Marquem un rumb per Barcelona?

Fa poc més de 3 anys, a l’octubre de 2010, el Sr. Trias va presentar una campanya, amb un gran despertador a les mans, per cridar a la ciutadania per a que «entre tots despertem Barcelona». Finalment la ciutadania ha despertat, però Barcelona continua adormida. Ens trobem en una paradoxa que cal reconduir: un país amb el rumb clar, fixat, però ofegat econòmicament per l’estat, i una capital solvent que no sap cap a on va. Cal posar la ciutat al servei del país.

Estem vivint uns moments decisius per a la història del nostre país; fa poques setmanes el Parlament de Catalunya va marcar el rumb de la nostra nació, i la seva capital, Barcelona, no està tenint ni el paper protagonista ni el lideratge que li correspon. Un canvi de conjuntura política, econòmica i social tant contundent hauria d’implicar un canvi profund en les dinàmiques i les polítiques desenvolupades des de la capital del país. Però no es veu aquest canvi, ans al contrari.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els barcelonins i barcelonines van donar un suport molt majoritari (del 60%) a les opcions polítiques que reconeixem la sobirania del poble de Catalunya (un 30% CiU, un 13% ERC, un 12% ICV, un 4% CUP i un 1% SI), mentre les opcions unionistes tan sols van aconseguir un 35% dels vots (un 15% PP, un 12% PSC i un 8% C’s). El Consell de Ciutat, el màxim òrgan de participació ciutadana de la nostra ciutat, està a punt d’aprovar una Declaració a favor del dret a decidir. Així doncs la ciutadania ha parlat, ha expressat quin és el seu horitzó col·lectiu, i l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar en conseqüència.

Barcelona sempre ha avançat, a emergit de les crisis a redós de grans projectes, com van ser les Exposicions Universals (del 1888 i del 1929) i els Jocs Olímpics del 1992. Ara tenim davant nostre la mare de tots els projectes, un objectiu molt més engrescador i molt més compartit que no organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern: construir la capital d’un nou país. 

Exercir el dret a decidir després de definir-nos com a subjecte polític i jurídic sobirà és una autèntica «revolució democràtica» i l’Ajuntament de Barcelona no es pot mostrar impassible davant aquest revolució que està vivint el nostre país. Així doncs, estem vivint el moment que molts hem somniat durant molts anys, i tots i cadascun de nosaltres hem de decidir com volem viure aquest moment, un moment important i decisiu a les nostres vides i per l’esdevenir de la nostra ciutat i del nostre país. El podem viure des de la barrera, veient-lo passar, o el podem viure en primera persona, com a protagonistes.

Estem davant una cruïlla, en una situació de cara o creu; la ciutadania demana als seus representants que actuem amb responsabilitat i amb generositat, lluny dels apriorismes, de les estratègies partidistes o de projecció personal. I els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona, ERC, DCat, RCat ho tenim molt clar. Estem aquí per arremangar-nos, per treballar per la ciutadania, al servei del país. Estem disposats a remar conjuntament, sense partidismes, sense tacticismes... estem disposats a treballar de forma responsable i generosa amb tots els qui vulguin posar rumb a la construcció de la capital d’un país lliure.

Exigim al govern municipal que, més enllà de la gestió del dia a dia de la ciutat, defineixi un fil argumental clar i en consonància amb la voluntat del poble. Els petits projectes, propostes, accions, mesures que van aprovant són arbres que no els deixen veure el bosc, un bosc que esdevé anàrquic, sense planificació, que no s’entén. L’esforç per anar aprovant projectes aïllats els fa perdre coherència en l’acció global del govern, desdibuixa el relat.

És més, en el context nacional que estem vivint no s’entén que CiU tanqui acords amb el PP. De fet no ho entén ningú! No és el moment de la geometria variable, és el moment de fixar una fita, un rumb, un horitzó. Si no es té un projecte clar per la ciutat, no es pot definir una estratègia per caminar cap aquesta ciutat desitjada. Si no es defineix una estratègia no es poden marcar directrius polítiques clares, no hi  ha model de ciutat. I és en aquest punt en el que ens trobem; 20 mesos després de les eleccions, encara no ha vist ningú cap a on vol anar el govern, quina estratègia té ni quines directrius polítiques pretén.

Sr. Trias, els ciutadans no esperem del govern municipal que digui que cal que Barcelona lideri el país, esperem que ho faci.

Estem en una cruïlla important per al nostre esdevenidor: Barcelona ha de decidir si es vol limitar a gestionar la quotidianitat, en unes circumstàncies de precarietat (econòmica, laboral i nacional) o bé vol liderar un model d’èxit econòmic i social, un model just socialment i lliure nacionalment, que situï a Barcelona com a Capital d’un motor econòmic europeu de primer ordre, com ha estat, és i serà Catalunya.

L’Alcalde ha de decidir si vol que Barcelona vagi fent o vol donar una empenta a Barcelona perquè sigui la capital d’una Catalunya Independent. Si vol liderar una Barcelona que encapçali l’associació de municipis per la independència o vol gestionar el dia a dia d’una ciutat perifèrica de l’estat espanyol. Els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona defensem un model de ciutat capital del país, una ciutat orgullosa, que exigeix el que li pertoca i que decideix sobre les seves infraestructures, i no el d’una ciutat colonial, capital d’una remota província del nord est peninsular, sotmesa al poder de Madrid que defensen altres.

Ser Batlle de Barcelona té unes connotacions que van molt més enllà de la mera gestió del dia a dia de la ciutat. Per drets històrics, per dignitat i herència històrica, el Batlle de Barcelona és el «segon president» de Catalunya. En tenim alguns exemples, com Joan Pere Fontanella, Batlle de Barcelona, que quan emmetzinen Pau Claris (President de la Generalitat), agafa les regnes de la nació. Rafael Casanova, que va liderar la defensa de les llibertats dels catalans i de la Barcelona independent, al 1714. I el Dr. Robert, cabdill de la independència econòmica de Catalunya, protagonitzant el tancament de Caixes a principis del s. XX (1901).

Així doncs cal que l’Alcalde lideri, i si ho vol fer podrà comptar amb els independentistes de l’Ajuntament de Barcelona; nosaltres estem compromesos en fer avançar la capital de Catalunya en sintonia amb el país, a treballar com hem fet sempre per l’interès públic, sense partidismes, sense apriorismes, i amb la voluntat de fer una ciutat millor.