La Puta i la Ramoneta 2: el retorn

Aquest dies a Barcelona estem assistint al retorn del clàssic "fer la puta i la ramoneta" de CiU. Pocs dies després de que els convergents fessin fora del govern de la Diputació al PP, i mentre anunciaven una possible moció de censura a García Albiol a Badalona, Xavier Trias donava la clau i la caixa de la capital de Catalunya a l'Alberto Fernández Díaz.

Xavier Trias ha triat pactar amb el PP altra vegada, com ja va fer el 2012, malgrat tenir 7 possibilitats de pacte diferents, malgrat tenir altres grups municipals disposats a arribar a un acord. Amb aquest gest, CiU dóna les regnes de la governabilitat econòmica i social de Barcelona a aquells que pretenen que Barcelona sigui una capital provinciana, a aquells que lluiten contra la cultura catalana als tribunals, a aquells que no dubtaran a portar als tribunals al President de la Generalitat (i company de partit de Xavier Trias) si "persisteix en la voluntat de consultar als catalans".

En un entorn polític nacional en què el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han posat rumb a la independència, en un entorn polític estatal d'assetjament a Catalunya que posa en perill la nostra cultura, la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur com a poble, no s'entén que CiU abandoni la construcció de la capital d'un nou estat i pacti amb el PP el model de ciutat que volen per Barcelona.

El nou pacte CiU-PP a la capital de Catalunya comportarà contrapartides, fent polítiques socials conservadores (més caritat i menys inversió social), aplicant polítiques econòmiques neolliberals (nova normativa de terrasses, nous hotels a Ciutat Vella, privatització de serveis públics, reduir la inversió en polítiques actives d'ocupació...), que en definitiva "madriditzaran" Barcelona.

El #25N ha guanyat la #independència

Un nou article al Diari Gran del Sobiranisme: "L'independentisme ha guanyat"

(...) "El dia 25 de novembre l’independentisme va guanyar les eleccions, de forma rotunda,  clara i meridiana, millorant els seus resultats de forma aclaparadora respecte el 2010" (...)

(...) "El President de la Generalitat de Catalunya i el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya han d’escenificar un gran acord de país, han d’acordar una data propera pel referèndum i han de signar un pacte de governabilitat per tal que en la major brevetat possible puguem declarar al món la nostra independència" (...)

Llegir-ne més...

La patata calenta del #25N és a Can Mas

El resultat de les eleccions del 25 de novembre han significat un canvi substancial en la composició del Parlament de Catalunya.

Per primera vegada CiU es presenta a les eleccions amb un projecte sobiranista: convocar un referèndum. També per primera vegada l’esquerra independentista, ERC, es situa com a segon partit del país. El PSC es va desfent com un sucre, el PP i ICV pugen discretament, la CUP treu representació i l’unionisme fatxenda de C’s puja com l’espuma.

Així doncs, el panorama que tenim al davant són 87 diputats/es a favor del dret a decidir (50 de CiU, 21 d’ERC, 13 d’ICV i 3 de les CUP), 28 diputats/es contraris al dret a decidir (19 del PP i 9 de C’s), i 20 diputats/des del PSC encallats en un oxímoron: el dret a decidir dins de la legalitat espanyola. La majoria sobiranista, per tant, és aclaparadora. De fet, si comparem amb la legislatura anterior, hi ha un diputat més al bloc sobiranista ara que fa una setmana. Per altra banda, trobem una minoria molt minoritària contraria a escoltar el poble de Catalunya.

És en aquest context en el que ens trobem. ERC ofereix a CiU un suport lleial al govern de la Generalitat si aquest es compromet a definir la data pel referèndum (la proposta d’ERC és el 2014), a fer canvis en la política socioeconòmica (incrementant els ingressos per pal·liar les retallades) i a desfer els pactes de CiU amb el PP (a Ajuntaments, Diputacions, a TV3,...). Junqueras ofereix suport a CiU des de l’oposició. Suport lleial al govern de la Generalitat per convocar i organitzar el referèndum el més aviat possible. Suport des de l’oposició perquè no hi ha imatge més potent a nivell internacional que el President d’un Govern i el cap de l’oposició signant un acord nacional sobiranista. 

