a Catalunya és diametralment oposat. I poso alguns exemples barcelonins:

1. Pacten una congelació de l’IBI a Barcelona mentre el govern de Mariano Rajoy aprova un increment de l’IBI en un 10% per Reial Decret.
2. Proposen una targeta de transport públic subvencionada i rebutgen les retallades al servei de transport públic mentre des de Madrid redueixen l’aportació de l’Estat a l’Autoritat del Transport Metropolità en un 30% (passa de 133 a 93M€).
3. Plantegen ajudes per als infants amb necessitats educatives especials, mentre pacten retallades pressupostàries amb el Govern de la Generalitat i, el que és pitjor, neguen un tracte fiscal just per a Catalunya.
4. Proposen reorganitzacions del personal municipal en l’àmbit social o l’increment del nombre de Guàrdies Urbans, mentre des de Madrid fan uns pressupostos generals de l’estat que restringeixen la incorporació de nou personal a les administracions.
5. Defenestren les polítiques de promoció econòmica internacional de Barcelona, pactant una reducció del 28% d’aquesta partida pressupostària, mentre a Madrid fan créixer aquesta partida un 60% respecte el 2011.
6. Exigeixen al govern municipal més ajuts per a entitats del tercer sector, mentre a Madrid retallen en un 56% les polítiques actives d’ocupació, afectant 112 centres especials de treball i unes 2.500 persones amb discapacitat.
7. Parlen d’aplicar una austeritat «merkelitzadora» a Barcelona, mentre des de Madrid aproven despeses sumptuoses per a les ambaixades espanyoles: manteniment dels jardins de l’ambaixada a París 460.000€, estudi de l’ampliació de l’ambaixada a Moscou 180.000€, restauració del pati de l’ambaixada espanyola al Vaticà 390.000€, nova residència de l’ambaixador espanyol a Rabat 6.369.000€, noves banderes espanyoles per a les ambaixades 330.880€...
8. Insten a la Generalitat de Catalunya a fer efectiu el pagament de les subvencions pendents, i no es comprometen amb els 11.000M€ que l’estat deu a Catalunya en forma d’inversions i transferències pendents.
9. A Barcelona proposen abonaments per a la xarxa de museus, mentre des de Madrid redueixen un 62% el finançament d’institucions culturals (catalanes) d’àmplia projecció (passa de 9,5M€ a 3,6M€).

Prou espoli fiscal, prou espoli social, prou espoli lingüístic. Independència JA!

#novullpagaraespanya

La proposta de CiU de rescatar els peatges de Madrid, encara que impliqui allargar les concessions de les autopistes catalanes, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència dels catalans. Ja n’hi ha prou! No volem pagar més a Espanya!

Segons l’anuari dels silencis mediàtics de l’any 2010, les recaptacions de les concessionàries per peatges multipliquen en alguns casos per 100 el cost de l’obra. Alguns exemples a continuació:

TRAM	COST CONSTRUCCIÓ	INGRESSOS ESTIMATS
Montgat-Mataró	21 M€	682,2 M€
Mataró-Palafolls	285,5 M€	363,3 M€
Barcelona-Montmeló	19,9 M€	535,4 M€
Granollers-La Jonquera	68,5 M€	3.033,7 M€
Molins de Rei-Martorell	14,6 M€	1.168,7 M€
Martorell-Tarragona	42,2 M€	2.170,3 M€

És insultant que malgrat haver pagat amb escreix les autopistes catalanes, construïdes a proposta de Pujol (pare) per mirar de compensar la manca d’inversió estatal en infraestructures (us sona?), els catalans haguem de continuar pagant per compensar les autopistes de Madrid que ningú utilitza (ja que tenen unes autovies estupendes que fan el mateix recorregut).

Però negar-nos a pagar els peatges és només una acció que vol anar molt més enllà. Estem farts del tracte injust que ens dispesa un estat que ens roba 16.500M€ any rere any, que no inverteix en infraestructures vitals per la reactivació econòmica (corredor mediterrani, connexió amb tren del port, rodalies, autovies,...) mentre va construint AVE deficitaris a la resta de l’estat.

Un estat que s’atribueix un esforç que no fa, presentant una reducció de les transferències a altres administracions (comunitats autònomes i ajuntaments) com un sacrifici del govern central! Tot aquest esforç «d’ajustament» no es tradueix en reducció de la despesa de l’estat sinó en traslladar el sacrifici als altres: als ciutadans i altres administracions.

Els d’ERC volem la independència de Catalunya, i no ens conformarem amb menys. Com diu Oriol Junqueras, mentre no comptem amb una majoria suficient per fer el pas definitiu, cal «garantir que la clau de la caixa dels impostos estigui en mans dels ciutadans de Catalunya, i això no passa per cap pacte amb el govern espanyol, sinó per aconseguir, com a mínim, la independència fiscal a través del concert econòmic». Pretendre arribar a un pacte amb el govern del PP per assolir el concert econòmic és una ingenuïtat. 

Qualsevol pacte amb l’estat acaba sense complir-se, com la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que determina les inversions en infraestructures al nostre país, que és Llei Orgànica, i que el govern del PP ja ha dit que no pensa complir.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha de reaccionar i trencar el seu pacte de govern amb el PP.  Cal reforçar l'Agència Tributària de Catalunya per facilitar que els ciutadans que es declarin fiscalment insubmisos amb l'Estat puguin pagar els impostos només a la Generalitat.

Estem a punt d’iniciar el camí de no retorn, que ens durà cap a la independència del nostre país. Però cal que siguem molts els que caminem. Fem el camí junts?