El #25N votem independència

El proper diumenge 25 de novembre el President de la Generalitat de Catalunya ha convocat eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. El President Mas ha convocat les eleccions després que el seu projecte de legislatura hagi fracassat davant del mur infranquejable del govern de l’estat Espanyol. El pacte fiscal de CiU, transformat per ERC en tenir la clau i la caixa dels impostos a Catalunya,  no ha prosperat.

En aquestes properes eleccions els catalans i catalanes no decidirem si volem la independència o no, sinó que haurem de decidir COM volem avançar cap a la independència: per la via lenta, escorada cap a la dreta (amb uns serveis més assistencials i una economia més lliberal) o per la via ràpida i decidida, escorada cap a l’esquerra (amb un estat del benestar que garanteixi la igualtat i amb un sistema econòmic basat en la sostenibilitat i la justícia social).

ERC va proposar unir les dues vies en una mateixa candidatura per tal de convertir aquestes eleccions en un plebiscit independentista, i formar un govern d’unitat nacional per fer junts la transició cap a la independència, però CiU i ICV no va acceptar el repte.

En aquest context, hi ha un bloc que es nega a donar la veu al poble per poder decidir lliurement el seu futur, format per PP i PSC, que no accepten el referèndum que vol plantejar el Parlament de Catalunya, i a part trobem a ICV, que no ha estat capaç de definir què vol ser de gran. Les enquestes, malgrat l’enfonsament que pronostiquen al PSC, no apunten a que ICV repunti.

Així doncs la partida estarà entre la via conservadora de CiU o la via progressista d’ERC. ERC ha de ser capaç, doncs, d’aglutinar tots els independentistes progressistes i socialdemòcrates, d’esquerres, per esdevenir la segona força del país. I les enquestes que s’han publicat darrerament apunten a aquesta possibilitat, si els partits independentistes són capaços d’anar junts. ERC, Reagrupament, Democràcia Catalana, Solidaritat i CUP han de fer un esforç per treballar plegats. Malauradament ja hi ha qui es despenja; les CUP decidiran si es presenten a les eleccions un cop acabat el termini de presentar coalicions. Presentar-se per separat contribueix a atomitzar el vot independentista, a empetitir la representació sobiranista d’esquerres al Parlament.

Aquestes eleccions suposaran canvis de fons a l’arc parlamentari, i un fer camí sense retorn cap a la llibertat nacional.

Visca Catalunya!

El 18% d'Espanya és nostre

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "El 18% d'Espanya és nostre"

(...) Catalunya representa un 18% del PIB de l’estat, i aproximadament també un 18% de la població. És a dir, el 18% de l’estat espanyol pertany a Catalunya: el 18% d’AENA, de Loterías del Estado, del Museo del Prado y del Reina Sofía, el 18% de les ambaixades, de l’exèrcit, dels hospitals,… (...)

Llegir-ne més...

Sí al comerç de Barri, no a l’espoli comercial!

El govern espanyol torna a carregar contra els interessos dels catalans i les catalanes, amb una nova forma d'espoli, l'espoli comercial. Es volen carregar la base del nostre model comercial, promovent unilateralment la liberalització dels horaris comercials.

Barcelona té una estructura comercial singular, en relació a altres ciutats europees de característiques similars, degut a la tradició gremial i associativa del petit i mitjà comerç, que avui es vertebra a partir dels eixos comercials. Una estructura comercial pròpia de la nostra ciutat, que aporta proximitat i seguretat, fomenta la cohesió social als nostres carrers, als nostres barris. Fruit de la naturalesa d’aquest teixit comercial propi, les grans superfícies no han penetrat a la ciutat de la mateixa manera que a altres indrets, fent de Barcelona una de les poques ciutat europees on el percentatge de vendes del petit i mitjà comerç és superior al de les grans superfícies.

Els horaris comercials han de permetre atendre de manera adequada les necessitats de la població i que facilitin la compra en aquells moments de l'any en què es generen puntes de demanda. Però també han de respectar el drets dels treballadors i treballadores, així com compaginar la vida laboral amb les relacions personals i familiars.

El comerç de barri, el comerç emprenedor (al 47% dels comerços catalans només hi treballa el propietari), malgrat la caiguda de vendes deguda a la crisi, ha garantit llocs de treball i ha facilitat la conciliació de la vida laboral i familiar.  Un exemple: el 2011 el petit i mitjà comerç va crear 11.000 llocs de treball a Catalunya. A Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va destruir 24.000.

