El pacte per una BCN capital de provincia

El 2015 ha estat l’any del canvi de paradigma polític al nostre país. A nivell nacional tenim un parlament amb una majoria absoluta de diputats i diputades independentistes. A nivell municipal, vam passar del 55% al 70% de regidors i regidores independentistes, i actualment més del 80% dels municipis catalans formen part de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors, mentre les unionistes es van quedar a 12. Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17, 5 dels quals els va captar C’s, la nova força de l’establishment.

Així doncs, en el període electoral viscut el 2015 a la nostra ciutat es pot afirmar que la voluntat de la ciutadania és aprofundir tant en el procés nacional com en la transformació social. Des d’ERC defensem que la transformació social només serà possible si va lligada a un procés de transformació nacional, de construcció de la República Catalana. Un procés que ha de refermar els valors republicans, la igualtat, la llibertat, la fraternitat, uns valors que esdevindran els autèntics motors del canvi.

És aquest canvi (nacional i social) el que és realment renovador i revolucionari. El republicanisme, els valors, el coneixement, deixant enrere velles dinàmiques partidistes. La política ha de deixar de ser, per alguns, una menjadora on les persones candidates van saltant de càrrec en càrrec, de cadira en cadira. És imprescindible eliminar les portes giratòries i els tractes de favor.

Les formacions polítiques tenim la responsabilitat d'elaborar bones propostes que tinguin al centre el benestar de la ciutadania, i també hem de proposar bones candidatures que incorporin les persones més preparades, tenint en compte la capacitat personal, el coneixement, l’experiència vital, la preparació per a exercir les funcions que pertoquin, la representativitat social, capacitat de gestió i de treball. La política ha de pretendre construir i transformar la societat amb les persones, amb la ciutadania, agafats de la mà, apostant per la codecisió, lluny de paternalismes.

No es tracta generar nous moviments socials que reprodueixin els vells tics de la vella política. Es tracta de treballar pel respecte, la transparència, la solidaritat, la igualtat, la llibertat.

ERC a l’Ajuntament de Barcelona fa anys que defensa un model de ciutat per Barcelona que la configura com una nova capital Europea. L’autèntica revolució i transformació de la nostra ciutat és la constitució d’una nova Barcelona, la Barcelona Metropolitana, que esdevingui la capital d’un nou país, d’una nova República. Tan sols aquesta transformació en profunditat de la nostra ciutat permetrà construir una Barcelona justa, cohesionada, lliure, republicana i solidària.

La victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de l’any passat obria una finestra d’oportunitat per construir una alternativa de govern transformadora, revolucionària i engrescadora, amb BeC, ERC i les CUP. Un govern d’esquerres, compromès amb el dret a decidir i que deixava fora del govern l’establishment barceloní dels darrers 36 anys (CiU, PSC, PP i C’s), però amb capacitat d’arribar a acords puntuals amb alguns dels grups de l’oposició en certes matèries.

D’aquí prové la gran decepció de molts en comprovar que el canvi i la revolució ha quedat en paper mullat, en veure com avui tornem a tenir un govern de socialistes i iniciativa a la ciutat, ara acompanyats per una minoria que prové d’altres espais polítics (com Podem i Guanyem Barcelona). 

Son molts els que esperen una explicació per part de l’Ada Colau. L’Alcaldessa hauria d’explicar als barcelonins i barcelonines perquè ha enterrat la bandera de la “nova política” per reeditar el govern responsable del model de ciutat contra el que ha lluitat durant el munt d’anys que ha fet política des de l’activisme social. I sobretot perquè ho ha fet tenint una alternativa clara: un govern d’esquerres, renovador, net i compromès amb el dret a decidir.

