Que l'estat compleixi amb Barcelona!

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona de juliol de 1997 va aprovar per unanimitat l’avantprojecte de llei especial de Barcelona, que el 30 de desembre de 1998 es va concretar en la Llei 22/1998, de la Carta Municipal de Barcelona. Posteriorment el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual es regula el Règim especial del municipi de Barcelona, va esdevenir l’aixopluc estatal de la Carta Municipal.

La Carta Municipal de Barcelona determina les competències especials de l’Ajuntament de Barcelona i el seu Règim financer especial.

Malgrat fa 7 anys de l’aprovació definitiva d’aquesta llei, encara ara no es dóna compliment a allò que estableix la Carta Municipal. Ve a ser el mateix conte que amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’estat espanyol incompleix reiteradament la llei.

L’Ajuntament de Barcelona ha declarat en incomptables ocasions la necessitat de donar compliment a la Carta Municipal. Aquests 7 anys han estat plens de peticions, demandes, precs per tal de donar compliment a la llei, però l’estat mai s’ha mostrat disposat a atorgar a l’Ajuntament de Barcelona el rol que estableix la Carta Municipal pel que fa al govern de les infraestructures (tren, port, aeroport), ni a desenvolupar el règim financer especial de Barcelona (com la participació de Barcelona en els tributs de l’estat).

Des del consistori hem lamentat la manca d'impuls i lideratge per a desenvolupar alguns dels temes fonamentals de la Carta Municipal de Barcelona en el seu tram estatal: la justícia de proximitat, el règim financer especial, la participació de l'Ajuntament de Barcelona en la gestió de les infraestructures estratègiques per la ciutat. Hem denunciat l’incompliment sistemàtic del govern de l’estat amb el règim financer especial de Barcelona, hem demanat constituir una comissió paritària formada per l’Ajuntament de Barcelona i AENA per tal de participar directament tant en la definició de la gestió de l’aeroport, com del proper model aeroportuari i convertir l’Aeroport de Barcelona en un aeroport intercontinental de referència; hem demanat que es doni compliment a l’Estatut d’Autonomia i la Carta Municipal de Barcelona pel que fa a la referència a la participació de les institucions catalanes en la gestió d’infraestructures i serveis i béns de domini públic; hem demanat emprendre mesures legals quan des de l’estat s’han infringit articles (com el 69) de la Carta Municipal de Barcelona per part del Decret - Llei 8/2010, de 20 de maig, en el seu article 14.2 (que prohibia endeutar-se als municipis l’any 2011 i que finalment el Govern central va rectificar); hem instat el Govern municipal a complir els acords de Plenari de cara a defensar davant les administracions competents el finançament especial que té reconegut i encara no desenvolupat la ciutat de Barcelona...

L’acord dels independentistes amb el govern municipal per a l’aprovació del PAM incorporava un punt en referència a la Carta Municipal:

«Exercir el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona atorga a l’Ajuntament de Barcelona, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures: port, aeroport i serveis ferroviaris (Rodalies i AVE)».

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, volem que l’Ajuntament de Barcelona exerceixi el conjunt de competències que la Carta Municipal de Barcelona li atorga, en especial allò que fa referència a la gestió de les infraestructures, organització i règim financer.

Exigim a totes les administracions respecte a la Llei i a les competències que la Carta Municipal atribueix a Barcelona, així com el compliment íntegre de les Lleis 1/2006, de 13 de març, i 22/1998, de 30 de desembre. I ens comprometem a actuar amb tots els mitjans disponibles front a qualsevol legislació que pretengui laminar les competències que ens són pròpies.

Cal que fem una proposta d’orgull de ciutat, de capital, que no deixa que li prenguin el número. Tenim uns drets i uns deures que volem exercir. La llei ens atorga capacitat d’autogovernança, i no pretenem renunciar-hi. L’Ajuntament de Barcelona ha de fer un pas ferm, exigir respecte a la seva especificitat com a gran ciutat, com a capital de Catalunya i fer valdre els seus drets i obligacions.

Barcelona vol i pot governar les seves infraestructures, Barcelona vol i pot decidir com s’organitza. Barcelona vol i pot desenvolupar el seu règim financer especial

#STOPdesnonaments un motiu més per la #independènciaJA

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i l’Observatori DESC promouen una ILP per tal de regular la dació en pagament, amb efectes retroactius i la moratòria immediata dels desallotjaments, així com la reconversió de les hipoteques en lloguers socials. Aquesta també és la via, i ERC i els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona els hi donem suport.

En el darrer cicle econòmic, el vertiginós augment del preu de l’habitatge, l’escàs mercat de lloguer, uns tipus d’interès a mínims històrics, una normativa molt laxa vers la responsabilitat dels bancs i caixes davant les condicions oferides per a crèdits i hipoteques, així com una deficient supervisió per part del Banc d’Espanya, han facilitat desenes de milers de famílies a hipotecar-se, fent perdre la noció del que això significava, el que en molts casos ha significat dificultats màximes per poder fer front a la despesa mensual derivada de l’accés a l’habitatge. Tenir un sostre familiar ha suposat, en molts casos, un compromís molt elevat dels ingressos familiars dedicats al seu pagament, en alguns casos, fins a la jubilació del deutor.

Però les circumstàncies existents a l’hora de signar el contracte hipotecari han variat per a la majoria de persones hipotecades, particularment aquelles que es van hipotecar a partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica han deixat a Catalunya un 20% de població en atur i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes d’exclusió social.

