La Democràcia contra la Por

Aquest 2013 els catalans i catalanes viurem, potser, el pitjor any de la crisi. Aquest any tocarem fons. Les administracions catalanes continuaran ofegades de forma injusta i premeditada pel govern central, un govern que perpetua l’espoli fiscal (16.000 milions d’€ cada any), que no compleix amb les partides pressupostàries destinades a Catalunya (ens deuen 8.000 milions d’€) i que a més fa veure que ens està rescatant prestant-nos diners, uns diners que són nostres, culpant la Generalitat de Catalunya de mal govern, de no saber gestionar la misèria que ens retornen dels nostres impostos.

Aquest any 2013 la Generalitat de Catalunya haurà d’afrontar una nova onada de retallades per culpa de pertànyer a un estat que ens maltracta tant econòmicament com culturalment, malgrat els catalans i catalanes aportem prou recursos a l’administració com per poder tenir un estat del benestar superior a la mitjana europea. Les classes mitjanes i populars del nostre país no podran suportar aquesta situació gaire més, mentre els índex de pobresa es van disparant.

Aquest any veurem com els discursos de la por, provinents dels partits unionistes van essent cada vegada més freqüents. La caverna mediàtica (i la no tant caverna) trauran titulars tractant de delinqüent al President de la Generalitat, a Consellers i Conselleres del Govern, i llençaran proclames en contra del principal partit de l’oposició, contra el pacte de governabilitat entre CiU i ERC. Assistirem a campanyes de descrèdit de la política catalana (falsos casos de corrupció, de males praxis,...). Mentre, antics ministres de Franco veuran recompensada la seva «feina» amb sous milionaris, el despatx del Rei d’Espanya estarà presidit per un retrat de Felip V, els casos de corrupció al govern Valencià quedaran impunes,  els atacs a la llengua a les Balears aniran in crescendo,...

Què ens queda als catalans? Doncs ens queda la il·lusió del projecte d’alliberament nacional que va rebre el suport majoritari el 25 de novembre. Tenim un horitzó proper que és un bri d’esperança; un horitzó proper que aporta llum a la sortida de la crisi, que deixa entreveure la recuperació de la justícia social, la fi de l’ofec a les administracions catalanes, la possibilitat de poder disposar d’allò que ens mereixem com a poble, com a país, com a nació.

El 2014 (si no pot ser abans) els catalans i catalanes podrem decidir què és el que més ens convé per al nostre futur. Continuar amarrats a un Titànic que s’enfonsa i ens arrossega cap a les profunditats del mar, o salpar, encara que sigui amb un bot salvavides, però carregats de bones eines per prosperar, per esdevenir un nou estat dins de la UE, fent valer la nostra història, la nostra solvència, el nostre orgull, la nostra voluntat, la nostra experiència, el nostre coneixement i talent.

Aquest projecte col·lectiu, compartit, és un procés pacífic, transparent, radicalment democràtic, de ple dret... vulgui o no vulgui el govern de l’estat espanyol, els catalans i catalanes tenim el dret i la voluntat de fer sentir la nostra veu per decidir el nostre futur. Digui el que digui el Congreso de los Diputados,  el poble de Catalunya té dret a la seva lliure autodeterminació.

Aquest 2013 haurà de ser l’any de la màxima responsabilitat dels partits amb representació al Parlament de Catalunya. Caldrà que tothom es defineixi, sense metàfores, sense subterfugis. De moment sembla que tenim 74 diputats i diputades que defensaran el SÍ al referèndum (CiU, ERC i CUP), 28 que defensaran el NO (PP i C’S), i 33 que encara no sabem què diran (PSC i ICV). Caldrà, també, que fem pinya per poder fer front a les pressions, a les mentides, als entrebancs que vindran des de Madrid. Serà el moment d'exercir aquesta responsabilitat màxima, per no caure en l'oportunisme polític del desgast al Govern. Això no vol dir renunciar a la crítica, vol dir separar el gra de la palla, i ser conscient de les conseqüències de la praxi política.

Tenim molta feina per endavant, i poc temps per fer-la. Serà necessari comptar amb totes les complicitats possibles (organitzacions, entitats, associacions, sindicats,...), tant nacionals com internacionals, però la voluntat d’un poble és imparable, i estic completament segur que la nostra llibertat nacional està més propera que mai.

Citant Josep Dencàs, quan va cridar a la resistència durant els Fets d'Octubre de 1934: «Catalans» i catalanes, «dempeus!»