I doncs, perquè Mas afirma que no convocarà el referèndum a no ser que ERC entri a formar part del Govern? El dia després de les eleccions ja renuncia a la seva proposta estrella, malgrat tenir un suport molt majoritari al Parlament de Catalunya per tirar-la endavant? ERC no es va presentar a les eleccions per assolir unes determinades cotes de poder, es va presentar a les eleccions afirmant que seria el soci més lleial a les aspiracions del poble de Catalunya, que seria garantia de la convocatòria del referèndum, i proposant una alternativa millor a les polítiques socioeconòmiques del govern de Mas, compensant les retallades amb l’increment d'ingressos de la Generalitat (amb impostos sobre la banca o de successions, per exemple).

Junqueras ja va proposar a ICV i a CiU anar junts a les eleccions, i ni uns ni els altres van voler. ERC ja va proposar redactar un acord de mínims previ a les eleccions per elaborar el full de ruta per la convocatòria del referèndum, i ni ICV ni CiU van voler. I ara, un cop vistos els resultats del #25N, Mas i Duran proposen a ERC que s’incorpori al govern de la Generalitat per donar compliment al programa electoral de CiU, i amenacen que si ERC no passa per l’adreçador, no podran complir el seu programa, el de CiU! Mas i Duran volen donar les culpes a ERC de que no es vegin capacitats per convocar el referèndum?

President Mas, el Parlament de Catalunya té una majoria extraordinària a favor del dret a decidir, tal i com vostè demanava en campanya electoral. No li manquen suports per posar data, per convocar el referèndum. I si el que vol és un suport ferm per governar el país, el que ha de fer és acordar canvis en les seves polítiques socials, en les seves polítiques econòmiques, amb el principal partit de l’oposició. L’Oriol Junqueras ja li ha dit que està disposat i receptiu per tal d’arribar a un acord. Així doncs, la patata calenta és a la seva teulada i no a la d’ERC.

Un full de ruta per la Capital de la República Catalana

CiU ha presentat aquesta setmana la seva proposta de Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2012-2015, la seva proposta de full de ruta per l’Ajuntament aquest mandat. S’inicien doncs les negociacions per tal de definir quines han de ser les línies bàsiques de la política municipal a Barcelona, per determinar cap a on volem portar la ciutat.

Amb les dades de l’enquesta publicada pel Periódico a la mà, CiU té diverses opcions:

Pactar el full de ruta amb els que han governat la ciutat els darrers 32 anys, un PSC (cada vegada més PSOE) al que totes les enquestes auguren un enfonsament electoral.

Pactar el PAM amb el PP, el grup espanyolista amb qui ja han pactat els pressupostos i el Pla Econòmic Financer de l’Ajuntament, establint unes polítiques econòmiques «merkelitzants», prioritzant tenir superàvit per sobre de la inversió i la despesa en atenció a les persones i en polítiques d’ocupació.

Pactar amb l’esquerra catalana (la independentista i la catalanista), ICV-EUiA i ERC, que són els únics que les enquestes preveuen que millorin els seus resultats electorals, per traçar la ruta per fer de Barcelona una Capital d’Estat.

Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona plantegem una negociació basada en definir mesures per (1) reforçar la capitalitat de Barcelona, (2) aprofundir en la democràcia participativa, i donar veu a la ciutadania en la vida política i en els afers municipals, (3) assegurar una atenció de qualitat a les persones i (4) estimular l’economia productiva, l’emprenedoria, el coneixement i el talent, que ens han de fer sortir de la crisi i crear nous llocs de treball.

Cal reforçar la marca Barcelona, cal reforçar la capitalitat de la nostra ciutat. Reforçar la capitalitat implica defensar la Llengua i la Cultura catalanes, promoure les Seleccions Esportives catalanes, estimular la promoció econòmica internacional de Barcelona (Consolats de Mar), reforçar les estructures de capital (serveis jurídics i d’inspecció) enfront d’estructures polítiques sense responsabilitat,... però també avançar cap a la sostenibilitat entesa en el sentit ampli (sostenibilitat econòmica, de mobilitat, del turisme,...).

L’atenció a les persones, i més en un context de crisi severíssima com el que estem patint, ha de ser la prioritat de l’actuació municipal. L’atenció a les persones que estan a l’atur (actualment més de 100.000 a la nostra ciutat), vetllar per a que aquestes persones es mantinguin actives, amb bona salut i ben formades és primordial.

Crear llocs de treball ha de ser l’eix vertebrador de la política municipal. En aquest context, el suport a Barcelona Activa, les incubadores d’empreses, la formació, el suport a la internacionalització de la nostra economia i les nostres empreses,... esdevenen claus i estratègiques per a la nostra ciutat.

