L’Ajuntament
de Barcelona s’ha adherit, a instàncies d’ERC al Pacte Nacional pel Dret a
Decidir, constituït al Parlament de Catalunya el 26 de juny.
El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un espai de compromís i diàleg per tal
que la celebració de la consulta esdevingui l’expressió democràtica i
participativa que es mereix. La proposta
d’en Jordi Portabella va rebre el suport
de CiU i ICV, i el vot contrari de PSC i PP. El PSC es va alinear amb els
arguments que abanderen C’s i PP en contra del dret de la ciutadania a exercir
el Dret a Decidir.
El Pacte Nacional pel Dret a Decidir es
fonamenta en els principis de Legitimitat
democràtica, Transparència, Diàleg, Cohesió social, Europeisme, Legalitat,
Participació... uns principis que no són cap trampa, ni constitueixen res
il·legal. Són valors, valors que denoten democràcia. I Barcelona sempre ha
estat i ha d’estar al costat de la democràcia, tant pels que vulguin votar NO
que ho puguin fer en llibertat, i pels que vulguin votar SÍ, que ho puguin fer
en llibertat. Els demòcrates no hi posem cap diferència. Igualem totes les
persones davant una urna. Això és el dret a decidir.
La capital de Catalunya ha d'estar al costat de
les grans decisions que es prenen en el Parlament de la nació i ho
ha de fer sense ambigüitats, de manera
clara i entenedora per a tothom. Barcelona, la capital de Catalunya, ha de
ser responsable i respondre a la seva condició de primera ciutat del país i de
representació de tota la nació.
La
capital de Catalunya estarà al costat del dret a decidir.
No s’entendria de cap altra manera, i per raons ben diverses. En primer lloc, perquè votar és democràcia. No és cap
casualitat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa en aquest
moment hagin exercit aquest dret a decidir. En segon lloc, per raons jurídiques inapel·lables: el màxim tribunal que depèn de
Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, ha reiterat que
és la democràcia l’encarregada de determinar els marcs legals i en cap cas el
marc legal pot condicionar la voluntat democràtica dels nostres conciutadans. Així
doncs, aquells que s’aixopluguen en la
Constitució espanyola de 1978 per impedir la consulta o bé no accepten el
normal funcionament de la democràcia en ple segle XXI o bé neguen la
jurisprudència de Nacions Unides.
De ben segur que el fet que els arguments
a favor d’aquesta adhesió siguin irrefutables és el motiu pel qual el portaveu del PSC a l’Ajuntament de
Barcelona, el politòleg Gabriel Colomé, va
argumentar el vot contrari amb demagògies, falsedats i afirmacions pròpies
d’altres partits espanyolistes (C’s i PP). Colomé fins i tot va titllar
unes possibles eleccions plebiscitàries de nazis. El president del grup
socialista, en Jordi Martí, enlloc de demanar emetre el vot de forma individual
i discrepar del vot dels seus regidors (tal i com expressava a través de
twitter), va optar per absentar-se de la votació. És evident que el lideratge de Jordi Martí queda en entredit, un
president de grup que és incapaç de fer
valdre la seva línia política en un element tant de base democràtica com el
Dret a Decidir.
Deia l’Eduard Voltas en un article d’opinió
al Nació Digital: «El precedent més
proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les
eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions
municipals però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris,
i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant
de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida del rei i la
proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles
eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit
sobre la monarquia».
Al meu entendre les afirmacions expressades per Gabriel Colomé mereixen o bé una
disculpa per part seva o del líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona,
Jordi Martí.