La majoria dels països europeus han regulat els horaris comercials per evitar una liberalització total, on el gran beneficiat són les grans corporacions. La liberalització dels horaris comercials ens apropa a un model de ciutat que no es correspon ni amb el model urbanístic comercial de la ciutat mediterrània ni amb l’estructura socioeconòmica del nostre país.

Liberalitzar els horaris comercials implicaria la desaparició comerç de barri, de proximitat, que ens caracteritza, a favor de les grans corporacions. Comportaria una reducció de l’oferta, una pèrdua de llocs de treball, i la desertització comercial en les zones no turístiques o centrals de la ciutat. Tenir la botiga oberta més hores no implica incrementar les ventes, sinó dilatar-les en el temps, i sí que comporta un augment de les despeses. Liberalitzar els horaris farà les botigues petites i mitjanes hagin de tancar.

Només les grans superfícies i els grans comerços poden assumir un període de pèrdues econòmiques degut a l’increment de la despesa sense un augment de les vendes, a l’espera del tancament dels petits i mitjans comerços, la desertització comercial, per posteriorment poder monopolitzar el mercat.

Cal defensar els eixos comercials, que enforteixen el comerç del barri, que donen serveis, que cohesionen. Els eixos comercials ben estructurats, forts, amb el suport de l’administració, són els únics que poden mantenir el pols a les grans corporacions, uniformitzades, anònimes, neutres.

Cal promoure un model de ciutat on es pugui viure, comprar i fer activitats de lleure sense haver de fer grans desplaçaments; una ciutat compacta. Un model econòmic basat en la petita i mitjana empresa i en el comerç de proximitat, que identifica el model Barcelona.

El comerç de barri no es rebaixa. No a la liberalització d'horaris comercials. No a l’espoli comercial!

Un full de ruta per la Capital de la República Catalana

CiU ha presentat aquesta setmana la seva proposta de Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2012-2015, la seva proposta de full de ruta per l’Ajuntament aquest mandat. S’inicien doncs les negociacions per tal de definir quines han de ser les línies bàsiques de la política municipal a Barcelona, per determinar cap a on volem portar la ciutat.

Amb les dades de l’enquesta publicada pel Periódico a la mà, CiU té diverses opcions:

Pactar el full de ruta amb els que han governat la ciutat els darrers 32 anys, un PSC (cada vegada més PSOE) al que totes les enquestes auguren un enfonsament electoral.

Pactar el PAM amb el PP, el grup espanyolista amb qui ja han pactat els pressupostos i el Pla Econòmic Financer de l’Ajuntament, establint unes polítiques econòmiques «merkelitzants», prioritzant tenir superàvit per sobre de la inversió i la despesa en atenció a les persones i en polítiques d’ocupació.

Pactar amb l’esquerra catalana (la independentista i la catalanista), ICV-EUiA i ERC, que són els únics que les enquestes preveuen que millorin els seus resultats electorals, per traçar la ruta per fer de Barcelona una Capital d’Estat.

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona plantegem una negociació basada en definir mesures per (1) reforçar la capitalitat de Barcelona, (2) aprofundir en la democràcia participativa, i donar veu a la ciutadania en la vida política i en els afers municipals, (3) assegurar una atenció de qualitat a les persones i (4) estimular l’economia productiva, l’emprenedoria, el coneixement i el talent, que ens han de fer sortir de la crisi i crear nous llocs de treball.

Cal reforçar la marca Barcelona, cal reforçar la capitalitat de la nostra ciutat. Reforçar la capitalitat implica defensar la Llengua i la Cultura catalanes, promoure les Seleccions Esportives catalanes, estimular la promoció econòmica internacional de Barcelona (Consolats de Mar), reforçar les estructures de capital (serveis jurídics i d’inspecció) enfront d’estructures polítiques sense responsabilitat,... però també avançar cap a la sostenibilitat entesa en el sentit ampli (sostenibilitat econòmica, de mobilitat, del turisme,...).

L’atenció a les persones, i més en un context de crisi severíssima com el que estem patint, ha de ser la prioritat de l’actuació municipal. L’atenció a les persones que estan a l’atur (actualment més de 100.000 a la nostra ciutat), vetllar per a que aquestes persones es mantinguin actives, amb bona salut i ben formades és primordial.

Crear llocs de treball ha de ser l’eix vertebrador de la política municipal. En aquest context, el suport a Barcelona Activa, les incubadores d’empreses, la formació, el suport a la internacionalització de la nostra economia i les nostres empreses,... esdevenen claus i estratègiques per a la nostra ciutat.