L’execució hipotecària per impagament del crèdit hipotecari provoca la pèrdua de l’habitatge familiar per a milers de famílies cada any. En aquest procediment l’habitatge és subhastat, i el Reial Decret 8/2011 d’1 de juliol estableix que, en cas de no presentar-se postors, el creditor pot adjudicar-se l’habitatge pel 60% del valor de la nova taxació. El banc no només es queda amb l’habitatge per un preu molt menor pel qual es va signar la hipoteca, sinó que a més el deute segueix viu descomptant-li el valor del bé executat. És a dir, el mateix banc que va taxar a l'alça per atorgar la hipoteca, no assumeix cap risc en aquesta valoració. Les famílies afectades no només s'enfronten, doncs,  a la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una situació financera de dificultats sovint irresoluble de per vida: l'entitat bancària pot interposar a una demanda i s'inicia el procés d'execució hipotecària que finalitza amb la subhasta de l'immoble. 

En bona part de les legislacions del nostre entorn com a França, Bèlgica, Alemanya o els països anglosaxons es té en compte la situació de sobreendeutament personal i deute hipotecari de les persones físiques, quan el deutor ho és de bona fe (per causes sobrevingudes) i el bé hipotecat és l’habitatge habitual, de manera contrària en el cas espanyol i català.

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, amb en Jordi Portabella al capdavant, vam impulsar la declaració de Barcelona com a ciutat activa i compromesa en la prevenció de desnonaments per dificultats econòmiques, i en defensa del dret a l'habitatge, hem posat sobre la taula la urgència de treballar conjuntament amb totes les administracions per definir i acordar les mesures necessàries per tal d’evitar els desnonaments de les famílies en situació d'insolvència sobrevinguda i involuntària. També hem proposat negociar amb les entitats financeres i amb el govern de l’estat espanyol una fórmula per a la cessió d’ús dels seus immobles situats a Barcelona o a la seva àrea metropolitana, com a habitatges públics per a emergències socials, també els immobles que aniran a parar al «banc dolent», que provenen de les execucions hipotecàries i que amb tota probabilitat acabaran tancats i barrats durant anys fins que el seu preu es recuperi i els venguin.

Cal que govern de l’estat espanyol modifiqui la regulació hipotecària, incloent la figura de la dació en pagament, amb efectes retroactius, de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, el deute quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la Unió Europea, i mentre no es concreta aquesta modificació cal suspendre cautelarment els desnonaments. Els pedaços que està fent Mariano Rajoy i el Consejo de Ministros aquests dies no estan servint per res, i no són la solució al problema social que estem patint.

#novullpagaraespanya

La proposta de CiU de rescatar els peatges de Madrid, encara que impliqui allargar les concessions de les autopistes catalanes, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència dels catalans. Ja n’hi ha prou! No volem pagar més a Espanya!

Segons l’anuari dels silencis mediàtics de l’any 2010, les recaptacions de les concessionàries per peatges multipliquen en alguns casos per 100 el cost de l’obra. Alguns exemples a continuació:

TRAM	COST CONSTRUCCIÓ	INGRESSOS ESTIMATS
Montgat-Mataró	21 M€	682,2 M€
Mataró-Palafolls	285,5 M€	363,3 M€
Barcelona-Montmeló	19,9 M€	535,4 M€
Granollers-La Jonquera	68,5 M€	3.033,7 M€
Molins de Rei-Martorell	14,6 M€	1.168,7 M€
Martorell-Tarragona	42,2 M€	2.170,3 M€

És insultant que malgrat haver pagat amb escreix les autopistes catalanes, construïdes a proposta de Pujol (pare) per mirar de compensar la manca d’inversió estatal en infraestructures (us sona?), els catalans haguem de continuar pagant per compensar les autopistes de Madrid que ningú utilitza (ja que tenen unes autovies estupendes que fan el mateix recorregut).

Però negar-nos a pagar els peatges és només una acció que vol anar molt més enllà. Estem farts del tracte injust que ens dispesa un estat que ens roba 16.500M€ any rere any, que no inverteix en infraestructures vitals per la reactivació econòmica (corredor mediterrani, connexió amb tren del port, rodalies, autovies,...) mentre va construint AVE deficitaris a la resta de l’estat.

Un estat que s’atribueix un esforç que no fa, presentant una reducció de les transferències a altres administracions (comunitats autònomes i ajuntaments) com un sacrifici del govern central! Tot aquest esforç «d’ajustament» no es tradueix en reducció de la despesa de l’estat sinó en traslladar el sacrifici als altres: als ciutadans i altres administracions.

Els d’ERC volem la independència de Catalunya, i no ens conformarem amb menys. Com diu Oriol Junqueras, mentre no comptem amb una majoria suficient per fer el pas definitiu, cal «garantir que la clau de la caixa dels impostos estigui en mans dels ciutadans de Catalunya, i això no passa per cap pacte amb el govern espanyol, sinó per aconseguir, com a mínim, la independència fiscal a través del concert econòmic». Pretendre arribar a un pacte amb el govern del PP per assolir el concert econòmic és una ingenuïtat. 

Qualsevol pacte amb l’estat acaba sense complir-se, com la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que determina les inversions en infraestructures al nostre país, que és Llei Orgànica, i que el govern del PP ja ha dit que no pensa complir.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha de reaccionar i trencar el seu pacte de govern amb el PP.  Cal reforçar l'Agència Tributària de Catalunya per facilitar que els ciutadans que es declarin fiscalment insubmisos amb l'Estat puguin pagar els impostos només a la Generalitat.

Estem a punt d’iniciar el camí de no retorn, que ens durà cap a la independència del nostre país. Però cal que siguem molts els que caminem. Fem el camí junts?