dimarts, 1 de juny del 2021

El canvi que no va canviar res

A les eleccions municipals de 2015, a Barcelona les forces independentistes van obtenir 18 regidors (i el 41,18% dels vots), mentre les unionistes es van quedar a 12 (i el 29,6% dels vots). Ara bé, a Barcelona va jugar fort una altra corrent, la del canvi, que va fer guanyar una formació nacionalment ambigua, Barcelona en Comú (11 regidors, 25,21% dels vots), la nova ICV. Així doncs, mentre les forces de canvi polític van pujar 12 regidors, les forces de l’establishment en van perdre 17. El 2019, per primera vegada des de la República, ERC va guanyar les eleccions. Les forces independentistes van obtenir 15 regidors (i el 39,45% dels vots), les unionistes 16 (i el 37,78% dels vots) i els tebis 10 (el 20,71% dels vots).

Tant el 2015 com el 2019 Barcelona en Comú, la nova ICV + part del moviment del 15M que havia d’arribar a les institucions per a canviar-ho tot, va apostar pel govern de l’establishment, pel govern “de sempre” amb els socialistes. A partir del 2019 amb el suport (imprescindible per evitar que ERC tingués l’alcaldia) de la dreta xenòfoba representada per Manel Valls.

Fent balanç dels 7 anys de govern Colau + PSOE costa de trobar polítiques transformadores de la ciutat. Hi ha un munt de titulars interessants que acaben concretant-se en polítiques més aviat cutres, poc consensuades i amb un impacte social més aviat tebi. Les superilles, l’urbanisme tàctic, la promoció de l’habitatge públic, l’aturada de desnonaments, la reducció del vehicle privat,... han estat propostes d’entrada interessants, d’execució pobre i d’impacte positiu minso. I la transformació ha brillat per la seva absència. Deixant de banda la manca de política cultural (més enllà de l’exitosa (i improvisada) biennal de pensament), la desastrosa gestió dels cossos de seguretat, l’anecdòtica política de salut comunitària, l’estancament en polítiques educatives, les polèmiques en la gestió del turisme i en la promoció econòmica... crec que és objectiu dir que els darrers 7 anys la ciutat ha empitjorat. I ha estat així per culpa de l’alcadessa Ada Colau i per la seva manca de valentia per apostar pel canvi. Velles receptes (ICV+PSC) canviant les tornes, però res més. Canviar-ho tot per no canviar res.

Barcelona té un repte majúscul, que l’alcaldessa i el seu equip esquiven: la transformació de la ciutat en una metròpoli europea, en una gran ciutat, capaç de ser capital. Cal agafar les regnes de la transformació de la ciutat des de la visió metropolitana, tant a nivell urbanístic com de mobilitat, habitatge, polítiques socials i de salut, educatives,... Totes les grans ciutats del món han fet aquesta transformació metropolitana... de fet Barcelona ja va fer una transformació metropolitana a principis del segle XX, i ara toca fer-ne una altra. Toca entrar a la lliga de les grans ciutats amb un objectiu clar: no volem ser COM altres capitals, volem ser una gran ciutat amb identitat pròpia. No hem de pretendre ser COM Londres, COM Roma o COM Nova York. Hem de ser Barcelona, la gran capital del sud d’Europa, sense perdre el nostre caràcter cosmopolita, innovador, inquiet, generador de talent, d’art, d’idees... no podem deixar de repensar-nos, de cercar el nostre lloc dins de l’imaginari mundial.

El 2023 Barcelona tornarà a anar a les urnes, i caldrà que la ciutadania defenestri l’establishment, giri full dels governs “de sempre”, aposti pel canvi, per la transformació metropolitana de Barcelona. Els barcelonins i barcelonines haurem de triar entre continuar essent una capital de província, la capital del canvi de paper mullat, o si volem ser una metròpoli moderna, activa, amb identitat pròpia, preparada per esdevenir la Capital de la República Catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada