Sociovergència NO, independència!!

«Com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola».

En un moment en que l’economia de les administracions es «merkelitza» (38M€ o la «merkelització» de #bcn) gràcies a pactes tàcits de CiU amb el PP (i en ocasions amb el PSC); en un context en què es debat el «pacte fiscal» que proposarà el Parlament de Catalunya a l’estat espanyol (Mas ha d'escollir); quan el sentir independentista dels catalans i catalanes està en una progressió constantment ascendent (No hi ha pla B #independènciaJA); ara que la societat catalana es comença a plantar (#novullpagaraespanya) davant d’uns pressupostos generals de l’estat que minimitzen i ofeguen intencionadament Barcelona (Espanya ens fa fora), mentre els dirigents de CiU es contradiuen els uns als altres constantment (Molt soroll per no res, o els eufemismes de CiU)... l’establishment ens comença a vendre les bondats d’una possible sociovergència.

Desconec què en pensaran els 175.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Xavier Trias com a alcalde, per un canvi de govern a la nostra ciutat. No puc preveure la reacció dels 134.000 barcelonins i barcelonines que van votar a Jordi Hereu per tal que Xavier Trias no fos alcalde de la capital de Catalunya. Ara bé, no crec que m’equivoqui gaire si penso que si hi ha un pacte sociovergent, hi haurà més de 300.000 votants, barcelonins i barcelonines, que tindran un govern municipal contraposat a allò que van votar. Tampoc puc assegurar què preferirien els 257.645 barcelonins i barcelonines que van votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el 10 d’abril de 2011 a la nostra ciutat. Però m’inclino a pensar que un govern sociovergent tampoc és el que ells voldrien.

Les grans coalicions poden tenir un sentit en un moment concret d’amenaça externa contra l’autogovern, però no és el cas de Barcelona. Barcelona és una ciutat solvent, amb una economia forta i sòlida, i que no està essent amenaçada per cap altre govern o administració (més enllà de l’ofec econòmic premeditat que prové de Madrid, però que no compromet les fiances municipals). Així doncs, quin és l’autèntic motiu per plantejar la possibilitat d’un govern CiU-PSC? Entenc que motius partidistes: en el cas de Trias mostrar la seva «mà estesa» i netejar la imatge embrutida pels pactes amb el PP a través d’un trencament teatralitzat (encara que mantingui els pactes de govern a la Diputació i els pacte tàcit al Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados) i en el cas del PSC donar a conèixer un candidat que no coneix ningú.

Des d’ERC defensem un tercer espai polític, més enllà del nacionalisme conservador i del «socialisme» espanyol: el republicanisme independentista; defensem que les polítiques d’esquerres i la llibertat nacional no són conceptes contraposats, sinó que formen part del mateix. La justícia social s’assolirà quan puguem ser lliures nacionalment.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, deia a la roda de premsa posterior a la Cimera sobre el Pacte Fiscal que s’ha celebrat recentment al Palau de la Generalitat que els catalans i catalanes actuaran en conseqüència davant de les decisions que prenguin els partits polítics en aquests moments tant decisius pel nostre esdevenir. Si els 134.000 vots del PSC emesos per tal que CiU no governés la ciutat i els 175.000 vots de CiU emesos per tal que el PSC no governés la ciutat se senten orfes davant d’un possible pacte CiU-PSC, només cal que mirin al voltant i vegin que hi ha alternatives, serioses, rigoroses, solvents,... i una de les alternatives, ERC, persegueix un objectiu ben èpic, a la vegada que just: establir la República Catalana, una república lliure, justa i solidaria.