«Com a sociovergència alguns
autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que
controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des
de la transició democràtica espanyola».
En un moment en
que l’economia de les administracions es «merkelitza» (38M€ o la
«merkelització» de #bcn) gràcies a pactes tàcits de CiU amb el PP (i
en ocasions amb el PSC); en un context en què es debat el «pacte fiscal» que
proposarà el Parlament de Catalunya a l’estat espanyol (Mas ha d'escollir);
quan el sentir independentista dels catalans i catalanes està en una progressió
constantment ascendent (No hi ha pla B #independènciaJA); ara que la societat
catalana es comença a plantar (#novullpagaraespanya)
davant d’uns pressupostos generals de l’estat que minimitzen i ofeguen
intencionadament Barcelona (Espanya ens fa
fora), mentre els dirigents de CiU es contradiuen els uns als altres
constantment (Molt soroll per no
res, o els eufemismes de CiU)... l’establishment ens comença a
vendre les bondats d’una possible sociovergència.
Desconec què en
pensaran els 175.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Xavier Trias
com a alcalde, per un canvi de govern a la nostra ciutat. No puc preveure la
reacció dels 134.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Jordi Hereu per
tal que Xavier Trias no fos alcalde de la capital de Catalunya. Ara bé, no crec
que m’equivoqui gaire si penso que si hi ha un pacte sociovergent, hi haurà més
de 300.000 votants, barcelonins i barcelonines, que tindran un govern municipal
contraposat a allò que van votar. Tampoc puc assegurar què preferirien els
257.645 barcelonins i barcelonines que van votar en el referèndum sobre la
independència de Catalunya celebrat el 10 d’abril de 2011 a la nostra ciutat.
Però m’inclino a pensar que un govern sociovergent tampoc és el que ells
voldrien.
Les grans
coalicions poden tenir un sentit en un moment concret d’amenaça externa contra
l’autogovern, però no és el cas de Barcelona. Barcelona és una ciutat solvent,
amb una economia forta i sòlida, i que no està essent amenaçada per cap altre
govern o administració (més enllà de l’ofec econòmic premeditat que prové de
Madrid, però que no compromet les fiances municipals). Així doncs, quin és l’autèntic
motiu per plantejar la possibilitat d’un govern CiU-PSC? Entenc que motius
partidistes: en el cas de Trias mostrar la seva «mà estesa» i netejar la imatge
embrutida pels pactes amb el PP a través d’un trencament teatralitzat (encara
que mantingui els pactes de govern a la Diputació i els pacte tàcit al
Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados) i en el cas del PSC
donar a conèixer un candidat que no coneix ningú.
Des d’ERC defensem
un tercer espai polític, més enllà del nacionalisme conservador i del «socialisme» espanyol: el republicanisme independentista; defensem que les
polítiques d’esquerres i la llibertat nacional no són conceptes contraposats,
sinó que formen part del mateix. La justícia social s’assolirà quan puguem ser
lliures nacionalment.
El president
d’ERC, Oriol Junqueras, deia a la roda de premsa posterior a la Cimera sobre el
Pacte Fiscal que s’ha celebrat recentment al Palau de la Generalitat que els
catalans i catalanes actuaran en conseqüència davant de les decisions que
prenguin els partits polítics en aquests moments tant decisius pel nostre
esdevenir. Si els 134.000
vots del PSC emesos per tal que CiU no governés la ciutat i els 175.000 vots de
CiU emesos per tal que el PSC no governés la ciutat se senten orfes davant d’un
possible pacte CiU-PSC, només cal que mirin al voltant i vegin que hi ha
alternatives, serioses, rigoroses, solvents,... i una de les alternatives, ERC,
persegueix un objectiu ben èpic, a la vegada que just: establir la República
Catalana, una república lliure, justa i solidaria.