Ha arribat l’hora de revisar seriosament la participació ciutadana en la vida política municipal, per transparència, per proximitat, per responsabilitat, per rigor. Cal estimular la participació veïnal de forma seriosa, essent crítics amb el que s’ha estat fent fins ara. Cal posar en crisi els mecanismes i òrgans participatius actuals (més informatius que participatius).

S’han d’acabar aquelles audiències públiques que recorden més els greuges medievals al senyor feudal que no òrgans de participació del s. XXI. Els Consells de Barri han de ser espais útils per als veïns i veïnes. Cal reforçar els Consells Sectorials i les Comissions Consultives de districte, fer-ne publicitat i convidar entitats i persones a participar-hi de manera activa. Han de ser comissions i consells participatius i no merament informatius. Aquests consells haurien de ser propositius, haurien de poder presentar iniciatives als Plenaris dels Districtes. Caldrà abordar la figura del Conseller de Barri, la seva elecció i la seva vinculació al Consell de Barri.

Cal estimular la participació dels Consells Sectorials, dels Consells Ciutadans i del Consell de Ciutat, i donar-los la veu en l’impuls i control de l’acció del govern municipal, cal implicar les entitats i associacions de la ciutat i motivar la seva participació en la vida política municipal. Per això estem treballant en la reforma del Reglament Orgànic Municipal, les Normes Reguladores del Funcionament dels Districtes i les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana.

Tan sols ens en sortirem si som capaços de definir unes prioritats clares, assegurant l’estat del benestar, reforçant la capitalitat i la catalanitat de Barcelona, estimulant la petita i mitjana empresa, l’emprenedoria que tant ens caracteritza, un desenvolupament econòmic sostenible, buscant la complicitat i la coresponsabilitat dels ciutadans i les entitats.

A Barcelona hi ha una majoria catalanista suficient per avançar en aquesta línia. I doncs, alcalde Trias, avancem?

Fem fora nosaltres a Espanya

Si el govern espanyol no compleix amb els seus compromisos amb Catalunya, si ofega les nostres institucions, si menysprea la nostra llengua i la nostra cultura, potser cal que els fem fora de les nostres institucions...

El meu article quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme: "Fem fora nosaltres a Espanya"

Llegir-ne més...

Espanya ens fa fora

Rajoy ha presentat el projecte de pressupostos generals de l’estat pel 2012, uns pressupostos que minimitzen i ofeguen intencionadament Barcelona i  pretenen anular la capitalitat de Barcelona per fer de Madrid la capital de Catalunya.

Ha quedat clar que el PP a Barcelona i a Catalunya no serveix per res. Els regidors i diputats del PP no tenen ni Barcelona ni Catalunya al cap, no defensen els interessos dels catalans ni dels barcelonins; tan sols pensen en el que és millor pel govern central, malgrat impliqui un tracte injust i insultant per a tots els catalans (els que els van votar i els que no, que són la majoria). Els pressupostos pactats entre CiU i PP tant a la Generalitat de Catalunya com a l’Ajuntament de Barcelona són paper mullat ja que van comptar amb uns ingressos que el PP de Madrid no pensa aportar.

L’estat espanyol el 2012 aportarà a Barcelona un 30% menys pel transport metropolità (93,2M€), un 84% menys pel servei de rodalies (8M€), un 62% menys en concepte de capital cultural (3,6M€), un 25% menys als consorcis i fundacions culturals catalans en els que participa (14,4M€). L’estratègia per escanyar econòmicament Barcelona, una de les úniques ciutats amb els comptes sanejats, que han fet els deures, passa també per reclamar a Barcelona 398M€ dels fons de compensació del 2008 i 2009.

Algú pot entendre com és possible que el pressupost de la casa reial (8,2M€, un 2% menys que el 2011) sigui superior a les inversions estatals al servei de rodalies? Algú pot entendre que la Fundación Teatro Real (13,2M€) rebi de l’estat pràcticament el mateix que totes les fundacions i consorcis catalans? Algú pot explicar com és possible que l’aportació estatal a tot el transport públic metropolità barceloní sigui la mateixa que la suma del que aporta al Museu del Prado (44,7M€, un 2% més que el 2011) i al Reina Sofía (42,3M€)? Per mi la resposta és clara: Espanya ens està fent fora.