ADA COLAU, LA REVOLUCIÓ PER NO CANVIAR RES

L'acord entre Barcelona en Comú i el PSC/PSOE, entre Ada Colau i Jaume Collboni, és a punt per la seva presentació pública.
Un acord de govern, per donar més solidesa a l'executiu municipal, hauria de ser una bona notícia per la ciutat. És evident que governar la capital de Catalunya amb tan sols 11 regidors és una tasca realment difícil, titànica. És en aquest sentit que es pot "entendre" la voluntat d'Ada Colau de sumar algun grup municipal al seu reduït equip de govern.
Ara bé, un acord de BeC amb el PSC/PSOE, al meu entendre, és una traïció als preceptes amb els quals aquesta marca es va presentar, una traïció al principal motiu pel qual molts barcelonins van votar-los. L'acord BeC-PSC/PSOE és una presa de pèl als 176.000 vots que va obtenir aquesta nova formació que aglutina ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent, Equo i Guanyem Barcelona.
El pacte BeC-PSC/PSOE és un pacte per no canviar res. Tornaran a governar els de sempre, PSC/PSOE i ICV-EUiA, ara amb les tornes canviades. Tornem al govern que hem tingut durant més de 30 anys. Aquetsa és la revolució promesa per Ada Colau? Reeditar el bipartit municipal que ha governat sempre Barcelona, excepte els 4 anys de govern de Trias? Definitivament, el pacte de Colau amb Collboni és un pas enrera en la conformació d'una nova hegemonia sobiranista i d'esquerres.
Si us he de ser sincer, però, no em sorprèn gens ni mica. Quan Ada Colau va dissenyar l'equip tècnic del govern municipal va incorporar tot l'entorn socialista, amb en Jordi Martí al capdavant. Aquest fet ja apuntava maneres, donava pistes de la proximitat de l'Ada Colau al PSC/PSOE. Sembla que Ada Colau ja tenia decidit, des del principi, que governaria amb el socialisme espanyolista, amb el socialisme de l'establishment, del règim. Va dissimular durant la campanya electoral, va convèncer molta bona gent de Barcelona, però ara s'ha tret la careta.
Han canviat els actors (Colau i Collboni enlloc de Clos, Hereu, Mayol o Gomà), però els partits són els de sempre.
Ada Colau ha passat de ser una promesa de revolució, a ser la responsable de perpetuar el règim de PSC/PSOE i ICV-EUiA que ha governat Barcelona durant més de 30 anys.

El disbarat del tramvia per la Diagonal

Aquests dies hem pogut llegir l'estudi encarregat pel govern municipal d'Ada Colau sobre la unió de les dues línies de tramvia. L'estudi havia de resoldre quina de les quatre opcions plantejades per unir les dues línies de tramvia era la que podia ser més convenient: la unió per la Diagonal, la unió per la Diagonal però soterrada, la unió per provença-diagonal o la unió amb autobusos.
El que poso en dubte és la premisa inicial: NO CAL UNIR LES DUES LÍNIES DEL TRAMVIA. No he acabat d'entendre mai la mania d'alguns a partir de la premisa contrària. Em sembla més una necessitat freudiana que no pas quelcom nascut de la necessitat real.
Tota gran ciutat ha de tenir grans avingudes pel trànsit (privat o públic), com son la Diagonal, la Gran Via, la Meridiana... i poc a poc caldrà anar introduïnt estratègies per a la reducció d'aquest trànsit. Barcelona ha de traçar un pla per a la reducció del trànsit privat, ha de projectar com reduir la contaminació. En aquest marc, la prioritat l'hauríem de situar en les superilles, en la pacificació del trànsit als carrers secundaris, en la millora de la intermodalitat del transport públic, en el desplegament de la xarxa ortogonal d'autobusos, en la incorporació de vehicles elèctrics a la xarxa de busos i taxis, la millora de la freqüència de pas del transport públic (bus i metro)...
Per reduir el trànsit, també a la Diagonal, primer hem de millorar el tren de rodalies, per a que sigui més fiable, hem de posar en marxa el metro que ha de donar servei a La Marina i la Zona Franca, hem d'anar incorporant busos de gran capacitat a les grans artèries de la ciutat, hem d'ampliar l'amplada dels carrils bus per poder incrementar la velocitat mitjana dels busos, podem d'optimitzar la distència entre parades del bus,... Tot això és l'urgent, l'imprescindible, i no unir dues línies de tramvia.
Tinguem en compte alguns dels desaventatges més importants del tramvia respecte el bus:

• el traçat del tramvia no es pot modificar si amb posterioritat es veiés un traçat més òptim
• si un tramvia té una averia la línia deixa de funcionar
• el tramvia ocupa més espai a la via, la inversió és més elevada (motiu pel qual es dóna a gestionar a un privat)
• la presència de les vies del tramvia dificulta els girs del trànsit rodat (també dels busos)
• el tramvia és més car (tant d'inversió com de manteniment)
• el tramvia no representa un estalvi en el cost mediambiental

Si tenim tot això en compte, si afegim que el finançament del transport públic és un dels principals maldecaps econòmics de l'administració local, si a més hi afegim que el tramvia (a diferència del Bus i el Metro) el gestiona un privat (és una concessió),... perquè la ciutat de Barcelona ha de destinar 175 milions d'euros d'inversió (i 6,1 milions d'euros anuals en despesa) per unir dos línies de tramvia? Per mi la resposta està clara: per tenir un argument electoral per esgrimir d'aquí a 3 anys, a les properes eleccions municipals.