Ha arribat l’hora de revisar seriosament la participació ciutadana en la vida política municipal, per transparència, per proximitat, per responsabilitat, per rigor. Cal estimular la participació veïnal de forma seriosa, essent crítics amb el que s’ha estat fent fins ara. Cal posar en crisi els mecanismes i òrgans participatius actuals (més informatius que participatius).

S’han d’acabar aquelles audiències públiques que recorden més els greuges medievals al senyor feudal que no òrgans de participació del s. XXI. Els Consells de Barri han de ser espais útils per als veïns i veïnes. Cal reforçar els Consells Sectorials i les Comissions Consultives de districte, fer-ne publicitat i convidar entitats i persones a participar-hi de manera activa. Han de ser comissions i consells participatius i no merament informatius. Aquests consells haurien de ser propositius, haurien de poder presentar iniciatives als Plenaris dels Districtes. Caldrà abordar la figura del Conseller de Barri, la seva elecció i la seva vinculació al Consell de Barri.

Cal estimular la participació dels Consells Sectorials, dels Consells Ciutadans i del Consell de Ciutat, i donar-los la veu en l’impuls i control de l’acció del govern municipal, cal implicar les entitats i associacions de la ciutat i motivar la seva participació en la vida política municipal. Per això estem treballant en la reforma del Reglament Orgànic Municipal, les Normes Reguladores del Funcionament dels Districtes i les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana.

Tan sols ens en sortirem si som capaços de definir unes prioritats clares, assegurant l’estat del benestar, reforçant la capitalitat i la catalanitat de Barcelona, estimulant la petita i mitjana empresa, l’emprenedoria que tant ens caracteritza, un desenvolupament econòmic sostenible, buscant la complicitat i la coresponsabilitat dels ciutadans i les entitats.

A Barcelona hi ha una majoria catalanista suficient per avançar en aquesta línia. I doncs, alcalde Trias, avancem?

Sociovergència NO, independència!!

«Com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola».

En un moment en que l’economia de les administracions es «merkelitza» (38M€ o la «merkelització» de #bcn) gràcies a pactes tàcits de CiU amb el PP (i en ocasions amb el PSC); en un context en què es debat el «pacte fiscal» que proposarà el Parlament de Catalunya a l’estat espanyol (Mas ha d'escollir); quan el sentir independentista dels catalans i catalanes està en una progressió constantment ascendent (No hi ha pla B #independènciaJA); ara que la societat catalana es comença a plantar (#novullpagaraespanya) davant d’uns pressupostos generals de l’estat que minimitzen i ofeguen intencionadament Barcelona (Espanya ens fa fora), mentre els dirigents de CiU es contradiuen els uns als altres constantment (Molt soroll per no res, o els eufemismes de CiU)... l’establishment ens comença a vendre les bondats d’una possible sociovergència.

Desconec què en pensaran els 175.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Xavier Trias com a alcalde, per un canvi de govern a la nostra ciutat. No puc preveure la reacció dels 134.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Jordi Hereu per tal que Xavier Trias no fos alcalde de la capital de Catalunya. Ara bé, no crec que m’equivoqui gaire si penso que si hi ha un pacte sociovergent, hi haurà més de 300.000 votants, barcelonins i barcelonines, que tindran un govern municipal contraposat a allò que van votar. Tampoc puc assegurar què preferirien els 257.645 barcelonins i barcelonines que van votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el 10 d’abril de 2011 a la nostra ciutat. Però m’inclino a pensar que un govern sociovergent tampoc és el que ells voldrien.

Les grans coalicions poden tenir un sentit en un moment concret d’amenaça externa contra l’autogovern, però no és el cas de Barcelona. Barcelona és una ciutat solvent, amb una economia forta i sòlida, i que no està essent amenaçada per cap altre govern o administració (més enllà de l’ofec econòmic premeditat que prové de Madrid, però que no compromet les fiances municipals). Així doncs, quin és l’autèntic motiu per plantejar la possibilitat d’un govern CiU-PSC? Entenc que motius partidistes: en el cas de Trias mostrar la seva «mà estesa» i netejar la imatge embrutida pels pactes amb el PP a través d’un trencament teatralitzat (encara que mantingui els pactes de govern a la Diputació i els pacte tàcit al Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados) i en el cas del PSC donar a conèixer un candidat que no coneix ningú.

Des d’ERC defensem un tercer espai polític, més enllà del nacionalisme conservador i del «socialisme» espanyol: el republicanisme independentista; defensem que les polítiques d’esquerres i la llibertat nacional no són conceptes contraposats, sinó que formen part del mateix. La justícia social s’assolirà quan puguem ser lliures nacionalment.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, deia a la roda de premsa posterior a la Cimera sobre el Pacte Fiscal que s’ha celebrat recentment al Palau de la Generalitat que els catalans i catalanes actuaran en conseqüència davant de les decisions que prenguin els partits polítics en aquests moments tant decisius pel nostre esdevenir. Si els 134.000 vots del PSC emesos per tal que CiU no governés la ciutat i els 175.000 vots de CiU emesos per tal que el PSC no governés la ciutat se senten orfes davant d’un possible pacte CiU-PSC, només cal que mirin al voltant i vegin que hi ha alternatives, serioses, rigoroses, solvents,... i una de les alternatives, ERC, persegueix un objectiu ben èpic, a la vegada que just: establir la República Catalana, una república lliure, justa i solidaria.

No hi ha pla B #independènciaJA

L’expressió «cornut i pagar el veure» (no el beure) prové de la possibilitat que tenien certs cornuts de poder pagar per veure/comprovar que els estaven enganyant. «Cornut i pagar el veure» descriu perfectament l’actitud del govern català enfront de l’ofensiva sistemàtica i premeditada del PP en contra dels interessos dels catalans, en contra del nostre autogovern, de la nostra cultura i de la nostra llengua; paguem per continuar mirant, des de la barrera, com ens espolien socialment i fiscalment.

Divendres rere divendres l’estat espanyol va desmuntant l’estat autonòmic, envaint o eliminant competències transferides i sotmetent a l’asfixia econòmica als catalans i catalanes i les nostres administracions; llei d’estabilitat pressupostària, reforma laboral, retallades (ajustos que diuen ells) en sanitat, educació, beques universitàries, ajuntaments,... i l'últim divendres, la gestió de les conques dels rius.

I mentre, el govern català de CiU, amb el suport constant del PP, fa de «cornut i pagar el veure».

L’exultant presidenta reelecta del Partit Popular (de Catalunya?) Alícia Sánchez-Camacho afirmava aquests dies que no acceptarà «de cap de les maneres una Hisenda pròpia que suposi una insubmissió fiscal a l'Agència Tributària». Alicia Sánchez-Camacho, ha presentat el seu partit com «l'alternativa al separatisme»; efectivament, davant la indefinició de CiU, la desaparició del PSC i l’estancament en el comunisme clàssic i conservador d’ICV, a Catalunya o bé governaran els unionistes conservadors o bé governarem els independentistes progressistes.

Amb una cosa estic completament d’acord amb Alícia Sánchez-Camacho: Catalunya està en una «cruïlla històrica» que, per ella, pot ser o bé «una oportunitat» o bé una «ruptura». Jo crec que l’oportunitat és precisament la ruptura.

President Mas, no hi ha Pla B. Només hi ha un pla possible, que comporta la confrontació amb l’estat. El Pla, el viatge cap a Ítaca, és la Independència.

El camí de no retorn

Fins fa poc temps, els partits d’obediència espanyola han ignorat el moviment independentista de Catalunya. Ara bé, les dades del darrer baròmetre, que confirmen el creixement sostingut de l’independentisme, i l’anunci del referèndum sobre la independència d’Escòcia han provocat l’inici d’una política activa en contra de la independència... 

El meu article quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme: "El camí de no retorn"

Llegir-ne més...

Les mentides d’«Eurovegas»

Aquests dies estem assistint a un espectacle dantesc entre el govern català i el govern de Madrid per acollir un oasi de joc, blanqueig de diners i llocs de treball escombraria amb falses promeses d’inversió i luxe. Parlo d’«Eurovegas», un projecte de 800 hectàrees d’hotels, centres comercials, centres de convencions i casinos al més pur estil del CSI de Grissom, 800 Ha! La mateixa superfície que tota l’Eixample barcelonina!

Fent una ullada a les dades publicades es pot afirmar que no quadren els números de llocs de treball, no quadren les superfícies necessàries amb els espais disponibles, s’obvien les normatives de protecció del territori, difícilment revocables, no quadren les capacitats inversores i hi ha una opacitat absoluta sobre els detalls del projecte.

Sobre els hotels

El projecte preveu construir un complex hoteler de 34 Ha (34 illes de l’eixample) amb 36.000 habitacions (un 63% de l’oferta hotelera de tot Barcelona).  Aquest pol hoteler, que competiria directament amb Barcelona, pretén captar 12 milions de nous visitants cada any. Tenint en compte que Catalunya és la regió del món amb més turisme i que Barcelona és la primera ciutat del món en congressos, la segona en creuers (després de Miami) i la quarta ciutat turística d’Europa, és poc creïble que «Eurovegas» pugui captar 12.000.000 de nous visitants, a no ser que els manllevi de Barcelona.

Sobre els llocs de treball

«Eurovegas» promet uns 200.000 llocs de treball (entre directes i indirectes). Els nombres no quadren.  Si comptem les persones que haurien de treballar als hotels, als casinos, als camps de golf,... tenint com a referència els treballadors que actualment té el sector turístic a Catalunya (283.000), aquest nou complex no pot generar més de 60.000, essent molt generosos. És evident que el projecte d’«Eurovegas» suposa a curt termini, activació econòmica i llocs de treball, és una solució fàcil i ràpida, però no hem de caure en els mateixos errors del passat. Els llocs de treball d’«Eurovegas», ens orienten altra vegada a la precarietat, a l’estacionalitat laboral i a la baixa qualificació professional sense valor afegit i sense identitat. Als catalans ens cal promocionar una classe mitja forta i estable, amb una base treballadora qualificada i reconeguda, amb autoestima i dignitat que emani del seu esforç, del seu coneixement i de la capacitat per reinventar-se i adaptar-se a un món en constant evolució. Només així serem capaços de superar les futures crisis econòmiques.

Sobre el joc

Es vol minimitzar la paraula casino, dient que només ocuparà un 5% del projecte (el 5% de 800Ha són 40Ha, és a dir, 40 illes de l’Eixample en casinos). Alerta: el tipus de joc que fa Adelson als seus casinos es basa en el joc a crèdit, amb la possibilitat d’utilitzar mitjancers. Aquest fet és rellevant ja que possibilita el blanqueig de diners tal com destaquen diversos informes internacionals, motiu pel qual el mateix Adelson està encausat. Per aquest motiu el projecte «Eurovegas» exigeix lleis fiscals a mida per evitar la fiscalització d’hisenda i intentar legalitzar el préstec per al joc, ara totalment prohibit.

Sobre els centres de convencions

Siguem seriosos, Barcelona (primera ciutat del Món en congressos)  compta amb el palau de congressos de Catalunya, La Fira (el recinte Firal de Montjuïc i el de Gran Via) i molt especialment el Centre de Convencions Internacional Barcelona, un dels centres de convencions més grans i moderns d’Europa. Tots ells ben comunicats i amb una oferta hotelera propera i de primera categoria. Barcelona no necessita més infraestructures per a convencions.

Sobre les inversions

«Eurovegas» promet inversions de més de 17.000 milions d’€. Si no ens deixem enlluernar per les xifres i fem nosaltres mateixos els càlculs, un milió de metres quadrats construïts (1.200 milions d’€) i les infraestructures necessàries (1.200 milions d’€), com a molt podríem preveure 2.400 milions d’€, xifra molt allunyada de les xifres que surten públiques. On aniran els 14.600 milions d’€ que falten?

Sobre les necessitats de Barcelona

Barcelona necessita mantenir una identitat catalana forta, que vinculi Barcelona i Catalunya, cosmopolitisme i història, i que generi una economia forta. Cal desvincular la marca Barcelona de la marca de turisme fàcil de sol, platja, sangria, toros i flamenco, cal allunyar-nos de la «marca Espanya»; no podem permetre que se’ns reconegui com un oasi de Casinos, llums de neó, i bodes disfressats d’Elvis. Què volem que representi la «marca Barcelona»? Per quins atractius volem ser reconeguts internacionalment? Pel talent? Pels negocis? Per l’emprenedoria? Pel pol econòmic que som? Pels sectors emergents que estem promocionant (Nano-Bio-TIC)? O el que volem és ser reconeguts com una ciutat del joc i el blanqueig de diners? Quin model turístic volem desenvolupar? El de la identitat i el cosmopolitisme o el del turisme franquícia en el que un no sap ni on és?

El nostre model de creixement, de sortida de la crisi, s’ha de basar en el coneixement, en el talent, en l’emprenedoria, aconseguir una «reindustrialització» de la nostra ciutat, que ens aporti valor afegit com a societat i com a pol econòmic i industrial que som. Ens hem passat anys esforçant-nos a esdevenir el Silicon Valley del sud d’Europa. Volem arribar a acords amb el MIT de Boston per ser un pol de coneixement i innovació o preferim acollir iots de luxe i ser Las Vegas d’Europa?