Si en el futur la situació econòmica del transport públic permet plantejar una inversió d'aquesta magnitud, potser cladria pensar en que la prioritat del transport públic és la intermodalitat (la facilitat per canviar d'un mode a un altre) i no el trasllat punt a punt (Francesc Macià - Glòries), i essent així, el traçat més atinat seria el de fer baixar el tramvia per Urgell i Paral·lel, i unir-los per la façana marítima; un traçat que passa per totes les línies de metro, per un munt de línies de bus, que conectaria amb Sants, Estació de França, terminals del port,... el paradigma de la intermodalitat. No us sembla?
En fi... el govern de l'Ada Colau pretén aprovar una unió del tramvia per la diagonal per satisfer l'ego de la gent d'ICV i per poder-ne fer bandereta d'aquí a 3 anys, quan tinguem la Diagonal empantantegada altra vegada, si és que troben prou consens al Consell Plenari de l'Ajuntament.

540 dies per la independència?

S'acaba de constituir el Govern de la Generalitat que ha de dur-nos a la independència. Un encàrrec a desenvolupar en 18 mesos, 540 dies, que de ben segur seran apassionants, intensos, emocionants. 540 dies que aniran acompanyats de demagògies, de pressions, de pals a les rodes que vindran dels contraris al procés.

Tenim el front del NO (PP, PSOE i C's), que contraposen la legalitat a la sobirania de la ciutadania. Els demòcrates, els de veritat, no tenim cap dubte que en una situació de contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica de les persones, ha de prevaldre la voluntat de la ciutadania. L'estat espanyol és un estat democràtic, no una dictadura. I en un estat democràtic la llei no determina la voluntat de la ciutadania, sinó que és la ciutadania qui crea i modifica la legalitat. Per altra banda, el juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia dictaminava, en relació a la declaració d'independència de Kosovo, que "el dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència". Així doncs, l'ordenament jurídic no està per sobre de la sobirania del poble, ans al contrari. I no hi ha cap norma internacional contrària a les declaracions d'independència.

Mentre, el govern de l'estat espanyol està en funcions, i una situació política espanyola que no sembla que tingui desllorigador. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez s'estan jugant el seu lideratge. Rajoy seguirà davant del PP només si aconsegueix ser president del govern (incorporant PSOE i C's). Sánchez seguirà essent secretari general del PSOE només si aconsegueix pactar amb PODEMOS, IU i els grups nacionalistes i independentistes. Atès que tots dos líders espanyols no sembla que vulguin plegar, tots dos escenaris son prou improbables com per pensar que hi haurà noves eleccions al congreso de los diputados.

Aquest és el nostre context. Un Govern de la Genearlitat de Catalunya fort, amb prou suport parlamentari com per desenvolupar el full de ruta cap a la independència de Catalunya, i un desgovern de l'Estat Espanyol, amb un congreso de los diputados inestable, i amb un horitzó que no sembla que tingui tendència a simplificar-se. Una Catalunya que construeix, que pacta, que acorda, que avança, i una Espanya que és incapaç de posar-se d'acord (de fet només es posen d'acord per anar en contra del dret a decidir a Catalunya). Així doncs, només podem ser optimistes respecte el procés català. La comunitat internacional acceptará la decisió dels catalans, i l'estat espanyol, si vol continuar essent considerat un estat democràtic, també haurà d'acceptar i seure a negociar el procés de "separació de béns".

540 dies passaran volant!

Encerts i audàcia

Finalment el Parlament de Catalunya ha encarregat a en Carles Puigdemont construir la República Catalana. Un encàrrec que el Parlament va rebre el 27S de part de 2.000.000 de catalans i catalanes. El nou govern de la Generalitat de Catalunya ens ha de dur a assolir la plena sobirania, a constituir una República Catalana lliure, justa, fraternal, que garanteixi la igualtat de tots i cadascun dels seus ciutadans. 
Serà un camí ple d'entrebancs, i de ben segur hi haurà joc brut per part d'altres. Però quan tot sembli massa difícil, quan sembli impossible, el president, els consellers i conselleres, tot el govern en ple podrà mirar enrere, i allí serem tots, els 2.000.000 de catalans i catalanes, de diversos orígens, credos, ideologies. I cada cop serem més.  Hi serem per empènyer, per acompanyar, per arremangar-nos, per protegir els nostres legítims representants. Hi serem per plantar cara als qui pretenguin posar pals a les rodes, hi serem per anar sumant persones a aquest projecte col·lectiu.
El proper govern de la Generalitat serà el responsable d'assolir amb èxti el nostre objectiu col·lectiu, però no ho faran sols. Tots som govern, tots en som responsables, i cap de nosaltres defallirà.
Haurem de teixir noves complicitats, sobretot amb aquells que ens son més propers però que encara no els ha caigut la bena dels ulls. Parlo per exemple dels companys i companyes de Catalunya Sí Que Es Pot i de Barcelona en Comú. Aquells que encara tenen alguna confiança en que un govern de l'estat espanyol convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya els queda un recorregut breu fins a constatar que això sí que és una quimera.
Al President, futurs consellers i conselleres, i a tot el govern de la Generalitat us desitjo molts encerts, i sobretot audàcia!